Bon Nadal!!!

Avui és Nadal i estic content, que diu la cançó. 

Avui és aquell dia que tots diem "lluuuíííssss" quan ens fan la foto per què perduri per sempre (o fins que borrem la foto del mòbil) el rècord d'aquest dia. Dia d'il·lusió, de família, d'amor, d'esperança, de solidaritat, de riure totes les gràcies, de regals, de tantes i tantes coses...

Però això no hauria de ser així cada dia? És que el Nadal és l'únic dia de l'any que som capaços de ser totes les coses bones del món? I la resta de l'any? Podem ser menys solidaris, menys alegres, podem perdre l'esperança, ens podem discutir amb la família, no cal que diguem lluís al fer la foto ...

Cada dia hauria de ser Nadal i no només en el nostre cor que diu una altra cançó, sinò en el cor de tots.

Aniré a votar el dia 9!

Els catalans hem viscut més de mil vides, hem tastat els millors vins i també els pitjors vinagres, hem trepitjat terres llunyanes, i ens han trepitjat mil vegades, però mai, mai, no hem perdut el camí i el somni de viure lliures en la nostra terra.

La nostra vida no sempre ens ha sigut fàcil, hi ha hagut molts temps del dubte, i molts cops hem caigut en esvorancs, barrancs, i fins i tot en llocs on no esperaven caure, però sabem que viure és aprendre a aixecar-se.

Hem caminat sobre brases, hem conegut mil drames, ens han ensenyat les urpes contínuament, però sempre hem respost amb seny, amb força, amb ganes d’aixecar-nos.

No ens ha mancat mai el coratge per enfrontar les postres pors. Perquè no seran mai més obstacle

l'amenaça i la coacció; perquè fermament anem tancant les portes a la por. Hem renunciat sempre. renunciem i renunciarem a acomodar-nos a un futur de submissió; masses submissions ja hem viscut, hem de tancar les portes a la por. Hem de retrobar el nostre somni invencible i clamar-lo als quatre vents amb tota la nostra veu i el nostre cor.

Ja sé que segurament Catalunya no és la millor terra, però és la meva i per això me l’estimo, i junt amb tots els catalans, l'un al costat de l'altre, serem més forts i més valents i aconseguirem escapar d'aquest present de submissió, ja comença a ser hora que deixem de pagar justos per pecadors.

Ja comença a ser hora que els catalans arribem a la porta del cel, on neixen les estrelles i els somnis valents forjats per mil tempestes es fan realitat.

No deixis de caminar Catalunya, encara que et fallin les forces, no deixis de caminar. Ves avançant encara que sigui lentament, perquè dins teu parla el poble i clama llibertat, no t'aturis mai encara que et fallin les forces. Sent el cor de molts catalans bategant, sent el clam de tantes veus que demanen que cal seguir caminant, que som viatgers de l'esperança, que no volen deixar de caminar cap a la llibertat,

Per que t’estimo, perquè milers de catalans que ens han precedit en els més de mil anys d’història de la nostra petita i estimada terra, el dia nou, aniré a votar.

(A partir de cançons del Catarres, Txarango i Brams)

12 d'octubre ... res a celebrar

El 12 d'octubre és la "Fiesta Nacional de Espanña". És el nom oficial que rep la diada nacional espanyola regulada per la llei 18/1987 del 7 d'octubre.

El seu únic article diu:

"Se declara Fiesta Nacional de España, a todos los efectos, el día 12 de octubre"

i en l'exposició de motius s'indica:

"La fecha elegida, el 12 de octubre, simboliza la efemérides histórica en la que España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los reinos de España en una misma monarquía, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos."

Els orígens d'aquesta festa les podem trobar en la fiesta de la "raza" (proposada en 1913 por Faustino Rodríguez-San Pedro)

Avui en dia però. des de l'anomenada era democràtica (molt democràtica però que no ens deixen fer una consulta democràtica) amb la Constitución Española de 1978, el Real Decreto 3217/1981, publicat en el primer Boletín Oficial del Estado de l'any 1982, refrendà el "doce de octubre como «Fiesta Nacional de España y Día de la Hispanidad»."

El dia triat és el famós dia en què una nau comandada per Colom va ensopegar amb les Amèriques. I dic va ensopegar, perquè cal tenir en compte que el concepte de descobriment d'Amèrica només té sentit des d'una perspectiva eurocèntrica, ja que el continent americà estava habitat des de feia mil·lennis (una trentena, aproximadament). A més hi ha evidència històrica que navegants víkings ja havien arribat a Amèrica a l'edat mitjana. De totes maneres, sí que se cert que el viatge de Colom establí un vincle definitiu entre Europa i Amèrica, que comportà la colonització (així en diuen ells, però crec que pels que hi vivien en dirien d'una altra manera) del Nou món per part de les potències europees en els segles següents.

Eduardo Galeano, poeta de l'Uruguay, un dels grans de la literatura de sudamèrica (que usa el castellà perquè els hi van treure la llengua i els hi van deixar la llengua) ens diu:

"En 1492, los nativos descubrieron que eran indios,

descubrieron que vivían en América,

descubrieron que estaban desnudos,

descubrieron que existía el pecado,

descubrieron que debían obediencia a un rey y a una reina de otro mundo y a un dios de otro cielo,

y que ese dios había inventado la culpa y el vestido

y había mandado que fuera quemado vivo quien adorara al sol y a la luna y a la tierra y a la lluvia que la moja".

Res tu, que jo avui amb tot això no m'hi sento identificat. Que avui a més de ser la Mare de Déu del Pilar (felicitats a totes les Pilars) també és Sant Salvi (felicitats a tots els Salvis) i felicitats a uns bons amics que fa anys es van casar. I si algú vol celebrar la festa Nacional d'Espanya, que la celebri, però que no m'hi convidi, no vindré. No m'hi sento partícep.

Sí realment som lliures i estem en un país democràtic, que cadascú celebri el que li vingui de gust i que es castigui per igual als que cremen una bandera sigui dels colors que sigui, i que es deixi parlar i opinar, sigui com sigui l'opinió. 

Amb el genocidi de la cultura maia, azteca ... ja n'hi va haver prou una vegada (no us sembla)

Lectures d'estiu

Ja s'acaba la primera setmana de setembre. S'acosta l'11 de setembre. S'acosten una sèrie de fets, podríem fins i tot dir històrics, que depèn de com vagin d'aquí uns quants anys sortiran als llibres de text de les escoles.

Prop, però lluny a l'hora, queden les vacances. Aquells moments de descans, de gaudir de paisatges, de silencis, de bones companyies, de bon menjar (encara que no hi ha res més bo que un àpat ben acompanyat) i de tantes i tantes coses que ens han reomplert per dins (i a alguns també per fora!).

Durant aquests dies he tingut l'oportunitat de llegir uns quants llibres. D'ells n'he aprés coses, m'han fet pensar, gaudir, riure. Algunes frases fins i tot les he trobat genials.

Les comparteixo:

• El qui coneix la veritat, la coneix, i el qui la coneix, coneix l'eternitat. És l'amor qui la coneix.
• Estimar les persones, les situacions, Déu. Fer del llenguatge de l'amor el llenguatge de la vida.

(de les CONFESSIONS de Sant Agustí)

• L'amor s'ha de posar més en els fets obres que en les paraules.
• L'amor consisteix en comunicació de les dues parts: és a saber, en donar i comunicar a l'amant; de manera que si el un té ciència, donar al que no la té, si honors, si riqueses,, i així l'altre a l'altre.

(dels EXERCICIS ESPIRITUALS de Sant Ignasi)

Crec que no mereixen cap mena de comentari més. Parlen per si soles.

Ara, no són les úniques lectures d'aquest estiu, permeteu-me que us recomani també el VICTUS d'Albert Sánchez Pinyol (que malgrat que l'Institut Cervantes d'Holanda hagi prohibit la seva presentació a Utrech crec que és una molt bona novel·la històrica) i LLIURES O MORTS de Jaume Clotet i David Montserrat, també novel·la històrica molt bona. Totes dues narren la guerra de successió.Són estils diferents, però bones lectures.

Un cinquè llibre també molt interessant, LA HISTÒRIA DE L'ESGLÉSIA A CATALUNYA d'Antoni Pladevall. Destacar la seva claredat, concisió i presentació en apartats no massa llargs. Crec que és una obra útil i seriosa. 

I un darrer llibre: CONTEMPLAR ELS FETS DE CADA DIA, d'Enric Puig. Un recull d'articles publicats al full dominical, dels que pots aprendre de tots alguna que altra cosa.

                                 

I per acabar un darrer consell, una frase també de Sant Agustí: "Estima el teu germà i no et preocupis de res més."

Consulta, referèndum???

Darrerament hi ha molta discussió al voltant del 9 de novembre. Uns diuen que es farà la consulta des de la legalitat, i altres parlen de què no hi haurà referèndum sobre la independència.

Potser un dels primers esculls que cal salvar és aquest. La paraula a usar. Des de la Generalitat sempre s’ha parlat de consulta.

Què és una consulta? Segons el DIEC:

Consulta: Acció de consultar; l’efecte. Per tant Consultar: Demanar el parer, l’opinió, (d’algú) sobre un partit a prendre. Sotmetre (alguna cosa) a algú per saber el seu parer sobre ella, per heure’n informació.

I això és el que pretén el nostre govern, demanar-nos el parer, l’opinió sobre un tema concret, per un cop saber que opina el poble de Catalunya sobre aquest tema, prendre una posició o una altra.

En cap moment s’ha parlat de fer un referèndum sobre la independència, un referèndum, segons el DIEC:

Referèndum: Votació de tots els ciutadans per a pronunciar-se sobre una qüestió o per a donar suport a una persona o a una mesura política.

Fixem-nos en la diferència del matís, en una ens demanem l’opinió i en l’altra que ens pronunciem. Pot semblar que és el mateix, però jo crec que no. Ara, tothom és lliure de pensar el que vulgui, sempre i quan es tracti a tots per igual i amb respecte. No és qüestió ni de creure’s superior als altres ni que els que pensen diferent són inferiors. Però és evident (i a la manifestació del 2012 i a la Via del 2013 em remeto) que ara som molts que volem ser consultats, i som molts que som respectuosos i no ens creiem superiors a ningú, i el govern no ens ha enredat ni menjat el cap amb les balances fiscals ni amb mil històries més que alguns s’inventen. El govern no fa res més que escoltar la majoria de la població i intentar fer el que li demanem.

Que se’ns consulti, i un cop consultats i tinguem resultats, actuar en conseqüència, sigui quina sigui el resultat.

Ah, i si n’hi ha que diuen que hi ha una majoria silenciosa que no vol ni la consulta, cap problema, que organitzin una E (d’Espanya) amb 2 milions de catalans, o que en les properes eleccions votin a un partit “soberanista y nacional”.

Ara, tot plegat, pot ser que estigui equivocat i que sigui jo que no he entés res de res ...

Reflexió de fi de curs

Ha sigut un curs llarg. Molt llarg. Han passat moltes coses. Vam començar amb una via catalana. Deien que erem quatre gats, que hi havia figurants de cartró, però no és veritat. Erem molt. Hi erem molts. Va ser el principi del curs. Arribar al final, a la revetlla de Sant Joan no ha sigut fàcil. El camí que hem fet junt ha sigut difícil, ple d’obstacles i entrebancs; però, alhora, ple de satisfaccions i sorpreses. Recordo tants moments viscuts... el primer dia, les primeres classes, les primeres tutories, les convivències i les reflexions al voltant del nos i els altres, la caminada a Sant Cugat per la Presentació, la cantada de Nadales per l'escola, el DENIP, el carnaval, la Quaresma, Sant Jordi i els jocs florals, Pasqua, les colònies, les proves de la Generalitat, l'acte de cloenda... i entre mig, deures i més deures, estudiar, exàmens, reflexions, enfadades, rialles, crits, moments de silenci, baralles entre amics i amigues, reconciliacions, traspàs de persones estimades... Si mirem enrere i pensem tot el que hem viscut direm que segurament en alguns moments ho podríem haver fet millor, o diferent…; però ara ja som aquí, a la revetlla, i tot el viscut no podem canviar-ho.

Records, imatges, paraules…, això ningú no ens ho esborrarà, ningú no ens ho podrà prendre; al contrari, dependrà de nosaltres que pervisqui al nostre cor.

Segurament pel cansament de final de curs un acostuma a tenir la sensació de què tot podia haver sigut millor (i segur, perquè tot sempre pot ser millor). Ara que hem acabat és el moment de fer valoracions, de pensar si hem en la nostra feina d'educadors hem mirat de tenir unes relacions més càlides, més humanes, i perquè no dir-ho, més cristianes amb els nostres alumnes que reflectissin allò que tantes vegades els hi he dit: "Estimar és l'única llei", relacions que donessin al grup aquell aire d'humanitat que es percep en les accions i que acaba resplendint en les seves mirades perquè estan a gust en la classe, en el col·legi, que el volen com seu i que potser amb el pas dels anys, enyorin una mica.

Fa uns anys, una alumna em va regalar una ampolla de wisquy amb una nota que deia, si te la veus ràpid ho passaràs bé però t'oblidaràs ràpid, si te la veus a poc a poc, la gaudiràs més i ens aniràs recordant a cada moment.

Encara guardo l'ampolla, però el que és més important, guardo molts bons records. D'aquest any també en guardaré molts bons records. Els aniré bevent poc a poc.

De camí cap a Montserrat

Després d’acompanyar als caminants des del col·legi fins a Montserrat, jo en destacaria tres paraules: camí, esforç i l’altre. Tres paraules que han ressonat dins meu i m’han fet pensar.

El camí. Fer camí implica un esforç, implica renunciar a coses, si més no, implica renunciar a quedar-nos on som, a deixar la comoditat de la llar per anar vers quelcom promès: el cel nou i la terra nova. Però és un camí que no fem sols. Que el fem en comunitat. I dins d’una comunitat n’hi ha que sense que siguin vistos, l’ajuden a avançar, i ho fa amb alegria, il·lusió, esperança... En el món en què vivim, on fàcilment viatgem

d’un lloc a l’altre, sovint anem per la vida com quan anem en cotxe de vacances o de cap de setmana, seguint una carretera llarga, llarga, i només pensem en quan arribarem, què farem, com ens ho trobarem, que hi haurà.... i voldríem poder anar més ràpid i no ens fixem que mentre anem fent camí podríem anar gaudint d’aquell arbre, d’aquell ocell, d’aquell bosc, d’aquell camp... Així anem una mica els que donem suport als caminants quan anem d’un lloc a l’altre. La nostra preocupació és arribar al lloc, muntar la paradeta i que tot estigui a punt, no prenent compte de vegades de la bellesa del camí, però quan arriben els caminants copsem una altre bellesa, la bellesa de la vivència que suposa caminar junts cap a Montserrat.

L’esforç. No fa pas gaire temps que el valor de l’esforç era present a quasi totes les cases. Si es volia alguna cosa, estava implícit el fet que allò no era gratuït i costava un esforç, o bé una renúncia. Es podia decidir entre dues opcions i renunciar a una d’elles per aconseguir-ne l’altra. I és que el món real funciona així. L’esforç és un puntal a l’hora d’encarar situacions com les actuals. És aquest valor el que farà que se superin situacions adverses (no trobar el punt d’avituallament malgrat el GPS, que es posi a ploure i tinguis la paradeta muntada...) i el que farà que siguem millors en el futur. No ens preocupa caure en situacions difícils,

però sí com sortir-ne. És un tema de valors. Reforçar aquest valor farà una societat més forta i més preparada, ja que les crisis no se solucionen soles. 

L’altre. Aquell que viu al meu costat. Ens adonem que l’altre és un valor quan establim amb ell una bona relació, quan hi establim vincles. És aleshores que el trobo a faltar, que penso en ell, quan m’adono que m’escolta, em parla, dóna més sentit a la nostra vida, ... i sovint el valoro més quan no el tinc al meu costat. L’absència de l’altre em fa adonar del valor i la importància que té l’altre. Dir que els altres són un valor vol dir que són importants per a mi i per a la meva vida, i que aquesta seria diferent sense ells. Els altres formen part del nostre camí. Encara que ells anessin a peu, nosaltres formaven part del seu camí, ja que tots teníem el mateix objectiu: Montserrat.

Gràcies a tots per l’esforç fet en el camí cap a Montserrat.

(Text publicat a l'Infonnac del mes de juny)

Benvingut al món Joan!

Benvingut al món Joan!

Aquest matí et saludava amb unes paraules del llibre dels proverbis: “Una resposta suau calma la ira, la paraula feridora encén la indignació.”

I et desitjava una llarga vida plena de dolces i boniques paraules. Deixem dons dir-te unes quantes paraules.

A partir d'ara la teva vida girarà al voltant de moltes coses, de moltes paraules i també de molts fets. Ara escoltaràs moltes paraules dolces i boniques però conforme creixis aniràs escoltant i descobrint d’altres paraules ni tant dolces ni tan boniques

Saps, de nom t’han posat Joan. Joan ve de l’hebreu Johanan o Jehohanan, que vol dir Jahvé és bo, Jahvé és misericordiós.

Avui i els propers dies tothom estarà molt pendent de tu i tu només pensaràs en dormir, menjar i sentir a la mare i el pare aprop. Però segur que diran que ets molt bo.

No ets capaç de parlar, però de segur que pots veure com s’estimen els pares i com t’estimen a tu, segur que ja notes totes les il·lusions que posen en tu, segur que notes i notaràs el treball que fan cada dia, i no només a l’escola on treballen, sinó també aquella feina silenciosa que fan a casa i que sembli que tot funcioni sol... notes i notaràs tantes coses... No t’oblidis mai d’agrair-les, encara que sigui amb un somriure.

I el temps anirà passant i aniràs creixent, i parlant, i actuant ... i trobaràs que cada cosa té el seu moment. 

Tot té el seu moment, 

sota el cel i a sobre de la terra 

sempre hi ha un temps per a cada cosa. 

Hi ha un temps d'infantar i un temps de morir, 

un temps de plantar i un temps de collir. 

Un temps de ferir i un temps de guarir, 

un temps d'enrunar i un temps de construir. 

Un temps de plorar i un temps de riure, 

un temps de plànyer-se i un temps de dansar. 

Un temps de tirar pedres i un temps d'aplegar-ne, 

un temps d'abraçar i un temps d’acotar-se’n. 

Un temps de cercar i un temps de perdre, 

un temps de guardar i un temps de llençar

Un temps d'esquinçar i un temps de cosir, 

un temps de callar i un temps de parlar. 

Hi ha temps per a moltes coses,

però per a estimar no hi ha cap temps concret.

Qualsevol moment és bo per estimar,

ja que un cop comences ja no pots parar.

Joan, espero que estimis i sigues estimat per sempre.

És MOLT I MOLT IMPORTANT......

És MOLT I MOLT IMPORTANT que el 25 de maig ens fem veure bé a Europa.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que es pugui registrar a Catalunya una participació MASSIVA.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que l'índex de participació a Catalunya deixi en ridícul la participació espanyola.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que aquesta participació es tradueixi en una majoria aclaparadora de vots a partits sobiranistes.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que el termòmetre europeu REBENTI en prendre la temperatura sobiranista de Catalunya.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que la opinió pública, la opinió publicada, i la opinió política europees se sorprenguin d'una vegada per totes, dels colors electoral, social, democràtic i NACIONAL de Catalunya.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que el 25 de Maig NO HI HAGI ABSTENCIÓ ELECTORAL a Catalunya, i és MOLT I MOLT IMPORTANT que el vot sigui inequívoc.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que el 25 de Maig Europa i el món es convencin per fi que a Catalunya hi ha alguna cosa DE VERITAT.

És MOLT I MOLT IMPORTANT que el 25 de Maig voteu, i que VOTEU SOBIRANISME.

Passeu aquest missatge a tots els vostres contactes, que corri i que faci efecte.

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

... no la confonguem amb el flaix

Ja fa molts dies de la petició del Parlament de Catalunya al Congres de diputats.

Crec que des d’aquí es va anar amb un esperit constructiu. Amb ganes de dialogar, però per dialogar, cal saber baixar les defenses, obrir les portes de casa i oferir calidesa humana. I és evident que els d’allà això no ho van fer. Fins i tot el to d’algun/a diputada deixava entreveure que semblava que nosaltres fóssim molt dolents. Com si fos pecat demanar poder decidir. I  el pecat no és una taca que hem de netejar. El que hem de fer és demanar perdó i reconciliar-nos, no anar a la tintoreria del japonès a la volta de la cantonada .

Segurament els membre del nostre parlament deurien sortit força dolguts. Tot i que el dolor no és una virtut en si mateix, però pot ser virtuós la manera d'assumir-lo. I ells crec que van sortir amb el cap ben alt per una feina ben feta. Si als fanàtics anticondons volen posar al món (Catalunya) dins d'un condó no anem gens bé.

Si sempre, per construir, tendim a voltejar i trepitjar, com fundarem alguna cosa sòlida?

No sempre és fàcil escoltar. A vegades és més còmode fer-se el sord , posar-se els cascs per no escoltar a ningú. Amb facilitat canviem l'escolta pel mail, el missatget i el xateig, i així ens privem d'escoltar la realitat de rostres, mirades i abraçades .

Malgrat tot, continuo pensant que és possible construir una nova civilització centrada en l'amor i la vida. Perquè ningú sap estimar, aprenem cada dia . Estimar és molt més que sentir de tant en tant una tendresa o una emoció! És tot un desafiament a la creativitat! Només ens cal ganes –moltes-, il·lusió –incansable-, temps –i molt i saber-lo gaudir- perquè el temps és experiència , sí, però només quan es dóna l'oportunitat de fer experiència de l'experiència (una precisió: "prendre’t temps" no és el mateix que "deixar-lo passar".)

I sobretot que ens deixin decidir.

I poder saber finalment la veritat, si som quatre arreplegats que estem per la independència o realment és tot el poble que la vol.

On és la veritat hi ha la llum, però no la confonguem amb el flaix .

(Nota final, les frases en cursiva no són meves, son del Papa Francesc, tretes del llibre Recen por mi PAPA FRANCISCO en sus palabras, de Julie Shwietert Collazo y Lisa Rogak, editorial Aguilar 2013)

Sant Jordi 2014

"Quant estàs satisfet d'allò que ets, allà et quedes, i no arribaràs mai a ser allò que no ets. Camina sempre, sempre endavant. Donem gràcies pel camí recorregut i sentim-nos responsables del camí que resta."

No són paraules meves, però no us revelaré fins al final qui les va escriure. Però són una gran veritat, ens passa sovint quan estem satisfets amb el que teníem, i potser no ha acabat de caminar prou endavant ... i acabem quedant-nos allà, on estàvem i no era on volíem arribar.

Ens podem sentir cofois de la gran manifestació del 2012, de la via del 2013, de la gigafoto del 2014, però em d'anar amb compte de no quedar-nos amb això. No arribarem a ser allò que molts volem: la independència, o si més no, que ens deixin opinar en les urnes, i entre tot el poble català decidir.

Sí, hem de donar gràcies de tot el que hem fet fins ara i tot el que d'altres estan fent. Però hem de ser corresponsables i posar-hi tots el nostre granet de sorra en el camí que encara ens resta.

Demà és Sant Jordi, dia laboral, tots el que tenim feina treballarem, els que no el meu desig de què ben aviat en trobin una i que estigui justament pagada (no com els pobres treballadors del FNAC), però tots segur que podem trobar un moment o altre per anar a voltar, mirar llibres, comprar una rosa (si la butxaca ho permet) i de gaudir del dia del nostre sant patró. Una manera de celebrar la festa: portar l'estelada, penjar-la al balcó, regalar-la a qui no en té, però no se la compra perquè és molt cara (n'hi ha d'aquests, que els catalans sí tenim fama de garrepes per alguna cosa serà!).

El meu desig d'una bona festa de Sant Jordi a tots i totes.

Ah, per cert, ho oblidava. La frase del principi és de Sant Agustí, d'un dels seus sermons. Ell dóna gràcies a Déu pel camí recorregut. De fet és una frase que podria ben bé resumir una mica la seva vida. No és va conformar amb allò que tenia i va caminar responsablement tota la seva vida.

Un granet de sorra

L'altre dia va ploure, i els homes del temps ens van fer saber que el fang que havia plogut no eren res més que 50.000 tones de sorra que venien de l'Àfrica. Aquest fet em va dur a proposar als meus alumnes el una classe de llengua que fessin un escrit tot imaginant-se que eren un granet de sorra del desert i que havien vingut a parar a Barcelona amb la pluja. vaig quedar molt sorprés de tot el que van arribar a escriure i expressar. Això em va fer també pensar a mi i les meves neurones es van posar a fer tot una sèrie de paral·lelismes amb els seus escrits. 

Una de les idees que em va venir al cap és en els immigrants que creuen l'estret com poden i amb més pena que glòria aconsegueixen arribar fins aquí o fins allà, el lloc potser ara és el de menys, igual que un granet de sorra que està tan tranquil prenent el sol al mig del desert i de cop i volta una ventada se l'endú i enceta un tortuós viatge pel cel amb el ris de què en qualsevol moment s'aturi el vent i caigui en mig del mar i desaparegui per sempre.

Però el granet de sorra arriba amb els núvols i l'aigua. I què li passa? Doncs exactament el mateix que a molts immigrants. No és benvingut, molesta, embruta, fa nosa, emprenya perquè hauré de portar el cotxe a rentar, o tornar a rentar la roba que havia estés, això si no acaba sent escombrat i apa, a les escombraries.

Suposo que veieu el paral·lelisme, oi?

I ens omplim la boca dient que un granet de sorra fa una muntanya...

Són les coses que tenen les paraules, que de vegades són positives i de vegades no ho són.

Potser és per això que aquella frase de "més fets i menys paraules" té sentit.

La sorra hauria de ser sempre bonica, encara que de tant en quan ens embruti molt.

II Assemblea General Ordinària (ANC)

Inici de l'assemblea. 

Benvinguda i una nota d'humor crític, d'aquell que tant ens agrada.

I comencem l'assemblea de veritat ...

Escoltant les esmenes ...

i votant-les ... visca la democràcia! 

L'estelada sempre present 

i Europa també! (ens recolzaran?) 

Quin goig veure el Tàrraco Arena ben ple de socis 

de l'Assemblea Nacional Catalana que han vingut 

per cridar ben fort que estem preparats per encarar aquest 2014 tan decisiu!

OMPLIREM LA DIAGONAL I LA GRAN VIA FENT LA V de Via, Votació i Victòria

I ara, a seguir treballant.

Gigafoto

Ha arribat l'hora de desmuntar totes les incorreccions que s'han dit de la via. Jo a la foto hi conto 18 persones, contem-ne només 15, si multipliques per 107.038 fotografies, això vol dir ... 1.605.570 de persones!!! I no hi ha figurants de cartró!!!!

I, curiosament, totes aquestes persones no volen una guerra civil, sols volen poder dir democràticament el que pensen. I un cop ho hagin dit, acceptar el que diguin les urnes, igual que acceptem tenir Artur Mas de president, perquè les urnes el van triar, o acceptem en Mariano perquè les urnes així el van triar. Si acceptem les normes democràtiques per a tenir el poder, també les hem d'acceptar per deixar opinar al poble en temes tant importants com és la sobirania. Ah! i quan en un matrimoni un dels dos es vol separar (CAT-SPAIN), la decisió de fer-ho és d'un (CAT) i per molt que l'altre digui que no (SPAIN) si un es vol separar (CAT)... per això hi ha la justícia (TC) i per si de cas per ajudar en aquests casos més difícils (TRIBUNALS INTERNACIONALS) ...

Per un país de tot, l'escola en català!

Si fossis metge, t'agradaria que vingués un jutge i et digués que perquè algú ho ha reclamat a partir d'ara no receptaràs més aixoetcuraratil i hauràs de receptar estotecuraratil?

Si fossis infermera,  t'agradaria que vingués un jutge i et digués que perquè algú ho ha reclamat a partir d'ara en comptes de punxar al braç esquerra ho has de fer sempre en el dret?

Si fossis mecànic, t'agradaria que vingués un jutge i et digués que perquè algú ho ha reclamat a partir d'ara en comptes de fer servir oli sempreapunt haguessis de fer servir siempreapunto?

Si fossis dentista, t'agradaria que vingués un jutge i et digués que perquè algú ho ha reclamat a partir d'ara no pots treure més queixals del seny i hauràs d'empastar i arreglar les del "juicio"?

Si fossis dependent d'un super, t'agradaria que vingués un jutge i et digués que perquè algú ho ha reclamat a partir d'ara no poguessis vendre més olidecasanostra i haguessis de vendre aceitedeallí?

Podria seguir fent una llista llarga i llarga.

Jo sóc mestre, i no em sembla gens bé que un jutge vingui i em digui com haig de fer les classes. On queda la llibertat de càtedra que defensa "la constitución". 

Per què uns pares que no estan d'acord amb el procés independentista que està seguint un ampli sector de la societat decideixen involucrar el seu fill en aquest recambolesc periple de denúncies, quan (és una suposició) segurament estan contents amb l'educació que està rebent el seu fill? Que serà d'aquest alumne a la llarga?

I el jutge? amb qui s'ha assessorat per fins i tot dir quan temps s'ha de dedicar a la llengua castellana? Que no coneix la llei actual d'educació? O és que ja ens mana implantar la LOMCE?

Davant d'aquesta situació un primer pas és mostrar el nostre descontentament i el nostre recolzament. Com? Doncs dilluns tots al TSJC!

La LOMCE...

M’he acabat de llegir la nova llei d’educació.

Abans de res, deixar clar que atenent que encara no podem decidir per nosaltres mateixos quina educació volem pel nostre país, no ens queda un altre remei que complir les lleis d’educació del país al que no pas per grat en formem part. Però cal recordar que la Generalitat té transferides totes les competències en educació, per tant, se suposa que la llei hauria de ser un gran marc referencial i la Generalitat és qui hauria de, a partir d’aquests mínims, desenvolupar la llei a Catalunya. És a dir, la Generalitat ha de decidir (que en certa manera som nosaltres ja que qui governa ho fa perquè així ho ha volgut la majoria dels que hem exercit el nostre dret democràtic de  decidir qui volem que ens governi) els continguts, els currículums, els horaris, com  organitzar l'ensenyament, quantes hores dediquem a altres llengües que no sigui el català i sobretot, quina educació volem.

Una lectura de la llei fa que t’estiris els cabells més d’un cop.

Per començar fa una definició de l’educació que déu ni do. Entén l’educació com un factor depenent dels processos econòmics i que cal enfocar-la cap els resultats. Per tant, la crisis actual no ha canviat res, hem d’educar segons els principis econòmics que han provocat la crisi (quin avançament!!!). Podem arribar fins i tot a entendre que tracta als alumnes com unes mercaderies que cal fer cada cop millors perquè així a la llarga seran bones per l’economia del país.

Seguint amb l’anàlisi, resulta que hi hauran proves externes cada tres anys (si fa o no fa). Tots sabem que passa amb l’avaluació externa (si no es fa ben feta). Sí l’avaluació no és positiva els centres seran “penalitzats” (criteri d’economia: si compleixes objectius premi, sinó compleixes, retallada). Que acabarà passant...? Que prepararem els alumnes per a superar uns exàmens i oblidarem altres coses potser més importants. Preparar alumnes per a superar una prova no és aprendre.

Marca com a ensenyament bàsic l’Educació Primària, l’ESO i la Formació Professional bàsica. Segons la constitució els ensenyaments bàsics han de ser gratuïts. La resta no cal. Així, amb una llei, s’estalvien tota l’Educació Infantil, el Batxillerat, els graus mitjans i superiors, els règims especials....

Ara em centraré en l’Educació Primària, que és la que conec i de la que puc parlar amb coneixement de causa. Primer de tot destacar que desapareix el “Coneixement del medi” i apareix les ciències de la Natura i les Ciències socials, que corren el risc de ser assignatures on “la memòria” sigui el que més es treballarà, i que, com molts sospitem, serviran per explicar una història, una geografia i una natura concreta, i segurament deixant molt poc marge per explicar moltes altres coses. I la presència de l’assignatura de català només un 10 %, això si no ve un jutge i t’ho canvia.

Hi ha també un retrocés en tot el que fa referències a les intel·ligències múltiples i les capacitats amb les assignatures troncals i de coneixement, que són les importants, les que dediquem més temps, les que avaluarem, les que diran si un alumne val o no. Sembla com si la llei no donés importància a la música, la plàstica, l’educació física... Això si, la religió, per si de cas, ens recorda que l’hem de fer (tots sabeu que sóc cristià i que crec que s’ha d’ensenyar religió a l’escola, però sobretot perquè cal educar també la intel·ligència espiritual i aquesta assignatura pot ser un bon espai per a fer-ho, però no l’únic, per tant és normal que les escoles cristianes facin l’assignatura de religió, però d’aquí a obligar per llei que totes les escoles han d’oferir-la... crec que s’han passat tres pobles)

A l’acabar la Primària, pam! Amb dotze anyets a fer una revàlida, que tot i no ser eliminatòria, si que constarà en l’expedient. I aquesta prova serà per a tots els alumnes iguals, per tant fem un pas enrere. Deixem de tractar els alumnes en concret, segons les seves característiques personals, ja que tots han de passar pel mateix sedàs. El pitjor a 4t d’ESO, que serà el 30% de la nota del títol de graduat!

Des de l’arribada de la democràcia a Espanya ja hem tingut un munt de lleis, i moltes no han acabat de funcionar sobretot perquè no s’ha invertit en elles. Comparem-nos amb Finlàndia (“Morirem mirant Finlàndia que deia el Doctor Torralba).

Però no cal anar tant lluny, a principis del segle passat a Catalunya hi havia molt grans i bons pedagogs. Per què no els rellegim i escoltem una mica més?

La llei diu moltes més coses, com ara més poder als directors, ser director serà fer “carrera”, i serà un empresari que ha de fer funcionar “la fàbrica”. Parla també del consell escolar (pots comptar que en quedarà d’ell).

Res tu, que un no pot fer-se un vestit a mida i després pretendre que tothom se’l posi.

Jo ho tinc clar, fa temps em vaig manifestar demanant als polítics el dret a poder decidir amb qui volem estar. El president Mas ens va escoltar, i amb el recolzament de tots els que érem a la manifestació, a la Via Catalana i a tants i tants actes ha decidit tirar endavant. Ara cal fer el mateix, demostrar el nostre enuig vers aquesta llei, fer-li saber a la consellera i que sigui valenta, crec que tindrà el suport de molts i molts docents. 

... continuar estimant...

Dimarts al migdia rebo una trucada, de l'Hospital Clínic. No eren bones notícies. El pare s'estava morint. Restem al seu costat fins el seu últim alè. Un munt de sensacions i sentiments omplen de cop i volta el teu cap i el teu cor. Tal i com ell volia donem el cos a la ciència. L'endemà, és a dir ahir, celebrem una missa per la seva ànima al Col·legi. Durant aquest curt però intens període de temps rebem moltes mostres d'amor i d'afecte. També notem, sentim la pregària de molts que estan al nostre costat. Al final de la celebració, la Magdala, llegeix aquest text en nom de tots els germans:

"En moments com aquests prenen tot el sentit les paraules de Pau: Comporteu-vos d’acord amb l’Esperit.

La mort, la foscor, és entre nosaltres, però l’Esperit ens recorda, ens diu, que ell està en la Llum.

Sabem i creiem que som fills de Déu. Sabem que Déu també et reconeix, pare, com a fill seu.

Quina prova més gran d’amor ens dóna. Sabem que has passat de la mort a la vida. I ho sabem perquè ens estimem com a germans. I quan hi ha amor no hi pot haver-hi la mort perquè qui no estima continua mort.

El nostre amor a la Vida, el nostre amor a Déu, no vol ser de paraules i frases, sinó d’obres i veritat.

Si no estimem no coneixerem a Déu, perquè Déu és amor, i el seu amor abraça a tots els seus fills, i avui t’abraça especialment a tu, pare.

Déu, que és el primer que ens estima, el primer que ens abraça, s’avança a tots nosaltres i estima plenament malgrat tot el que fem i diem. El seu amor no té límits ni mesures. Pare, ahir et reunies amb Aquell que ningú no l’ha vist mai, però com que ens estimem, sabem que Ell hi és i que t’acull amb els braços oberts. Déu a l’estimar-nos està dins nostre i arriba a nosaltres en tota la seva plenitud igual que omple de llum el teu cor i la teva ànima. Sabent això només cal seguir comportant-nos d’acord amb l’Esperit: continuar estimant."

Molts no vau poder ser-hi presents, però us hi ereu en esperit. Gràcies per la vostra pregària, pels vostres missatges, per les vostres mostres d'amor, pel vostre silenci. Gràcies.
Nosaltres continuarem estimant, perquè estimar és l'única llei.

Nit de reis!

Aquesta nit és la nit màgica! Després d'estar-los esperant tot l'any, i de sentir com els pares ens ho recorden quan no ens portem bé, pe fi tornen a venir aquells mags savis d'orient. Il·lusió, esperança, neguit, nervis, repàs mental de tot el que he fet bé durant l'any (déu ni do quantes coses!), repàs mental del què no hem fet bé durant l'any (déu ni do també de quantes coses, ràpid, demanem perdó i prometem intentar millorar-ho aquest any), ho he posat tot a la carta? els patges l'hauran fet arribar al seu destí? Mica a mica, la fatiga del dia farà que anem tancant els ulls fins adormir-nos.

I l'endemà... sorpresa, han passat i ens han deixat un munt de coses!!! I no només a casa, després d'obrir els regals i veure que ens han portat coses que havíem demanat i coses que no havíem demanat (no sé perquè ho fan això...) ens vestim, esmorzem i volant cap a casa la iaia que es veu que també ens han deixat coses (que despistats que són que es van recordant dels nostres regals al llarg de la nit...) i després a casa dels altres iaios, i a casa la tieta, i a casa del padrí...

Al final del dia de reis, pareu compte de quina quantitat de paper de regal ha passat per les nostres mans.

L'endemà encara no hi ha escola, hi haurà tot el dia per guardar els regals, per recollir el pessebre i per anar tancant dins de capses tot el que hem viscut i fet durant aquests dies de Nadal.

Dia 8, tornem a l'escola, au nen, que és el segon trimestre, que ja saps de què va, a veure si estudies més i treus millors notes... Tornarem a la rutina de cada dia.

Però jo em pregunto: On queda tot el que hem viscut aquests dies? On queda tot allò que ens diu Jesús des de l'establia? On és aquesta llum renovada de Pasqua del dia de Nadal?  On és la joia de la presència de Jesús nat de nou en les nostres vides? On ha anat a parar l'esperança, la solidaritat, l'alegria, la joia, la pau, la fe, la caritat, l'empatia, la il·lusió... que ens ensenya el pessebre i el Nadal? Tot ben guardat en una capsa fins l'any que ve?

Això és el que jo demano que em portin: que sapiguem viure el Nadal (amb tot el que significa i representa) amb la il·lusió dels infants cada dia de l'any. Què la llum que ha sorgit aquest Nadal en els nostres cors no es pongui en tot l'any. I també els demano que posem ganes i treballem per a fer realitat els nostres somnis.

Bona nit de reis!