Ja som a finals de juliol. Ja ha passat Sant Jaume, malgrat que per les circumstàncies que tots coneixem enguany no s'ha celebrat gaire, ahir era Santa Marta, i avui ja som a 30 de juliol.
I algú dirà: "Visca, demà comença les vacances!" I algú altre dirà, "M..... demà se m'acaben les vacances..."
Però hi ha una gran quantitat de persones (tota la població infantil de Catalunya fins als 16 anys com a mínim) que senzillament deuen pensar: "Som al bell mig de les vacances".
Tot plegat passa una mica com la pluja, mai plou al gust de tothom.
Però la reflexió que em ronda pel cap no fa referència a les vacances. Fa referència a aquesta costum que tenim de partir el temps. De dir que portem la meitat de les vacances, que m'ha costat mitja vida pagar la casa... Els poetes diuen que el temps no passa si hi ha amor, pels científics el temps és allò que va marcant un aparell anomenat rellotge, pels que s'ho passen bé el temps passa volant, pels que s'avorreixen el temps sembla que s'hagi aturat, quan som a l'estació de metro i el rellotge marca un minut per què arribi, uf que llarg que és el minut!... I malgrat tot, que el temps pot ser (de fet moltes vegades ho és) quelcom molt subjectiu, continuem partint-lo. No em costa gens imaginar-me mig pastís, ara mitja hora? mig dia? mitja vida?
Bé, no sé si és la calor, o que no he fet "mig"diada. Són reflexions d'estiu....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada