L'altre dia va ploure, i els homes del temps ens van fer saber que el fang que havia plogut no eren res més que 50.000 tones de sorra que venien de l'Àfrica. Aquest fet em va dur a proposar als meus alumnes el una classe de llengua que fessin un escrit tot imaginant-se que eren un granet de sorra del desert i que havien vingut a parar a Barcelona amb la pluja. vaig quedar molt sorprés de tot el que van arribar a escriure i expressar. Això em va fer també pensar a mi i les meves neurones es van posar a fer tot una sèrie de paral·lelismes amb els seus escrits.
Una de les idees que em va venir al cap és en els immigrants que creuen l'estret com poden i amb més pena que glòria aconsegueixen arribar fins aquí o fins allà, el lloc potser ara és el de menys, igual que un granet de sorra que està tan tranquil prenent el sol al mig del desert i de cop i volta una ventada se l'endú i enceta un tortuós viatge pel cel amb el ris de què en qualsevol moment s'aturi el vent i caigui en mig del mar i desaparegui per sempre.
Però el granet de sorra arriba amb els núvols i l'aigua. I què li passa? Doncs exactament el mateix que a molts immigrants. No és benvingut, molesta, embruta, fa nosa, emprenya perquè hauré de portar el cotxe a rentar, o tornar a rentar la roba que havia estés, això si no acaba sent escombrat i apa, a les escombraries.
Suposo que veieu el paral·lelisme, oi?
I ens omplim la boca dient que un granet de sorra fa una muntanya...
Són les coses que tenen les paraules, que de vegades són positives i de vegades no ho són.
Potser és per això que aquella frase de "més fets i menys paraules" té sentit.
La sorra hauria de ser sempre bonica, encara que de tant en quan ens embruti molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada