... no la confonguem amb el flaix

Ja fa molts dies de la petició del Parlament de Catalunya al Congres de diputats.

Crec que des d’aquí es va anar amb un esperit constructiu. Amb ganes de dialogar, però per dialogar, cal saber baixar les defenses, obrir les portes de casa i oferir calidesa humana. I és evident que els d’allà això no ho van fer. Fins i tot el to d’algun/a diputada deixava entreveure que semblava que nosaltres fóssim molt dolents. Com si fos pecat demanar poder decidir. I  el pecat no és una taca que hem de netejar. El que hem de fer és demanar perdó i reconciliar-nos, no anar a la tintoreria del japonès a la volta de la cantonada .

Segurament els membre del nostre parlament deurien sortit força dolguts. Tot i que el dolor no és una virtut en si mateix, però pot ser virtuós la manera d'assumir-lo. I ells crec que van sortir amb el cap ben alt per una feina ben feta. Si als fanàtics anticondons volen posar al món (Catalunya) dins d'un condó no anem gens bé.

Si sempre, per construir, tendim a voltejar i trepitjar, com fundarem alguna cosa sòlida?

No sempre és fàcil escoltar. A vegades és més còmode fer-se el sord , posar-se els cascs per no escoltar a ningú. Amb facilitat canviem l'escolta pel mail, el missatget i el xateig, i així ens privem d'escoltar la realitat de rostres, mirades i abraçades .

Malgrat tot, continuo pensant que és possible construir una nova civilització centrada en l'amor i la vida. Perquè ningú sap estimar, aprenem cada dia . Estimar és molt més que sentir de tant en tant una tendresa o una emoció! És tot un desafiament a la creativitat! Només ens cal ganes –moltes-, il·lusió –incansable-, temps –i molt i saber-lo gaudir- perquè el temps és experiència , sí, però només quan es dóna l'oportunitat de fer experiència de l'experiència (una precisió: "prendre’t temps" no és el mateix que "deixar-lo passar".)

I sobretot que ens deixin decidir.

I poder saber finalment la veritat, si som quatre arreplegats que estem per la independència o realment és tot el poble que la vol.

On és la veritat hi ha la llum, però no la confonguem amb el flaix .

(Nota final, les frases en cursiva no són meves, son del Papa Francesc, tretes del llibre Recen por mi PAPA FRANCISCO en sus palabras, de Julie Shwietert Collazo y Lisa Rogak, editorial Aguilar 2013)

Sant Jordi 2014

"Quant estàs satisfet d'allò que ets, allà et quedes, i no arribaràs mai a ser allò que no ets. Camina sempre, sempre endavant. Donem gràcies pel camí recorregut i sentim-nos responsables del camí que resta."

No són paraules meves, però no us revelaré fins al final qui les va escriure. Però són una gran veritat, ens passa sovint quan estem satisfets amb el que teníem, i potser no ha acabat de caminar prou endavant ... i acabem quedant-nos allà, on estàvem i no era on volíem arribar.

Ens podem sentir cofois de la gran manifestació del 2012, de la via del 2013, de la gigafoto del 2014, però em d'anar amb compte de no quedar-nos amb això. No arribarem a ser allò que molts volem: la independència, o si més no, que ens deixin opinar en les urnes, i entre tot el poble català decidir.

Sí, hem de donar gràcies de tot el que hem fet fins ara i tot el que d'altres estan fent. Però hem de ser corresponsables i posar-hi tots el nostre granet de sorra en el camí que encara ens resta.

Demà és Sant Jordi, dia laboral, tots el que tenim feina treballarem, els que no el meu desig de què ben aviat en trobin una i que estigui justament pagada (no com els pobres treballadors del FNAC), però tots segur que podem trobar un moment o altre per anar a voltar, mirar llibres, comprar una rosa (si la butxaca ho permet) i de gaudir del dia del nostre sant patró. Una manera de celebrar la festa: portar l'estelada, penjar-la al balcó, regalar-la a qui no en té, però no se la compra perquè és molt cara (n'hi ha d'aquests, que els catalans sí tenim fama de garrepes per alguna cosa serà!).

El meu desig d'una bona festa de Sant Jordi a tots i totes.

Ah, per cert, ho oblidava. La frase del principi és de Sant Agustí, d'un dels seus sermons. Ell dóna gràcies a Déu pel camí recorregut. De fet és una frase que podria ben bé resumir una mica la seva vida. No és va conformar amb allò que tenia i va caminar responsablement tota la seva vida.

Un granet de sorra

L'altre dia va ploure, i els homes del temps ens van fer saber que el fang que havia plogut no eren res més que 50.000 tones de sorra que venien de l'Àfrica. Aquest fet em va dur a proposar als meus alumnes el una classe de llengua que fessin un escrit tot imaginant-se que eren un granet de sorra del desert i que havien vingut a parar a Barcelona amb la pluja. vaig quedar molt sorprés de tot el que van arribar a escriure i expressar. Això em va fer també pensar a mi i les meves neurones es van posar a fer tot una sèrie de paral·lelismes amb els seus escrits. 

Una de les idees que em va venir al cap és en els immigrants que creuen l'estret com poden i amb més pena que glòria aconsegueixen arribar fins aquí o fins allà, el lloc potser ara és el de menys, igual que un granet de sorra que està tan tranquil prenent el sol al mig del desert i de cop i volta una ventada se l'endú i enceta un tortuós viatge pel cel amb el ris de què en qualsevol moment s'aturi el vent i caigui en mig del mar i desaparegui per sempre.

Però el granet de sorra arriba amb els núvols i l'aigua. I què li passa? Doncs exactament el mateix que a molts immigrants. No és benvingut, molesta, embruta, fa nosa, emprenya perquè hauré de portar el cotxe a rentar, o tornar a rentar la roba que havia estés, això si no acaba sent escombrat i apa, a les escombraries.

Suposo que veieu el paral·lelisme, oi?

I ens omplim la boca dient que un granet de sorra fa una muntanya...

Són les coses que tenen les paraules, que de vegades són positives i de vegades no ho són.

Potser és per això que aquella frase de "més fets i menys paraules" té sentit.

La sorra hauria de ser sempre bonica, encara que de tant en quan ens embruti molt.

II Assemblea General Ordinària (ANC)

Inici de l'assemblea. 

Benvinguda i una nota d'humor crític, d'aquell que tant ens agrada.

I comencem l'assemblea de veritat ...

Escoltant les esmenes ...

i votant-les ... visca la democràcia! 

L'estelada sempre present 

i Europa també! (ens recolzaran?) 

Quin goig veure el Tàrraco Arena ben ple de socis 

de l'Assemblea Nacional Catalana que han vingut 

per cridar ben fort que estem preparats per encarar aquest 2014 tan decisiu!

OMPLIREM LA DIAGONAL I LA GRAN VIA FENT LA V de Via, Votació i Victòria

I ara, a seguir treballant.

Gigafoto

Ha arribat l'hora de desmuntar totes les incorreccions que s'han dit de la via. Jo a la foto hi conto 18 persones, contem-ne només 15, si multipliques per 107.038 fotografies, això vol dir ... 1.605.570 de persones!!! I no hi ha figurants de cartró!!!!

I, curiosament, totes aquestes persones no volen una guerra civil, sols volen poder dir democràticament el que pensen. I un cop ho hagin dit, acceptar el que diguin les urnes, igual que acceptem tenir Artur Mas de president, perquè les urnes el van triar, o acceptem en Mariano perquè les urnes així el van triar. Si acceptem les normes democràtiques per a tenir el poder, també les hem d'acceptar per deixar opinar al poble en temes tant importants com és la sobirania. Ah! i quan en un matrimoni un dels dos es vol separar (CAT-SPAIN), la decisió de fer-ho és d'un (CAT) i per molt que l'altre digui que no (SPAIN) si un es vol separar (CAT)... per això hi ha la justícia (TC) i per si de cas per ajudar en aquests casos més difícils (TRIBUNALS INTERNACIONALS) ...