Adéu 2013 !!!!

Avui s'acaba l'any. 
Ha estat un bon any? No sé, han passat moltes coses. Jo de les que m'han passat a mi en destacaria les següents:

• Una companya va ser mare per primer cop d'una nena preciosa
• Vaig assistir a una sèrie de xerrades de la Fundació Joan Maragall molt enriquidores sobre els evangelis
• Benet XVI deixa el càrrec de Papa, el succeeix Francesc, que ja publica la seva primera encíclica (Envangelii Gaudium)
• L'Arcadi Oliveras i la Teresa Forcades engeguen el procés constituent
• Tinc l'oportunitat de viatjar a Albània
• Celebro els 25 anys de mestre de la Companyia de Maria
• La meva mare fa 70 anys i fem festa grossa
• Participo de la Via Catalana
• Persones estimades han traspassat
• El Barça guanya la lliga
• Un matrimoni conegut es queden sense feina, però gràcies a Déu tots dos tornen a treballar
• Una coneguda m'anuncia que després de 15 mesos d'estar a l'atur tornarà a treballar
• Un nebot fa 18 anys, pot anar a la universitat i es treu el carnet de conduir
• Els polítics d'aquí diuen que hi haurà consulta el 9 de novembre
• Els polítics d'allà diuen que nanai.
• L'estiu no és dels més calorosos.
• Segueixo boig i enamorat de la meva feina (malgrat les retallades)
• Tinc un companys i unes companyes fenomenals (sobretot dues "chatis")
• Segueixo tenint bona salut

Els anys no són ni bons ni dolents, senzillament són. Només depèn de com els visquem. Si els vivim amb il·lusió, esperança i alegria que un món millor és possible, existeix un any dolent? No pot ser que els 365 dies d'un any siguin tots dolents! Que ens en passen moltes i de molts colors. Siguem optimistes i quedem-nos amb allò que val la pena guardar al nostre interior, la resta, a l'arxiu rodó (la paperera)
Bon Any 2014 a tothom! (Rajoy inclòs, que jo malgrat tot, sóc respectuós i intento no ser un polític mentider que diu que no tocarà les pensions ... )

Les festes de Nadal!

Ja està, ja ha passat el dia de Nadal. Sembla que tot s’hagi acabat. Ja hem menjat la sopa de galets, hem cagat el tió, hem mirat embadalits el pessebre... Però, on està l’origen del Nadal i de les seves tradicions? Qui coneix i estima la seva història i les seves tradicions estima la seva terra.

En les festes del Nadal convergeixen antics ritus relacionats amb la vida al camp, cerimònies que ens volen il·lustrar sobre la llibertat i la igualtat social, celebracions de final i principi d’estacions... tot un bagatge precristià que no és pot oblidar i que cal acollir-lo tal com ho van fer els "gentils" en el Jerusalem messiànic i que la litúrgia cristiana avui en dia encara celebra i segueix.

No sempre l’Església ha sabut trobar les maneres de celebrar i per això el poble suplia, com podia, la manca d'elements fonamentats, creant els seus propis signes.

Comencem per mirar d’entendre perquè ho celebrem el 25 de desembre. Realment Jesús va néixer aquest dia? No ho sabem, però potser això és el menys important, el que és important és que cada any celebrem el seu naixement, encara que no sigui el dia concret en sí. El solstici d'hivern comença el 21 de desembre. Aquesta és l'època de l'any en què la nit és més llarga i el dia és més curt (“Per Nadal, pas de pardal; | per Sant Esteve, un de llebre; | per Any Nou, un de bou; | per Sant Silvestre, per la porta o la finestra; | i pels Reis, ase és qui no ho coneix.”). Durant l’hivern, el dia anirà allargant-se fins a igualar-se amb la nit el 21 de març. Acabada la tardor, durant la qual tot s'ha anat apagant i morint les fulles dels arbres, el dia, les ganes de sortir de casa, es presenta l’estació més freda, l'estació de l'any que reflecteix més fidelment l'esperança. És durant aquesta època de l’any que disminueix considerablement l'activitat al camp. Els pagesos, quan el temps ho permet, es dediquen a preparar les terres i les deixen llaurades i adobades tot esperant les sembres de la primavera. També és l'època propícia per a podar i fer empelts, procurant evitar que les glaçades els facin malbé. Els ramats consumeixen el farratge emmagatzemat. Cal vetllar per la bona salut del bestiar, especialment de les femelles que han de parir a la primavera. Els ramaders procuren que les truges pareixin a l'hivern; així, a la primavera ja podran menjar-se els productes nous de la terra. Per tant, quina millor manera que començar l’hivern si no és amb el naixement de Jesús, el naixement d’un infant que és llum pel món (en una estació de nits llargues) i que en fer-se gran ens durà l’esperança a tota la humanitat (la Pasqua, que l’Església ho celebra amb l’arribada de la primavera).

Coincidint amb el pas de la tardor a l'hivern celebrem l'Advent, que correspon a les quatre setmanes anteriors al Nadal. És el temps que es dedica a preparar el gran esdeveniment del naixement de Jesús. Abans, l'Advent era un període d'abstinència i dejuni, semblant a la Quaresma; avui dia, en canvi, ho vivim com un camí de preparació, i per això cada setmana es proposa una reflexió relacionada amb el naixement de Jesús. Com aquest any: caminar, construir, comunicar. Dos objectes ajuden a recordar l'evolució de l'Advent: la corona d'Advent, on simbolitzem el pas del temps encenent cada diumenge una de les quatre espelmes que ornamenten aquesta corona de branques d'avet (tradició germànica precristiana vinculada als ritus pagans de la llum que es celebraven al desembre) i el calendari d'Advent, consisteix a destapar cada dia d'Advent una de les finestretes del calendari, que amaga una frase, una reflexió i una xocolatina, sent una forma de fer viure als més petits de la casa el temps d'espera que condueix al dia de Nadal).

Com dèiem, la celebració del naixement de Jesús coincideix amb el començament del solstici d'hivern. Antigament en la Roma imperial feien una setmana de festa en honor de Saturn, déu de l'abundància i de la felicitat. El dia del solstici d'hivern se celebrava el Natalis (Solis) Invicti (“el naixement de l'invicte”), una festa consagrada al Sol, astre que els romans havien divinitzat i que relacionaven amb la figura de l'emperador. Realment, no hi ha cap raó històrica que permeti vincular la celebració del naixement de Jesús amb el dia 25 de desembre. Ningú no sap exactament quin dia va néixer Jesús, ja que aleshores no hi havia registres civils com ara. Els primers cristians no celebraven el naixement de Jesús, només en commemoraven la passió, la mort i la resurrecció.

L'any 325, en el Concili de Nicea, es va determinar la data del naixement de Jesús i es va acordar destacar-ne la condició de Fill de Déu. Com que les celebracions en honor del Sol havien aconseguit tant d'arrelament, els cristians van decidir atribuir un nou sentit simbòlic a aquestes festes. Jesús és qui porta a tothom un missatge ple d'esperança, ple de confiança en la humanitat; és un missatge que il·lumina els homes i les dones. L'any 330, el papa Juli I va fixar la data de la commemoració oficial del naixement de Jesús el 25 de desembre, dins la setmana de festes del solstici d'hivern.

Però no tot s’acaba el dia 25. L'endemà de Nadal, l'Església celebra la festa de Sant Esteve, el primer màrtir del cristianisme. És costum de menjar canalons a la nostra terra. Aquest costum prové segurament de quan no existien les neveres. Després de l’abundant àpat de Nadal, que fem amb les restes? Doncs menjar-les al dia següent amb uns bons canalons! El dia de Sant Esteve també antigament era costum i tradició que els més joves aquell dia fessin festa, gatzara i més d’una i que d’altra broma (Sant Esteve és el patró de la joventut) però amb el temps aquest costum ha passat al dia 28, dia en que celebrem els Sants Innocents, dia en que en realitat els cristians recordem la cruel degollació deis infants menors de dos anys que el rei Herodes el Gran va ordenar per eliminar el Nen Jesús, que creia que li prendria el tron (Herodes no estava molt bé del cap, tenia molta por de què li robessin la corona i en va fer de moltes i de gruixudes) . Una de les formes de celebració de la diada consistia a atribuir tot el poder durant aquest dia als infants, que n'escollien un per a ocupar el càrrec de bisbetó (aquest costum era seguit a les catedrals i als monestirs, entre els escolans; al monestir de Montserrat, la tradició encara es manté). I passat el 28 tenim la nit de Cap d’any, en què els catalans celebrem l’inici d’un nou any (fixem-nos que diem el Cap de l’any, l’inici de l’any) per contra dels castellans que celebren el final de l’any (ells en diuen la noche vieja). Serà aquest inici d’un nou any i d’una nova vida per la nostra terra? Bé, no ens anem del que estàvem parlant. Passat el cap d’any tenim la gran nit, la nit del dia de Reis  Aquesta festa també s'anomena Epifania, que significa “manifestació de Déu”. Els cristians ortodoxos celebren aquest dia el naixement de Jesús, mentre que els católics commemorem el fet que els Mags van reconèixer Jesús com a Déu. La tradició diu que els Reis (de fet en cap Evangeli es diu que fossin reis, ha estat la tradició que els ja pujat de categoria coronant-los a reis) estaven tan contents d'haver trobat Jesús que de retorn als seus passos van decidir repartir totes les coses que portaven entre la gent que trobaven pel camí. D’aquí la tradició de les cavalcades de reis i dels regals.

Bé, no ens estenguem més, que ens espera l’apat de Sant Esteve.

A seguir gaudint de les festes de Nadal. I per acabar unes paraules del Papa Francesc:

“Nadal acostuma a ser una festa sorollosa: ens aniria bé romandre uns instants en silenci, i així poder escoltar la veu de l’Amor”. Fem-ho, uns instants de silenci per deixar-nos omplir del ressó de l’amor d’aquells que ens envolten ... Amagat dins aquestes persones, fets, esdeveniments, àpats, tions, i moltes altres coses més hi ha l’Amor de Déu. Acollim-lo! Visquem-lo i contagiem-lo al nostre entorn, a tot arreu, amb tothom!

Bon Nadal!!!!

Fem via cap a la Pau!

BON NADAL!!!

4a setmana: El pessebre (la Sagrada Família)

Si caminem, construïm, i comuniquem la nostra fe amb il·lusió, ganes, alegria, ens transformem en:

• aquells tres mags d’Orient que feien camí amb l’esperança de conèixer aJesús,
• els pastors il·lusionats, innocents, alegres i cofois d’anar a conèixer el fill deDéu, que agafem el millor del poc que tenen per donar-li
• àngels que volen transmetre al món que el món nou i la terra nova és possible sí tots hi posem de la nostra part
• Maria, amb el seu sí senzill però profund i compromès,
• Josep, amb una fidelitat immensa vers Déu i una confiança infinita vers Maria
• En el bou i la mula, que sense fer soroll escalfen a Jesús, potser no tenen gran cosa, però transmeten escalfor, serem capaços de transmetre nosaltres l’escalfor del pessebre a tothom?

Esteu ben bojos

Vosaltres, mestres i professors.

Aquests bojos i aquestes boges que ensenyeu.

Ja fa 25 anys que us segueixo la pista.

Us he vist moltes vegades, i he de dir que sou ben estranys.

Alguns sortiu d'hora al matí i esteu a la sala de profes o la tutoria una hora abans de què posin els carrers.

D’altres marxeu quan ja són les sis tocades de la tarda perquè teniu entrevistes amb els pares que treballen (com si vosaltres no treballéssiu) i no poden acudir a una altra hora.

També n’hi ha uns quants i unes quantes que al cap del dia porteu a les vostres espatlles més de 1OO Km d'anada i tornada cap a casa. Si calculeu, al llarg de l’any haureu anat a París unes 20 vegades?

Esteu tots ben bojos.

A l'estiu us donen vacances, i alguns pensen que són ben llargues, però ... no aconseguiu desconnectar del tot. Penseu en les classes que heu deixat enrere mentre aneu ja rumiant i començant a  preparar les diferents tasques per al curs següent, ni que sigui mentalment.

I durant l’hivern ... parleu molt, fins i tot de vegades heu de cridar i per això alguns sempre porteu caramels de mel i llimona a les butxaques, altres aneu amb una ampolla d'aigua al vostre costat que aneu omplint al llarg del dia d’un gran bidó mentre aprofiteu per fer un cafetó. És curiós que sempre al voltant de la màquina del cafè sempre hi ha alguna o altra conversa.

N’hi ha que durant setmanes teniu sempre la veu agafada, però malgrat tot, seguiu educant, si convé forceu la vostra veu, però seguiu transmetent valors i coneixements, i a més a més ho feu amb afecte, il·lusió, esperança, fe, amor i alegria.

Jo ja fa anys que us veig i em sembla que no esteu bé del cap.

Sortiu d'excursió, de colònies i de viatges per tot Catalunya, i alguns (s’ha de ser ben valent, o potser ben boig) s’atreveixen a creuar fronteres cap a Castella, cap el País Valencià o fins i tot cap a Europa.

També aneu de convivències i no pas a jugar, sinó a treballar, a intentar que aquells que us acompanyen s’endinsin dins seu i amb l’ajut de mil i una dinàmiques, reflexions i pregàries creixin ni que sigui una mica.

I en aquestes sortides us encarregueu de gestionar autoritzacions, recollir justificants de la caixa, preparar el material de les activitats i les dinàmiques, la música per les relaxacions... i no oblidem la responsabilitat extra.

Què serà a la llarga de vosaltres? A la nit somieu amb el col·legi, en somnis se us apareixen planetes poblats per alumnes cada un amb els seus quès, ecosistemes amb mil i un conflictes per solucionar i personatges històrics que no paren de demanar-te que facis powers points i prezzis, un munt de coses per la història.

M’han dit, he escoltat i n’he vist més d’un –ja és el súmmum de la bogeria- que arriba a l’escola ben carregat amb quadernets i exàmens, que ha corregit la tarda anterior a casa.

Sou dones i homes, casats, solters, ... de diferents edats, gustos i tendències politiques, però a tots i a totes us apassiona la vostra feina, veure créixer els vostres alumnes, ajudar-los, i aconseguir d'ells persones competents.

Us he vist moltes vegades. I segueixo pensant que no esteu bé del cap.

Alguns diuen de vosaltres que viviu molt bé, però potser haurien de saber que us han retallat el sou i seguiu treballant fins i tot més que abans... fins i tot alguns potser ni mireu la vostra nòmina perquè la vostra passió per l'ensenyament us fa cecs a pensar en el cobrament.

Gaudiu amb el que feu, encara que hi hagi pares o mares que no us valorin, us critiquin i fins i tot us treguin autoritat , (no en conec cap però diuen que en d’altres llocs fins i tot a algun l’han agredit), però vosaltres seguiu endavant.

No esteu bé del cap, a les tardes, com que sembla que no teniu res que fer va i quedeu per fer cursos de formació (que si cooperatiu, que si mediació, que si atlàntida...), sembla que no us importa perdre temps del vostre lleure per reciclar-vos.

Diuen que sou autocrítics i que feu balanç de les vostres experiències educatives i que us passeu el dia fent valoracions (que si la sortida, que si la celebració, que si això que si allò), que us frustreu quan no surten les coses com esperàveu i que us alegreu quan els vostres alumnes avancen.

No, no esteu bé del cap, jo us he vist.

I com que sols no arribeu a tot, hi ha unes persones que us ajuden que fan veritables miracles: deixen més neta que una patena aquella classe que havia quedat feta un nyap, us tenen mils de fotocòpies a punt, els informes impresos i ben grapadets, donen de menjar a més de 500 nens i nenes en una hora... veritables miracles.

Alguns alumnes diuen que sou molt importants, que sempre teniu paraules d'alè, de confiança, d’amor; però vosaltres dieu només que sou MESTRES i que us sentiu MOLT ORGULLOSOS DE SER-HO.

Sabeu, jo també em sento molt orgullós de ser un mestre com vosaltres, i encara més de formar part d’aquest meravellós equip humà.

Encara que pugui semblar que estem bojos.

Gràcies Companyia de Maria, i gràcies a tots per fer camí junts i gràcies també a Déu.

3a setmana: Comunicar (els àngels)

Ja podem caminar, ja podem construir tot el que vulguem, però si no confessem, sinó comuniquem la nostra Fe en Jesucrist, ja sigui amb paraules o fets, la cosa acabarà no funcionant. Ens acabarem potser transformant en una macro Ong?

No sabem quin futur ens espera, però sabem que Déu ens té preparada una nova terra on hi habita la justícia. Però aquest regne ja és present a la terra, i quan vinguiel Senyor es consumarà la perfecció de la terra promesa. Així, tot el que fem, tota la nostra activitat amb l’escolta a Déu pren sentit i valor.

A l’escoltar els àngels els pastors, Maria, l’escolta de Déu de Josep, de Moisès,d’Abraham i de tants és una clara invitació no només a escoltar a Déu, sinó a ser nosaltres mateixos la boca de Déu, les mans de Déu, la paraula de Déu.

'Maria coneix per les paraules de l'àngel Gabriel que concebrà i donarà allum un nen anomenat Jesús a través de l'acció de l'Esperit Sant.' (Lc 1,31)

'Els pastors van a Betlem a veure a Jesús després de ser-ne informats pels àngels.' (Lc 2,1-7)

2a setmana d'advent: Construir (els pastors)

Diuen que els cristians som les pedres vives de l’Església. Jesús li diu a l’apòstol que tu ets la pedra sobre la que edificaré la Església. I nosaltres, com a pedres vives, hem de construir el regne de Déu, amb el nostre treball, constància, dedicació, compromís... Una mica com la feina dels pastors.

El treball dignifica a l’home, que deia un altre. Vulguem o no, hem de treballar, des de què entrem a l’escola fins que arriba l’hora de la jubilació ens toca treballar, fins i tot un cop jubilats hem de seguir treballant. I el treball implica temps, esforç, constància ... Però no hem d’entendre només el treball com aquella tasca que ens reporta un benefici (ja sigui econòmic o moral). Cal que anem més enllà d’aquesta simple relació materialista. Cal que veiem també altres tipus de treball que fem, que cal fer-los ben fets perquè així la recompensa és més gran (i la recompensa a cops només és un somriure, un gràcies, un cop a l’esquena) si els fem ben fets, i no ens ha de moure aquest esperit egoista de tenir més, sinó de fer la feina ben feta perquè és així com s’han de fer les coses. Fer camí ens costa un treball, un esforç, un temps, una constància ... i val la pena fer-ho i fer-ho ben fet.

'Els pastors van a Betlem a veure a Jesús després de ser-ne informats pels àngels i la notícia s'estén a l'estranger.'(Lc 2, 8-20)

Evangelii gaudium

(Després d'haver llegit aquesta primera exhortació del Papa Francesc, vull compartir el que més m'ha arribat amb aquest text fet a partir de frases llegides i pensament tinguts)

Tot i que els títols de les exhortacions dels Papes són en llatí, en aquesta ocasió s’entén molt bé i en podem fer la nostra pròpia traducció: “gaudim de l’evangeli”

De fet comença amb unes paraules semblants: “L’alegria de l’evangeli omple el cor i la vida sencera dels que es troben amb Jesús” I és aquesta alegria la que es renova i es comunica. Això si la nostra vida interior no es tanca en els nostres propis interessos i acabem no escoltant la crida de Déu. Els creients correm també aquest risc. És per això que el Papa ens convida a deixar-nos trobar per Ell, i d’intentar-ho cada dia sense descansar. No hem de ser cristians que sembli que vivim en una constant Quaresma sense Pasqua. No podem anar a evangelitzar amb cara de pomes agres, amb cara d’anar a un funeral.

Un comença a ser cristià quan li succeeix quelcom amb una Persona que li dóna un nou horitzó a la vida i una orientació decisiva (Benet XVI). I aquest succés, aquesta trobada, o retrobada, és amb l’amor de Déu.

Els cristians hem de sortir a evangelitzar, i no com una obligació, sinó com el qui comparteix l’alegria de viure, perquè això és evangelitzar.

La Paraula (de Déu) té un potencial que no podem arribar-nos a imaginar. I no només l’hem de proclamar, sinó que també ens hem d’involucrar, hem de saber acompanyar, hem de saber fer festa.

La pastoral de l’Església sense una veritable vida nova i un autèntic esperit evangèlic no hi haurà una veritable conversió, i tot i que ho pugui semblar que sí, en poc temps tornarà ha estar corrompuda.

 Cal que les parròquies estiguin en contacte amb les famílies, amb el poble, i no que estiguin distants i separades de la realitat de tota la comunitat creant grups elitistes que es miren a si mateixos i pensen que bé que ho fan. L’Església és oberta a tothom però sobretot ho és pels pobres, i no només els pobres “econòmicament”, sinó també els pobres d’ànima, d’esperit... I les altres institucions eclesials també cal que tinguin contacte i que no el perdin amb aquesta realitat tan rica de la parròquia i que s’integrin en la seva pastoral. Igualment, el bisbe, cal que a cops estigui pel davant indicant el camí i també cal que, quan convingui, estigui al darrere per ajudar als que van a la cua de tot.

I la pastoral, la transmissió de l’evangeli, s’ha de fer sense obsessionar-me en la transmissió d’un munt de doctrines. El que compte sobre tot és la fe que es fa activa per la caritat (Ga 5,6). Hem d’anar en compte també de no parlar més de la llei que de la gràcia, més de l’Església que de Jesús, més del Papa que de la paraula de Déu.

Jesús i els apòstols no ens van donar gaires preceptes. Potser ha estat l’Església que al llarg de la seva història n’ha anat afegint molts convertint-la quasi bé en una esclavitud quan la misericòrdia de Déu va voler que fos lliure. I amb això cal recordar als sacerdots que la confessió no ha de ser una tortura sinó el moment en què la misericòrdia de Déu ens estimula a fer el bé.

L’Església ha de ser de portes obertes. No pot ser que es neguin els sagraments per una raó qualsevol. L’eucaristia, la plenitud de la vida sagramental, no és un premi pels “perfectes” sinó un generós remei i aliment pels dèbils. L’Església no pot ser una duana on cal declarar, sinó la casa del pare que t’acull amb els braços ben oberts. No s’ha de considerar a l’home com un bé de consum que podem utilitzar com ens interessa i després desprendre’ns d’ell. No ens adonem que darrerament la cultura del benestar ens ha com anestesiat i només perdem la tranquil·litat quan el mercat ens ofereix quelcom que encara no tenim. Sembla com si anéssim cap a una globalització de la indiferència. Potser cal d’una vegada per totes lluita contra el fetitxisme del diner i de la dictadura de l’economia que no acaba de tenir una cara ni un objectiu veritablement humà. Hem de dir no a un diner que en comptes d’ajudar, de servir, governa.

En l’evangelització cal també reformar les estructures i els climes poc acollidors d’algunes de les nostres parròquies per ajudar a aquella part dels cristians, que tot i batejats no se senten formar part de l’Església. També caldria canviar l’actitud “burocràtica” d’alguns lloc per tal de donar una veritable resposta a tots els problemes, simples o complexes de la vida del nostre poble.

Cal també una educació que ensenyi a pensar críticament davant de la societat de la informació en què vivim, on la saturació indiscriminada de dades, acaba enduent-nos cap a una superficialitat en el que mica a mica anem perdent els valors comunitaris. També cal un canvi en les ciutats, les noves construccions aïllen i protegeixen més que connectar i integrar.

Els pastoralistes han d’anar en compte de caure en un activisme desenfrenat on viurem moltes coses però sense la motivació adequada i sense una veritable espiritualitat. Hem d’anar en compte de no acabar fent una psicologia de la tomba que mica a mica ens converteixi en mòmies de museu. I sobretot, que ens robin l’esperança i no caiguem en el pecat de “l’hauríemqueisme”. No ens deixem robar l’Evangeli. Proclamem-lo, però sobretot visquem-lo. Cal també que preguem per aquell amb el que estem enfadats, és ja un bonic gest d’amor. No ens hem de deixar robar l’amor fratern. I per tirar endavant l’Església ens cal tothom: homes, dones i joves. I tots hem de tractar de portar l’Evangeli, tant als propers com als llunyans. Ser deixebles de Jesús, ser membres de l’Església és tenir la disposició permanent de portar als altres l’amor de Jesús en qualsevol lloc i moment.

Un espai privilegiat per a compartir la Paraula i el seu significat són les homilies. Però cal que aquestes no siguin un espectacle entretingut, l’important és la Paraula i la celebració de la fe, i no el capellà. Cal que sigui una prèdica inculturitzada, síntesi del la Paraula, perquè allà estarà el nostre cor. I cal preparar-la bé, amb amor i amb sapiència. Si un text està escrit per a consolar no podem usar-lo per a corregir errors. La Paraula ens ha d’il·luminar i renovar. Una bona homilia ha de tenir una idea, un sentiment i una imatge i amb llenguatge positiu, per tal de que la Paraula ens vagi ressonant després de la celebració. I en les catequesis cal ser valents i trobar les nous signes i els nous símbols.

Una autèntica fe sempre implica un profund desig de canviar el món, de transmetre valors i de deixar una mica millor el món rere el nostre pas per ell. I si acceptem el primer manament, hem de reaccionar i hem de desitjar, buscar i cuidar el bé dels altres. Les nostres possessions privades s’haurien de viure amb el pensament i la decisió de tornar als pobres el que els correspon. Hem de tornar a ser una Església pels pobres, perquè és en ells que tornarem a escoltar a Déu, ja que ens parla a traves d’ells.

I tot plegat no ho hem de fer sols, cap un diàleg amb la ciència, un diàleg ecumènic perquè hi ha molt més que ens uneix que no pas ens separa i en podem aprendre molt els uns dels altres, i un diàleg interreligiós autèntic, que serà el veritable fonament de la pau al món.