Bona Pasqua!

Ja som a Dissabte Sant, el Dissabte de Glòria. Sense donar-nos quasi bé ni conte, ja ha passat una setmana de  vacances. Avui és un d'aquells dies que tot i ser laboral, al passejar per la ciutat (no pas pels llocs turístics i cèntrics) un nota que hi ha menys soroll del normal. Suposo que deu ser perquè hi ha molta gent a fora.

No fa pas gaire celebràvem el carnestoltes, i més d'un demanava l'arribada de la Setmana Santa per poder fer uns dies de vacances. Doncs ja s'acaben. Demà diumenge de Pasqua, dilluns la mona i sant tornem-hi (aquells que tenim la sort de tenir feina) a la rutina (depèn de com ho visqui cadascú) laboral diària.

I avui pot ser un bon dia per reflexionar. De fet l'Església m'hi ajuda. Avui és un dia que dedica especialment al silenci. No hi ha cap celebració litúrgica, bé si, la litúrgia de les hores. És el dia que el maquinista para les màquines i tots els passatgers de tots els vagons del tren de l'Església baixen un moment del tren. Jesús és mort. És un fet real, demostrat, comprovat, no és un simulacre, no és un invent ni una ficció. Ell va existir i va morir a la creu. (Una altra cosa és que creguis que ell va ser fill de Déu o no, que creguis que va ressuscitar o no). Sí, després de la traïció, el dolor, les llàgrimes, la tristesa, la indignació, la negació... Ell és mort. I quan algú mort resta el temps del dol i el temps pel silenci. Però també resta el temps per l'Esperança. 

Cada cap d'any molts mirem enrere com ha anat l'any i prenem compromisos cara el nou any que es presenta. Però potser en aquella època de l'any hi ha massa soroll com per escoltar. Avui, un dia de silenci, pot ser un bon moment per escoltar, escoltar que ens diu el nostre cos, el nostre cor, el nostre entorn, el nostre Déu.

Fem silenci davant del Crist mort, intentem entendre que vol dir el sepulcre buit, preparem-nos per comprendre la seva resurrecció,  fem silenci per intentar entendre allò que de fet, als ulls del món, no té sentit. 

Fem silenci i intentem escoltar que ens diu la nostra vida viscuda des del Nadal, no cal anar més lluny. Intentem escoltar si durant la Quaresma quan Déu ens ha parlat nosaltres l'hem escoltat i hem actuat en conseqüència.

Fem silenci i esperem, amb paciència, sense que ens atabalin els sorolls, tots aquells sorolls que no ens deixen  escoltar, notar, sentir la desmesura de l'amor de Déu. Perquè la mesura de l'amor de Déu és que ens estima sense mesura. Serem capaços de fer-ho nosaltres a partir d'avui seguint el seu exemple?

Bona Pasqua!

Els relats sobre la resurrecció

Resurrecció? Què s'entén per resurrecció en els evangelis?
El capítol 15 de la primera carta als Corintis és central per entendre la resurrecció (1Co 15):

Recordem que Pau està escrivint a Corint, a l'antiga Grècia, un territori on era molt difícil predicar la resurrecció. La cultura hel·lena i romana els costa molt acceptar-la. De sempre l'home enterra el morts. A partir del segle VII aC apareixen les primeres religions que creuen que l'ànima no mort, que només mor el cos (budisme, hinduisme, Plató...) Es té molt clar la immortalitat de l'ànima. El cos mor i l'ànima torna. Però això no és resurrecció, és immortalitat.

Podríem pensar que va ser una invenció dels apòstol, però els apòstol s'haguessin inventat i predicat uns fets dels que tothom se'n reia, se'n burlava? Quan Pau predicava no l'entenien i se'n reien, però ell continuava predicant la resurrecció de Jesús. Hagués continuat si no hagués estat cert, a pesar de les mofes?

El judaisme creia que els homes perduraven en el poble. Déu ens donarà llarga vida si complim els seus manaments, viurem molts anys i amb plenitud. Però que passa si ets "bo", compleixes els manaments i caus en desgràcies? i si pel fet de ser just et maten? No potser que la justícia de Déu s'aturi. Els jueus són un poble experiencial. L'Amor de Déu no té fronteres i vol fer justícia sempre, fins i tot després de la mort. Des del punt de vista de l'antropologia jueva no existeix el cos i l'ànima, l'home és un tot, i això implica una idea personal de la resurrecció. El cos és persona i tots ressuscitarem a la fi dels temps. 

Però.. guaita, n'hi ha un que ja ha ressuscitat!?! Els deixebles també els costarà de veure'l i d'entendre-ho (recordem que malgrat tot són jueus, la seva educació ha estat jueva, i encara que hagin estat tres anys amb Jesús no han deixat de ser jueus)

Però els fets són històrics o no? Podem dir que són històrics perquè s'ha escrit sobre ells i perquè aquest fet va tenir moltes conseqüències. Hi ha estudiosos que defensen que tot plegat va ser una vivència interna que experimenten tots els deixebles, d'altres defenses una experiència de gràcia i perdó (donaria per tants relats?) i uns altres defensen que no hi ha cap altre fer que si assembli, per tant ... Però per un grup de gent la resurrecció va ser prou important com per que comencessin a predicar la mort i la resurrecció de Jesús i la seva bona nova. És el naixement de l'Església.

Tota mort provoca una crisi. També en els deixebles la mort de Jesús va ser una crisi, van fugir, espantats, tenien por, havien perdut el nord, però al cap d'uns dies es gira la truita i surten a predicar! No és increïble! La resurrecció dóna sentit a la creu. Tot plegat potser no és constatable, però sí que podem constatar que afecta a la història de Jesús, a la història dels deixebles i a la història de tota humanitat.
I la tomba buida? Pau no ens en parla de la tomba buida, parla només d'aparicions. El text de la tomba buida està ple de signes per demostrar que el cos no el van robar i que hi va haver una resurrecció corporal. La tomba en si és un element secundari del text, el que importa de veritat és l'àngel que anuncia, és l'àngel que ho diu, no pas el narrador (això implica directament a la nostra fe). Es troben la tomba el tercer dia, són dones (qui es creia a les dones en aquells temps) les que ho anuncien ... tot plegat molt teològic i fins i tot si s'ho van inventar no podien haver-ho fet pitjor. Segur que la tomba era buida. Als Evangelis no els preocupa el fet de la tomba buida, se'l creuen, l'important està en el missatge. Són uns passatges megateològics.
Històricament se sap que els crucificats eren enterrats a la fossa comuna, però Filó d'Alexandria ens parla de què hi havia excepcions. Potser Jesús en va ser una d'aquestes.
Si ens fixem la lectura ens va portant a la tomba, de ben tancada a OH! està oberta!!! I a sobre, com ja hem dit, es compliquen la vida amb les dones, segurament perquè van ser elles i perquè estava buida,. Ara bé, per què estava buida?
Per sort, no només tenim la tomba buida, també tenim les aparicions, sinó malament estaríem.
Les aparicions són divergents, no n'hi ha cap que s'assembli entre els evangelis. Que ens volien transmetre els evangelistes? Segurament estaven més preocupats per la missió dels deixebles que no pas per l'aparició. Volen remarcar que l'invisible s'ha fet visible en aquest món, i el remarcable és que és perquè Ell ho vol. No és el que ells sentes, es centra en el que veuen (objectivitat). Podríem parlar de relats místics, d'interacció amb Déu. Experimenten Déu amb una fe raonable. Les aparicions són una realitat, una veritat sobre la història viscuda i interioritzada (no hi ha referències a l'Antic Testament, en cap moment el citen). El veien com era però no totalment perquè no el reconeixien.
La tomba buida sola és com una tragèdia. Les aparicions soles són tans sols unes visions. Tots dos fets junts tenen molt de sentit. I la nostra fe ens pot ajudar a acabar-ho d'entendre-ho.
Són relats molt teològics que avui en dia encara ens poden parlar i dir moltes coses. Es fa difícil demostrar la seva historicitat, però també es fa difícil negar la seva no existència. Han influït massa en la història perquè no siguin certs.

Sant Josep!

Segons la tradició cristiana, i així ens ho expliquen els Evangelis, Josep va ser el marit de Maria i el pare de Jesús. En l'Evangeli segons Mateu, Josep era fill de Jacob, fill de Matan. La seva casa descendia del rei David. Es considera que Josep estava al càrrec de la família del seu germà Alfeu o Clopas. Segons algunes interpretacions de la història bíblica, Josep s'havia casat amb la seva cunyada Maria de Clopas quan el seu germà Clopas va morir sense descendència. Altres fonts no li assignen aquesta paternitat, però si que el situen al càrrec del sis fills del seu germà a la mort d'aquest. De fet, la convivència de Josep amb Maria va ser posterior a l'Anunciació. I si llegim amb deteniment l'evangeli, en cap moment es parla de com es van casar. Però Josep va estar amb Maria malgrat saber que estava embarassada (val la pena dir que els tenia "ben posats" i que va ser molt valent i que va confiar molt en Déu) va continuar amb ella i va acceptar a Jesús com a fill seu.

La tradició afirma que era fuster de professió. A partir del segle XVII, quan se'n difongué el culte, va ésser era una festa molt popular a Catalunya. Es va convertir en el dia que es feia i menjava la crema de Sant Josep o crema cremada, a base de llet, ja que era el moment que la llet dels animals comença a ésser abundant, ja que les vaques i ovelles han criat. Igualment, el mató de Sant Josep es guarnia amb flors de paper, blanques o de colors diversos.

De fet els evangelis no ens expliquen gran cosa, segurament per què Ell no és important. Els evangelistes que parlen del naixement de Jesús (Mateu i Lluc) no tenen com a primer objectiu explicar-nos la descendència de Jesús, ni explicar-nos qui va ser el pare, pretenen explicar com Déu es fa home, com Déu entra a formar part de la nostra història, i per això necessiten la figura de Josep perquè forma part de la història, però no els interessa aprofundir-hi. El deixen bé, bona persona, creient, pacient, confiada, serena, amb ganes de fer bé les coses, però no ens diuen res de com pensa, com és, ni tans sols parla ni una vegada. Ara bé, Lluc ens diu que era fill de Josep (d'aquesta manera Jesús entra a formar part de la descendència de David i d'Adam, que era fill de Déu cf. Lc 3, 23-38)

L'acrònim de Josep, Pep en castellà Pepe, diuen que va de "Pates Putatis" (pare putatiu) que és el que en el fons era Josep. 

Pels cristians el dia del teu sant és una festa important. No només celebres com et dius, sinó que celebres que portes el nom d'una persona que en la seva vida a excel·lit per alguna raó, o senzillament que ha viscut tal i com Jesús ens va demanar: estimant els altres i donant la seva vida pels altres. Evidentment en aquesta celebració hi ha un component religiós, una fe, una creença. És comprensible que els que no tinguin aquesta fe no celebrin el dia del seu Sant, ja que al no creure, no poden creure que aquesta primera que porta el teu nom és santa (però si poden creure que va ser una bona persona) per tant no hi ha res a celebrar. "Jo em dic Josep com molts altres Joseps i tant se me'n dóna que hi hagi un dia que l'Església celebra Sant Josep" (És el  raonament que hauria de fer una persona no creient, crec jo)

Però jo sóc creient. I demà serà dia de festa grossa, encara que hagi de treballar. Miraré durant el dia de pensar en aquell home pacient, bondadós, pare silent, enamorat de la seva dona Maria, ple de fe, amor i confiança en Déu, que tant poc sabem d'Ell però que segur que tant Josep com Maria van estimar i van donar gràcies a Déu de tenir-lo al seu costat.

A per cert, per sant Josep hi ha unes quantes dites catalanes, moltes fan referència a la proximitat del bon temps, la primavera:

De Sant Josep en enllà, posa't trumfos a sembrar.
Per Sant Josep, el cucut canta tot dret; si no canta per Sant Josep, canta per Sant Benet.
Per Sant Josep, el marduix treu el béc.
Per Sant Josep, la múrgula treu lo bec.
Per Sant Josep, borró al cep.
Per Sant Josep, el pàmpol al cep.
Per Sant Josep, plora el cep.
Per Sant Josep, verdeja el cep.
Ara la que més m'agrada és:

Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases
I la dita:
Per Sant Josep, crema!

Els relats de la passió

La vida, el caminar, els fets viscuts dia a dia generen el que en podríem dir experiències. Aquestes experiències generen expressions dels fets viscuts, expressions verbals, pictòriques, musicals... Quan les experiències i les expressions són plenament assimilades i reflexionades acaben interrelacionant-se. Des d'aquest punt de vista estan escrits els relats. Fets viscuts, experienciats, reflexionats, meditats, expressats i finalment assimilats i tot plegat interrelacionat i plasmat en un escrit amb la intenció de transmetre l'experiència viscuda més que els fets succeïts.

Tota convicció, tot escrit, té una dosi de subjectivitat, depèn de com s'ha viscut l'experiència. De fet expressem les coses com les vivim. És la nostra manera de parlar. La Bíblia vol ser una expressió d'una experiència de fe tinguda en la història un poble. I els Evangelis no són res més que unes catequesis de Jesús.

La mort per crucifixió era un mort molt dura, terrible. De fet només estava destinada als traïdors, als sediciosos i als esclaus. Normalment és lligava al reu, no era normal clavar-lo, tot i que a cops es feia. El condemnat acabava morint asfixiat al cap de bastantes hores. Clavar i assotar a Jesús va ser una crueltat de més a més. Els jueus amb l'assot era condescendents, com a màxim 40, els romans no tenien límit. Jesús va morir torturat i a la creu. És molt possible que també morís despullats, la majoria de crucificats així morien, era una manera d'humiliar encara més al reu). I a més el reu havia de pagar el botxí, ja fos amb diners o amb pertinences (sovint es quedaven amb la roba). Els legionaris de vegades tenien compassió i donaven algun narcòtic al crucificat per fer-li la mort menys dolorosa. Amb Jesús també li intenten donar, però ell ho rebutja.

La mort de Jesús a la creu és un fet escandalós. "Maleït el qui penja d'un patíbul" (Dt 21,23) La seva mort ens trastorna. El just també pateix! Però això no vol dir que Déu l'hagi rebutjat o se n'hagi oblidat.

L'Antic Testament ens il·lumina abastament la mort de Jesús: els salms 22, 31, 68 (el just innocent que pateix), el llibre d'Isaïes (Is 52,13-53, la mort vicària i redemptora del Servent) o el llibre de la saviesa (Sv 2, l'assassinat del fidel a Déu). Jesús mort per la voluntat salvífica de Déu. Al ulls de Déu té ple sentit la seva mort. Aquesta revela l'Amor de Déu. Jesús afronta el patiment entregant-se lliurement com un acte d'amor i perdó cap als seus botxins. És la revelació extrema de l'amor de Déu.
Els quatre relats de la Passió no són ben bé iguals. Els sinòptics no ens presenten Jesús patint. Són molt respectuosos. No els interessa tant explicar que i com va passar sinó més aviat perquè va passar i que implica pels cristians la Passió de Jesús. Joan desenvolupa molt més el tema en quan a la relació amb Roma.
Tots els evangelis tenen una mateixa estructura, hi ha un relat, proper als fets, dividit en quatre escenes: l'arrest de Jesús a Getsemaní, el procés jueu davant del Sanedrí, el procés romà davant de Pilat i l'execució i sepultura. Joan i Lluc ens presenten una crucifixió molt serena per part de Jesús. Fixem-nos també que no hi ha llàgrimes a la sepultura (les llàgrimes són per plorar als morts, i Jesús ha mort però no mor!). Els quatre relats tot i que pugui semblar que diuen el mateix poden arribar a ser molt diferents.
L'Evangeli de Marc és el bàsic, està en tots.
Elements propis de l'evangeli de Mateu. És l'únic que suïcida a Judes (a l'Antic Testament també trobem a  Ahitofel, 2Sa 17). També trobem com a propi el camp de sang (27,3-10), l'esposa de Pilat que testifica la innocència de Jesús (27,19), el lavatori de mans (27,24-25), els signes apocalíptics en la mort de Jesús: el terratrèmol, la foscor... (27,51-53) i la custòdia del sepulcre per demostrar que no van robar el cos (27,62-66).
Elements propis de Lluc. En la seva passió hi trobem l'àngel a Getsemaní (22,42-45), el procés  jueu (22,54-71), l'interrogatori d'Herodes (23,6-12), les dones de Jerusalem (23,27-32) i els crucificats amb Jesús, amb els que té una major familiaritat, fins i tot més que amb els deixebles (23,39-43).
Elements propis de Joan. La revelació de Jesús a Getsemaní (18,5-7), la compareixença de Jesús davant de Pilat amb el judici de Jesús (18,28 - 19,16), Maria i el deixeble estimat al peu de la creu (19,25-28) i la llançada al pit de Jesús (19,31-37)
El fet de treure o afegir coses als relats ho fan per ajudar als lectors a comprendre allò que volen transmetre.
La teologia dels relats de la Passió: Jesús és el Just, el Servent, el Profeta, el Rei, que mor injustament a mans dels pecadors per tots nosaltres. La seva mort traspua confiança en Déu i perdó envers els botxins. De Jesús, mort en creu, brolla la pau i la salvació.

(Article confeccionat a partir de la conferència:Els relats de la Passió, de Jordi Latorre, salesià)

Jorge Mario Bergoglio, nou papa

Jorge Mario Bergoglio, jesuïta, argentí de 76 anys i bisbe de Buenos Aires és el nou papa de Roma. Bergoglio es dirà Francesc I, en honor al sant d'Assís i serà el papa número 256. És el primer papa no europeu dels últims 1300 anys.

El nou vicari de Crist a la terra s'ha presentat davant el món catòlic i ha saludat i ha impartit la benedicció Urbi et orbi.

"Els meus germans cardenals han anat a agafar el bisbe de Roma gairebé al final del món, us agraeixo l'acollida", han estat les seves primeres paraules. "Preguem pel nostre papa emèrit Benet XVI", ha demant al món.

"Vam començar aquest camí entre bisbe i poble. Un camí de fraternitat i confiança. Preguem per a tothom perquè hi hagi una gran fraternitat", ha assenyalat. "Us demano abans de donar-vos la benedicció que vosaltres pregueu per a mi, el vostre bisbe", ha afirmat.

El nou papa ha prés el nom de Sant Francesc. Sant Francesc d'Assís, a l'esglesiola de sant Damià, va tenir l'experiència de sentir el Senyor dir-li: "Francesc, repara la meva Església"... Heus aquí un suggeriment important i esperançador, de què efectivament el nou Papa pugui tenir un paper de 'reparador' d'una Església que arrossega molts problemes interns que cal abordar amb valentia i serenor."

Tinguem present en el dia d'avui en les nostres pregàries al nou Papa utilitzant aquelles belles paraules de Sant Francesc:

Senyor, fes de mi un instrument de la teva pau!

Que on hi hagi odi, hi posi amor.

On hi hagi ofensa, hi posi perdó.
On hi hagi discòrdia, hi posi la veritat.
On hi hagi dubte, hi posi fe.
On hi hagi desesperació, hi posi la llum.
On hi hagi tristesa, hi posi la joia.
O mestre, fes que jo vulgui més aviat consolar que no pas ser consolat;
Comprendre, més que no pas ser comprès;
Estimar, més que no pas ser estimat.
Perquè és donant-nos que obtenim,
És oblidant-nos que ens trobem,
És perdonant que som perdonats,
És morint que ressuscitem a la vida eterna!

Re-crear camins: la iniciació cristiana avui

"Tan de bo, avui sentissis la seva veu! No enduriu els vostres cors, no enduriu. Tan de bo!"

"Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls, clamen de goig en la sega" (Salm 126,5)

Els cristians no tenim, i no hem de tenir el monopoli de la recreació de camins. Tenim però una perspectiva històrica que ens dóna realisme i ens hauria de donar humilitat. Ens està venint a sobre un tsunami que ja fa temps que es veu a venir: la cultura de l'apoteosi del jo. Ja el Concili Vaticà II ho va intuir, ho va veure clarament i ja va fer un primer intent d'aturar la secularització. Avui cal compartir el primer anunci de Jesucrist quan s'escaigui en el dia a dia. Ja ho deia Benet XVI a Deus et caritas est n.1 que un comença a ser cristià "per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona". Hem de fer un anunci joiós, acompanyat d'una invitació cordial, però acompanyant també d'una vivència i una coherència entre fets i paraules.

En tot procés d'iniciació però, sempre hi ha una o altra crisi, per exemple tenim el cas d'Abraham. Déu acostuma a usar diferents mediacions, però sempre confia en aquell que crida. Quina és la principal mediació? Nosaltres mateixos. Ens cal també ser valents i inculturitzar els valors evangèlics en la cultura d'avui, sense por. Abans la cultura n'anava plena, ara ha desaparegut. Els extrems no sempre són bons. Cal saber trobar el terme mig.

Podríem dir que calen més accions i menys paraules, que ja n'està bé de tant parlar i de tant plorar i més acció, més actuar. Però potser el que cal és actuar i al mateix moment parlar. Actuar, sí, per amb paraules. Paraula i Vida han d'anar junts de la mà i fer camí. Ens hi pot ajudar introduir el silenci en el nostre camí, viure el silenci, retrobar la interioritat. Potser no és això el que hem de fer. Tenim dret a equivocar-nos, i do que sí! Però no hem de tenir por. Hem de ser valents i moure fitxa. Hem de començar a fer pastoral valenta amb els nois i joves. Podem fer tallers de mil i una coses, però mentre els fem, qui ens impedeix d'anar parlant de Déu. No tinguem por, no endurim els cors, proclamem la Seva veu, potser la sentiran.

(A partir de la taula rodona: "La iniciació a la fe cristiana avui i a partir de la cultura en la que vivim", amb Claustre Solé, Xavier Morlans i Emili Marles, dins de la Jornada de Teologia Pastoral)

Obrir la porta a Jesús, en clau d'interioritat

Hi ha una llegenda hindú que explica que els déus volien guardar un secret molt ben guardat que podria donar molt de poder a l'home si el trobava, van buscar i buscar en quin lloc guardar-lo perquè l'home no pogués trobar-lo mai, fins que van decidir posar-lo en l'interior de l'home.

Les persones som com un iceberg. El que veiem només és la part exterior, però és una petita part, el que és essencial és invisible als ulls. El primer que veiem d'una persona és el seu físic, el seu vestit... (i sovint ja caiem en tòpics i posem etiquetes) però si el volem conèixer de veritat, com és el seu interior, hem de ser valents i llançar-nos a l'aigua i submergir-nos i bussejar tot contemplant la grandiositat i la majestuositat de l'iceberg. Però això no és fàcil. No és fàcil bussejar per conèixer a l'altre i encara més difícil és fer-ho per conèixer-nos a nosaltres mateixos. Com deia Sant Ignasi cal gustar l'experiència. I per què ho fem? Quan ho fem és per seguretat personal, per viure amb més plenitud, per ser més feliç, tot ens hi pot ajudar, i tot ens durà a fer un món millor.

Com a cristians creiem que som "debir" (דְּבִיר, La paraula hebrea Debir significa «el que està darrere». Etimològicament, seria «l'habitació de darrere d'una casa», i s'utilitzava en el llenguatge domèstic. Quan es va construir el Temple de Jerusalem, va passar a designar la sala principal, el Sant dels Sants, on es custodiava l'Arca de l'Aliança. Aquesta doble connotació de Debir evoca l'interior humà per la seva dimensió inconscient i misteriosa, i també per ser santuari i casa de Déu.), tots som temple de Déu i Déu és en nosaltres. Per tant si volem, tots podem ser font, però també hem de fer camí, perquè el viatge cap a la interioritat no s'improvitza (Melloni).

Cultivar la interioritat és obrir canal per conèixer-me, per transformar-me i acceptar-me, per aliar-me amb mi i amb els altres, i per construir un món millor comunicats amb la creació.

Cadascú ha de fer el seu camí cap a l'interior:

• sent conscients de la nostra respiració,
• relaxant-nos,
• concentrant-nos,
• visualitzant, 
• acariciant,
• cultivant la consciència corporal,
• ballant,
• celebrant la fe amb el cos,
• reflexionant des de l'interior,
• amb silenci interior escoltant l'essencial,
• mandales,
• dinàmiques corporals,
• confiança, tendresa, massatges,
• trobant espais pel silenci interior (nosaltres sols hem de ser sembradors, sols hem de preparar la terra i esperar que Ell ja farà la resta)
• trobant-nos corporalment,
• flasmob,
• obrint-nos a l'absolut, 
• descobrint-nos els uns als altres.

I de què ens serveix el silenci? El silenci serveix per escoltar-nos millor, per acceptar-nos, per connectar amb l'agraïment, per descobrir la quotidianitat, per obrir-nos a l'absolut.

(Article confeccionat a partir del taller:Abrir la puerta a Jesús, en clave de interioridad de Paula Gelpi, per saber-ne més i quines activitats fan, connectat a la seva web clicant aquí)

Seguim l'Estel tots junts

Ja està. Un altre cop a tornat a passar. Un nou any que hem celebrat el Nadal. Un nou inici d’hivern que hem conviscut amb la família molts moments d’alegria, de llàgrimes d’emoció, la missa del Gall o del pollet, el caga tió, la Cavalcada de ses Majestats... Han estat uns dies meravellosos, alegres, també cansats...

Però ja hi tornem a ser, la rutina del dia a dia: que si avui tens natació no et descuidis l’equip, ja has fet els deures, quan tornis a cap a casa compra això, recorda que dimecres tenim dentista, afanya’t que farem tard...

On està aquell infant que és nat en una establia? On queda tot allò que Jesús ens ensenya des del pessebre, des del seu naixement? L’estel de Nadal no només el van seguir els mags, és un estel que ix cada dia, és un estel que potser no el veiem, no el sentim, però cada dia hi és i que caldria que el seguíssim tots els dies de l’any. I cal que el seguim tots junts. No potser que cadascú el segueixi quan pot, sinó tots junts, pas a pas, com els excursionistes, cada un va al seu ritme, al seu pas, però tots van junts vers un objectiu comú: fer un cim, arribar a un cripta, un refugi, el campament...

Durant el mes de desembre tots junts vam seguir un estel, l’estel de la solidaritat. Junts vam tirar endavant dues campanyes: les Jornades del Comerç Just i la Campanya de Nadal.

Les Jornades van anar molt bé. Vam comptar amb la col·laboració de diferents mares de l’equip de catequesi, d’alumnes de batxillerat i mestres i professors en el muntatge de la botiga i en la venda de productes. Tots valoren l’experiència com a positiva.

Pel que fa a la campanya de Nadal, veiem la valoració que en fa una de les mares que va col·laborar:

“Durant la campanya de Nadal a l’escola, varem tenir la oportunitat de col·laborar en les tasques d’organització de la recollida de productes. Érem unes quantes mares amb ganes d’ajudar i facilitar la feina a l’escola.

 Mentre endreçàvem els aliments, triàvem les joguines i anàvem fent caixes, xerràvem de les nostres coses, dels nostres fills, de les nostres preocupacions, etc..

 Segurament la majoria de nosaltres ja no recordem els noms de les mares amb qui varem coincidir, però si que recordem les ganes d’ajudar de totes, de manera totalment abnegada i sobretot amb la satisfacció de pensar que allò que fèiem tenia com a únic objectiu donar un cop de mà a molta gent i a molts infants que ho necessitaven.

 Varem comptar també amb la col·laboració d’alumnes de l’escola en el transport i organització de les caixes, cosa que els agraïm moltíssim ja que algunes pesaven molt!.

 Per últim i segurament el més important, és poder confirmar que varem tenir molta feina, perquè la resposta de les famílies de l’escola a la crida solidària va ser d’una gran generositat.

 L’escola ens va agrair la nostra tasca, però potser nosaltres també hauríem d’agrair a l’escola deixar-nos col·laborar i poder viure aquesta experiència. Gràcies.” (Marta Ripoll)

Experiència en la que tots hi hem col·laborat: els alumnes d’ESO que amb moltes ganes i il·lusió han anant passejant per la casa tot recollint els aliments i joguines, els alumnes d'Infantil i Primària portant de casa aliments i joguines amb ganes d'ajudar i ser solidaris gràcies a la bona motivació feta pels mestres i les famílies, els alumnes que han anat al súper a comprar, els alumnes grans que voluntàriament han explicat que és el Comerç Just als petits i els que han ajudat a vendre a la botiga, els professors que han ajudat a muntar i desmuntar la botiga, a organitzar la campanya, a motivar-la i explicar-la als alumnes, la gran feina feta per les mares...

Han estat uns dies d’il·lusió, cooperació, treball, solidaritat, d’intentar fer el món una mica millor.

I durant aquests dies també hem tingut present el projecte de la FISC amb el que col·laborem aquest any: "Suport als tallers de formació professional del centre d’educació integral indígena Popol Ja". La loteria de Nadal de l’AMPA, els beneficis de les jornades del Comerç Just, els esmorzars solidaris de la festa de la Presentació de l’ESO han anat destinats al projecte.

Ara ve potser el més difícil, el que més ens costa a tots: tenir present que cada dia surt l’estel de Nadal, un estel que ens guia cap a la fe, l’esperança, la caritat, la solidaritat, l’amor... Un estel que ens demana que cada dia cal que el seguim, però no sempre l’escoltem. Que sigui Nadal cada dia només depèn de nosaltres.

Junts construïm! 

(Text publicat a l'Infonnac de març de 2013, revista de l'AMPA del Col·legi Lestonnac de Barcelona)

Els miracles de Jesús segons l'Evangeli de Joan

L'Evangeli de Joan és una obra principalment teològica i no fa ben tractar en la història.
Els punts de referència d'aquesta obra són per un costat la tradició basada en Jerusalem i per un altre costat centrada en els deixebles també de Jerusalem.
L'obra té dos nivells (segons Martyn) un nivell històric, de fets, de la vida de Jesús i un segon nivell on són presents els fets de la comunitat. Un i altre nivell però se superposen.
Des del punt de vista de la recerca de la historicitat de Jesús no és un dels llibres més importants, atès que és una obra principalment teològica.
Anem a veure el sentit que dóna l'evangeli als miracles , que són i que comporten.
En aquest evangeli no trobarem gaires miracles, només 7 (és el que menys explica) més un vuitè un cop ressuscitat:

• Transformació de l'aigua en vi a les bodes. (Jn 2,1-11)
• Curació del fill de l'oficial (Jn 4,46-54)
• Curació malalt de Betesda (Jn 5,1-15)
• Multiplicació pans i peixos (Jn 6,1-14)
• Camina sobre les aigües (Jn 6,16-22)
• Curació d'un cec (Jn 9,2-7)
• Resurrecció de Llàtzer (Jn 11,32-45)
• Pesca miraculosa (Jn 21,1-8)

Joan fila molt prim. Tria molt bé el material de la tradició i n'explica aquells que li interessa. Segur que en tenia molts més.
La tipologia és diferent dels sinòptics. No són fets poderosos, de fet usa l'expressió grega que significa en català signes. Jesús fa signes no pas miracles com es tradueix normalment.
En el miracle de les Bodes, comença bé, "El tercer dia..." i Jesús diu que "no ha arribat la meva hora" (té una hora prevista Jesús? Li cal?). Però Maria no li fa cas i Jesús obeeix. La sorpresa no ve per la transformació d'aigua en vi, sinó per la qualitat del vi! I tot per a què els seus deixebles creessin en Ell.
En la curació del fill de l'oficial passa el mateix, després de la curació van creure en Ell.
A Betesda el malalt no sabia qui era Jesús, i ell acaba dient que és el fill de Déu.
En els pans i els peixos la preocupació està en d'on treure el pa, Ell ja sap que vol fer.
Quan camina sobre les aigües no està qualificat ben bé com un signe o miracle. Ens trobem amb una clara teofania.
La curació del cec la fa perquè es manifesti les obres de Déu.
I en la resurrecció de Llàtzer només podem que repetir el que Jesús va dir: "Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà ... Ho creus això?" (Jn 11, 25)
Excepte el primer tots els miracles són molt semblants als sinòptics. Els signes s'allarguen en Joan amb grans diàlegs. Sempre hi ha la iniciativa de Jesús, és Ell qui ha vingut a donar-nos la vida. Déu en l'ha enviat perquè tots visquem. En tot l'evangeli Jesús és plenitud sòlida.
En totes les actuacions hi apareix el Pare.
El sentit dels miracles en Joan són la manifestació de la glòria de Déu, són signes de la seva divinitat, són mostra de què ell és l'origen de tot. Només amb la seva mort ens farà entendre la vinguda de Déu.
L'obra de Joan va més enllà del text. Així com els sinòptics trobem la fe i la confiança en Déu, amb Joan veiem a Déu i creiem que és Déu.
En l'evangeli de Joan no trobarem la historicitat dels miracles. Per això ja tenim els sinòptics. En Joan l'important no és el temps ni l'espai ni el signe en concret. Joan no ens ofereix dades històricament concretes. Els signes ens els hem de prendre en la condició humana de Jesús, així la seva revelació és autèntica i pot dir: "jo sóc  el camí, la veritat i la vida" (Jn 14-,6). Aquest és el missatge dels signes. La glòria de Jesús (Déu) es fa ens els signes.
El Jesús del segle XXI és el mateix que fa 2000 anys i el que serà d'aquí 2000 anys més.
Els signes ens revelen la condició humana de Jesús.

(Article confeccionat a partir de la conferència:Els miracles de Jesús segons l'Evangeli de Joan, d'Oriol Tuñi, jesuïta)

Pastoral en l'Era Digital

Aquesta va ser una bona ponència de l'Eloi Aram De fet podeu llegir-la al seu blog .

Jo l´únic que vull fer és remarcar el que més em va cridar l'atenció, punts comuns a mi o contraris.

Només comuniquem si donem testimoni. Només farem pastoral si donem testimoni. I per comunicar, per fer pastoral, cal implicació personal, cal interioritat i sobretot cal testimoniatge.

"Sóc a la porta i truco". La porta ens marca el límit sobre l'espai sagrat i el profà.

Situar-nos davant de la porta i sentir el truc és estar atents als signes dels temps.

Estar davant la porta és també preguntar-nos per la nostra identitat.

Només pel fet d'estar a la porta, atents, intentant sentir el truc, ja és important. Què és sinó la pregària? La pregària no és estar atent, estar amatent a la crida de Jesús, no és capacitat d'acollida de la Paraula?

Avui en dia ens movem en un món molt tecnològic. La tecnologia ens posa límits, però cal veure-la com a condició de possibilitat.

Es transparenta Jesús a la xarxa. L'haig de fer notar la meva fe a la xarxa o som una ceba i la capa de la fe està molt endins per culpa de la secularització de la societat, que ens ha acabat fent que portem el fet religiós al món íntim i privat?

El món virtual pot complementar, de fet expandeix la realitat, pot ser una nova possibilitat educativa. Hem d'aprendre a sumar les dades virtuals a les dades reals.

Però atenció! no n'hi ha prou amb penjar un cartell a l'aula igual que no n'hi ha prou en enviar un twit, o un m'agrada al facebook, o un email. Amb això no n'hi ha prou. El món real existeix i cal usar-lo també. Enviem un twit, pengem un cartell, i donem un copet a l'esquena tot dient: que, vindràs?

Des de la Pastoral hem d'incidir en els dos móns.

Vivim la nostra vida (el cronos) esperant la vinguda (el Kairos), però ens cal veure que Ell ja és aquí.

Els cos místic (afísic, atemporal, és un acte simbòlic, virtual, però real), tota la comunitat reunida per celebrar l'eucaristia allà hi és, però també hi és totes les altres eucaristies que es celebren. Hi ha una relació entre totes, no és una relació física, però hi és.El cos místic és afísic, atemporal, és un acte simbòlic, virtual, però real.

Hem d'intentar no aplicar mètodes de la màquina d'escriure o del ciclostil a les noves tecnologies.

Durant bastant temps hem intentat explicar la fe des de la raó, i això ens ha fet oblidar el costat més important de la fe.

Hem d'usar els nous llenguatges per explicar la fe i els evangelis. Les TIC ens poden ajudar a trobar noves paràboles, nous evangelis.

La societat digital és una societat plural, amb molts sentits de la vida, moltes espiritualitats, i molt fes-t'ho tu mateix, i en aquesta societat acabem fent-nos una religió a la carta (sincretisme)

I aquí, com anunciem l'Evangeli? Cal fer-ho amb una proposta amb sentit dins d'una pluralitat tenint en conte que ho estem presentant a una societat tastaolletes, que prefereix un menú degustació que el plat del dia. I no hem d'oblidar l'acompanyament personal, tant virtual com real.

O ens diluïm o ens tornem integristes. Potser no cal arribar als extrems.

No hem de dir coses noves amb les noves tecnologies sinó fer coses noves. El missatge ja és vàlid de per si. Però amb les TIC anem amb compte de què la forma no se'ns mengi el contingut.

L'espiritualitat dels sentits

L'altre dia, en les Jornades de Pastoral de la Fundació de les Escoles Cristianes, vam poder sentir, i uso el verb sentir amb tota la intenció, una conferència del David Guindulain -jesuïta- sobre l'espiritualitat dels sentits. El principi de la xerrada va ser una introducció que va acabar amb un exercici pràctic. I això és el que jo vull intentar transmetre.

La felicitat és inversament proporcional a l'acceleració (Pedro García Aguada, "toto")

Els sentits són un primer accés cap a l'Espiritualitat i aquesta s'expressa pels sentits. El nostre cos és el millor accés a l'experiència espiritual i el nostre cos és la millor expressió de l'experiència espiritual. El cos tothom el cuida, "...tothom l'alimenta i el vesteix" (Ef 5,29). No tenim cos, som cos. Hem de "dominar el nostre propi cos amb santedat i respecte" (1Te 4,4). El cos "és el temple de l'Esperit Sant rebut de Déu i que habita en nosaltres." (1 Co 6,19). Cadascú de nosaltres fa sagrat el seu propi cos. El cos és per l'encontre, per la comunicació, per posar-se a la pell de l'altre (1Co 7,4). Som cos de Crist. (1a Co 10,17 o 2Co 5,1). Els cristians creiem que més enllà de la mort sobreviu allò que amb el cor s'ha arribat a estimar, tot allò que amb l'expressió corporal s'ha assemblat a Déu, que és amor.

La consciència ens ha permès obrir-nos a l'experiència espiritual. Ens cal aprendre a respirar. Ens cal tenir consciència del cos i de la respiració.

Anem a intentar-ho. No és fàcil fer-ho llegint un article, així que et recomano que busquis algú que et vulgui ajudar. L'únic que ha de fer és anar llegint lenta i pausadament, i tu només has de deixar-te conduir i fer el que sents. Una mica de música de fons pot ajudar.

Som-hi doncs:

Posat dret, 

els peus paral·lels, 

els genolls lleugerament endavant i relaxats, 

la columna recta, 

els braços penjant tranquil·lament, 

el cap recte, amunt, com si me l'estirés una corda,

les mans a l'alçada del melic, una sobre de l'altra,

canviem-les de posició, la de sota a sobre i al revés,

noto la incomoditat,

poso les mans com al principi,

respirem i sentim inflar l'estómac amb les mans,

me n'adono que estic inspirant i expirant,

vaig notant una sensació de plenitud i de buidor,

les mans en pengen,

les uneixo i les col·loco a l'alçada del pit,

sense separar-les les llanço endavant amb força tres segons,

les torno a posar damunt del pit,

ara les llanço cap amunt amb força tres segons,

sóc conscient de la meva respiració,

deixo caure les braços,

relaxo l'estèrnum, amb la punta dels dits vaig picant-hi a sobre, suaument,

poso les mans damunt del melic,

ens fem un massatge al voltant del melic,

i ja està.

Has tingut la consciència de què respiraves? Respirant bé podràs gestionar bé la teva vida espiritual. Però no n'hi ha prou.

Cal també aprendre a escoltar (escoltar i cercar la paraula que pugui expressar com estàs), aprendre a mirar (una mirada pot canviar una vida, veure i ser vist és el que volen diferents mirades; les coses són fetes per que et mirin a tu, no tu a elles). A més hem d'aprendre a tocar. Tothom, no només els nadons, necessita ser tocat, acariciat. El tacte pot ser un gran transmissor d'amor. Veient les mans d'una persona es poden descobrir moltes coses d'ella. Amb les mans podem fer moltes coses, com ara anar resseguint dit a dit i a cada dit fer-nos una pregunta, com per exemple: què m'apassiona?, al segon què voldria agrair?, el dit cor què voldria canviar, corregir?, al penúltim quin somni faria possible demà mateix? i al darrer amb m'agradaria fer aquest somni? Seria com fer un petit examen de consciència.

Però també hem d'aprendre a olorar i gustar.

Amb els cinc sentits podem arribar a "gustar" la Paraula de Déu.

Bon dia, Jesús. Un taller sobre la pregària

El divendres 22 de febrer vaig assistir a un taller del Juan Fernández (clica per web). El taller duia per nom, "Et diem: Bon dia, Jesús". 
Entre el que es va dir, resaltar:
Bon dia, per què? Perquè les paraules i els gestos són poderosos quan conserven el seu origen autèntic. Expressions com ara adéu (que Déu estigui amb tu) o bon dia (et desitjo que tinguis molt bon dia) potser han perdut realment el significat que tenen i s'han anat transformant en una senzilla rutina de salutació.
El Bon dia a l'escola té les seves llums i les seves ombres:
Llums:

• Silenci, profunditat, contra la superficialitat i el soroll
• Moltes possibilitats expressives
• Desenvolupar capacitats tant dels alumnes com dels professors

Ombres

• Manca de motivació
• Manca d'idees
• Manca d'adaptació a les edats dels alumnes
• Dificultats organitzatives (qui el fa, qui el prepara, qui el du a la pràctica?
• Els professors.

Podem fer molts tipus diferents de Bon dia:

• Bon dia dels pensaments (frases cèlebres de personatges famosos) (clica per web)
• Bon dia amb cançons: escoltar-la, cantar-la, treballar la lletra, fer un vídeo clip, fer una cançó, un cançoner, un cd, pregaria.cat, ... Per què no podem canviar el timbre de les nou del matí per una cançó de Bon dia?
• Bon dia amb l'art: contemplació d'obres d'art, colorejat exprés, ...
• Bon dia dels testimonis, persones en qui reconeixem l'esperit o no, ja siguin o no santes.
• Bon dia pregat, el Parenostre
• Bon dia de la creació
• Bon dia de la diada (dies especials)
• Bon dia dedicat, a una persona concreta
• Bon dia del conte
• Bon dia de la campanya
• Bon dia amb espelmes (fer la llum)

Recordem que tota iniciativa és bona, uns aficionats van construir l'arca i uns professionals el Titànic.

Fins aquí el que ens va transmetre o si més no el que jo vaig recollir del seu taller. Però sóc de l'opinió que aquest taller necessita uns afegitons.
Per començar explicar una mica més que vol dir fer el Bon dia, que vol dir pregar.

La pregària és l’enlairament de l’ànima a Déu. Una definició de sempre, que expressa bé la relació entre la persona humana i el seu Senyor.

També la pregària ha estat definida com la presa de consciència  del que és home i viu per la gràcia. Parlaríem del fill de Déu unit al seu Pare i Senyor.

Però la pregària és alguna cosa més senzilla. Parlar amb Déu, parlar amb el Pare, parlar amb Jesús, no és tan complicat. L’única cosa que demana és constància. Fer-ho cada dia. És bo de poder parlar cada dia amb aquell que ens estima tant. Pregar és tenir un tracte personal amb Déu, un tracte d’amistat que diria Santa Teresa de Jesús, amb el qual poder establir un diàleg personal, íntim i profund. Pregar és adonar-nos del que Déu ha fet i fa per nosaltres. Pregar és escoltar Déu, perquè Ell també ens parla.

I cada dia hem de pregar a l'escola? Cada dia hem de fer el Bon dia?

Podríem debatre molt al voltant d’aquesta pregunta, podríem dir cadascú de nosaltres el que pensem, però hem d’adonar-nos de què la pregunta és per què pregar cada dia a la nostra escola, ens caldrà rellegir el nostre projecte educatiu intentant cercar la resposta a la pregunta.

Un cop trobada la resposta, no cal sempre fer la pregària al matí. Podem pregar en qualsevol moment del dia.

Fixem-nos en la vida monàstica i mirem d'inculturitzar-la a l'escola.

Els vots d'obediència, castedat i pobresa fan que la vida monàstica resulti avui dia una opció molt poc atractiva fins i tot per a les persones més religioses. Tot i ser un exemple de vida dedicada a la pregària ens pot crear un cert rebuig per endavant. No obstant això, sí que hi ha alguna cosa en la vida apartada, tranquil·la i ordenada dels monjos que alguns, no necessàriament religiosos, podem trobar a faltar en la nostra vida quotidiana. Una de les coses que potser crida l’atenció del seu estil de vida és, i potser el més conegut, el concepte de “ora et labora” dels monjos benedictins. Tot i que cridi l’atenció, no cal oblidar que la nostra concepció actual del temps deriva del propi esquema temporal monàstic i abans, romà.

Al segle VI, Sant Benet, fundador de l'orde benedictina, va redactar la Regla per la qual s’haurien de regir els seus monjos en el futur. La Regla de Sant Benet va ser fonamental en el desenvolupament dels altres ordes monàstics. De fet va servir d'inspiració per a la gairebé totalitat dels que es van fundar després. La gran escissió cistercenca, la que va promoure alguns segles després Sant Robert de Molesmes des del monestir de Cîteaux, va tenir també el seu origen en la pròpia Regla perquè la seva causa principal va ser l'allunyament benedictí de l’essència de la Regla i la consegüent relaxació de costums que emanava de l'abadia de Cluny. Es tractava, en definitiva, de tornar al compliment estricte de la Regla.

Però el que més ens interessa és l’assumpte de l’horari, un dels preceptes de la Regla que basant-se en el llibre dels Salms (“Et lloo set vegades cada dia”Sl 119,164) obliga els monjos a resar en set moments puntuals del dia establerts amb prou precisió. Les pregàries estan relacionades amb el moment del dia, que a la vegada es vincula amb les diferents etapes de la vida.

I és aquí on la Regla de Sant Benet ens pot il·luminar. Ben cert és que no tenim per què pregar set cops al dia i a les hores que la Regla proposa, però ens pot donar pistes de la importància i la simbologia que pot tenir fer-la a les nou del matí, a les onze, al migdia o la tarda.

Vegem els set moments:

• Laudes (al voltant de les set del matí)

Està relacionada amb la sortida del sol, amb el despertar, el naixement i la resurrecció. És un moment d'alegria pel nou dia que comença.

• Tèrcia (al voltant de les nou del matí)

És l'hora tercera del dia (per als romans el dia començava en Cosina, a les 6 del matí). Tèrcia, Sexta i Nona, les anomenades hores menors, representen el pas per la vida dels homes. Tèrcia té molt a veure amb el començament de la jornada laboral. Per això és l'única oració que no es resa a l'església sinó en el propi lloc de treball. També representa el començament de la vida adulta.

Serien les pregàries que fem al matí, només entrar. Haurien de ser pregàries d’inici de la jornada escolar, pregàries d’acció de gràcies pel nou dia que comença, per la nova activitat que anem a dur a terme ....

• Sexta (a les dotze del matí)

És el moment en què el sol es troba al punt més alt, és la meitat del dia, també la meitat de la vida, el moment d’aturar-se una estona i reflexionar abans d'afrontar el que queda del dia.

Seria la nostra pregària al voltant de l’hora del pati. Pregària de reflexió, de com ha anat el dia fins ara, com afrontem la resta de la jornada, les primeres dificultats (conflictes al pati) ...

• Nona (a les tres de la tarda)

Just havent dinat i del descans posterior. S'inicia el treball de la tarda. El sol comença el seu descens. Som conscients del pas del temps, de la brevetat de la vida. La famosa crisi dels quaranta i dels cinquanta, la difícil adaptació a la idea que ja no serem joves mai més.

Podríem fer també la pregària en començar les classes a la tarda. Una pregària més reflexiva. Ha passat mitja jornada bona, queda poc, hem aprofitat el temps. Podria ser una pregària més interior, de reflexió personal del que hem viscut durant tota la jornada escolar (ja només queden un parell d’hores, venim del pati ...).

• Vespres (6 i mitjana de la tarda)

És el crepuscle, la fi de la llum, la inquietud per la foscor que arriba i el dubte que pugui tornar a sortir el Sol. La jornada activa s'acaba i arriba el moment de fer balanç del dia. També pot ser la fi de la vida laboral, la jubilació.

Pregària abans d’anar a casa. Pregària de valoració del dia amb possibles compromisos de cara al futur, de cara el dia següent, al cap de setmana...

• Completes (abans d’anar al llit; en el cas dels monjos entre les 8 i les deu de la nit depenent de l’orde)

És l’hora de dormir, i per suposat un correlat de la mort (ja ho deia Hamlet: “morir, dormir, no més”). És el moment per als monjos de posar-se en mans de Déu amb l’esperança de la resurrecció. No hi ha llum ni sons d’animals. Tot queda en silenci.

• Maitines (dos quarts de cinc de la matinada)

Quan el resta de la humanitat dorm, arriba el moment de pregar per ella, i també perquè la llum torni de nou. La resurrecció dels cristians.

Se’ns ha acudit mai de colònies, fer pregària al vespre, donant gràcies per tot el que hem viscut i gràcies a qui ho hem viscut?

(Les pregàries, generalment salms, que s’ha de resar en cada un d’aquests moments es recullen en el llibre de les Hores.)

I per acabar els afegitons, jo hem faria la pregunta de: com pregar? Seguint el model de Santa Teresa de Jesús, de Sant Ignasi, anar variant... Evidentment això ja és una decisió de cada un. Però són qüestions que un hi ha de pensar, tenir-les clares, ja què ens evitarà caure en rutines i no fer les coses, la pregària, el Bon dia perquè sí, perquè és el que toca.