De camí cap a Montserrat

Després d’acompanyar als caminants des del col·legi fins a Montserrat, jo en destacaria tres paraules: camí, esforç i l’altre. Tres paraules que han ressonat dins meu i m’han fet pensar.

El camí. Fer camí implica un esforç, implica renunciar a coses, si més no, implica renunciar a quedar-nos on som, a deixar la comoditat de la llar per anar vers quelcom promès: el cel nou i la terra nova. Però és un camí que no fem sols. Que el fem en comunitat. I dins d’una comunitat n’hi ha que sense que siguin vistos, l’ajuden a avançar, i ho fa amb alegria, il·lusió, esperança... En el món en què vivim, on fàcilment viatgem

d’un lloc a l’altre, sovint anem per la vida com quan anem en cotxe de vacances o de cap de setmana, seguint una carretera llarga, llarga, i només pensem en quan arribarem, què farem, com ens ho trobarem, que hi haurà.... i voldríem poder anar més ràpid i no ens fixem que mentre anem fent camí podríem anar gaudint d’aquell arbre, d’aquell ocell, d’aquell bosc, d’aquell camp... Així anem una mica els que donem suport als caminants quan anem d’un lloc a l’altre. La nostra preocupació és arribar al lloc, muntar la paradeta i que tot estigui a punt, no prenent compte de vegades de la bellesa del camí, però quan arriben els caminants copsem una altre bellesa, la bellesa de la vivència que suposa caminar junts cap a Montserrat.

L’esforç. No fa pas gaire temps que el valor de l’esforç era present a quasi totes les cases. Si es volia alguna cosa, estava implícit el fet que allò no era gratuït i costava un esforç, o bé una renúncia. Es podia decidir entre dues opcions i renunciar a una d’elles per aconseguir-ne l’altra. I és que el món real funciona així. L’esforç és un puntal a l’hora d’encarar situacions com les actuals. És aquest valor el que farà que se superin situacions adverses (no trobar el punt d’avituallament malgrat el GPS, que es posi a ploure i tinguis la paradeta muntada...) i el que farà que siguem millors en el futur. No ens preocupa caure en situacions difícils,

però sí com sortir-ne. És un tema de valors. Reforçar aquest valor farà una societat més forta i més preparada, ja que les crisis no se solucionen soles. 

L’altre. Aquell que viu al meu costat. Ens adonem que l’altre és un valor quan establim amb ell una bona relació, quan hi establim vincles. És aleshores que el trobo a faltar, que penso en ell, quan m’adono que m’escolta, em parla, dóna més sentit a la nostra vida, ... i sovint el valoro més quan no el tinc al meu costat. L’absència de l’altre em fa adonar del valor i la importància que té l’altre. Dir que els altres són un valor vol dir que són importants per a mi i per a la meva vida, i que aquesta seria diferent sense ells. Els altres formen part del nostre camí. Encara que ells anessin a peu, nosaltres formaven part del seu camí, ja que tots teníem el mateix objectiu: Montserrat.

Gràcies a tots per l’esforç fet en el camí cap a Montserrat.

(Text publicat a l'Infonnac del mes de juny)