Quan Jesús va crear el seu grup, quan va buscar els apòstols, no va agafar els primers que va trobar, volia crear un grup carismàtic, un grup que proclamés la paraula de Déu. I aquests no podien ser els primers ni els darrers. En el seu recorregut itinerant, però amb centre a Cafarnaüm, Jesús té molts seguidors. Uns quants seguidors, molt fidels, seran els enviats a proclamar el Regne de Déu. Uns altres seguidors són, diguem-ne els simpatitzants, els que el segueixen i l'acullen i l'escolten i intenten seguir els seus ensenyaments.
De fet Jesús és mestre i profeta. És mestre, rabí, entès en el seu sentit més genèric i no pas en l'actual sentit de rabí, com un veritable mestre i com a tal respectat. Els profetes anteriors a Jesús feien quelcom de semblant el que Ell va fer, parlar de la tradició, transmetre paraules de Déu,... Però les paraules de Jesús són intencionades, i la tradició que transmet és una veritable tradició cultivada.
La cultura jueva de l'època de Jesús és una cultura molt memorística (segurament gràcies a això a perviscut fins als nostres dies Israel), molt fonamentada en la tradició. Això implica que ja aleshores tenien unes tècniques memorístiques molt sofisticades que res envejarien a les que apliquem avui en dia. Hi ha passatges de la Bíblia, hi ha personatges a la Bíblia que semblen fets expressament per a ser recordats i memoritzats.
El llenguatge que usa Jesús per predicar als seus seguidors deuria ser un llenguatge que enganxava, un llenguatge alhora que poètic fàcilment recordable. Jesús interpreta la realitat il·luminat per Déu, i ho fa d'una forma poètica.
Si els evangelis fossin escrits en arameu trobaríem moltes frases de Jesús que estan dites de tal manera amb la intenció de ser memoritzades i recordades. Trobaríem molts aspectes fet expressament per ajudar a memoritzar.
On està l'originalitat en Jesús respecte d'altres? Per començar és ell el que es tria els seus seguidors (normalment en aquella època és al revés, és l'alumne el que tria el mestre). Alguns li demanen de poder seguir-lo, de poder anar amb ell, però no, no tots els que li ho demanen estan disposats a fer el que ell els demana, ni tampoc sembla probable que ell volgués desconeguts com a seguidors. Però els que el seguien, el seguien de veritat, tenien una "fe prepasqual" en Ell, hi confiaven, hi creien. Els que acullin la seva paraula seran deixebles (cf Mc 4) Les paràboles no només servien per fer-se entendre, també servien per a causar disputa, per causar diàleg, per a forçar la pregunta, el dubte, per fer selecció. La manera com ens parla de com s'havia d'anar a predicar ens parla d'una historicitat certa. I què feien? Doncs senzillament no repetien allò que havien escoltat, sinó allò que havien interpretat, car veien que l'important no era tant repetir exactament les seves paraules com si repetir el missatge de fons, el que ens volia dir, que allò és el veritablement important.
En el moment de les escriptures dels evangelis els testimonis oculars hi són, potser un pel envellits, o potser testimonis de segona generació, o els que des d'un bon principi s'ajuntaran als apòstols. No era aleshores com avui en dia, la cultura del directe, que passa una cosa i en el mateix moment que està passant l'estàs vivint i no hi ha quasi temps per interpretar (com passa avui amb el Papa que deixa el pontificat). En aquell temps era la cultura del diferit, era una cultura del reflexionat. I com interpreten els fets de Jesús? Doncs a partir de les escriptures jueves. Ells són grans coneixedors de l'Antic Testament, i comencen a llegir-lo des dels fets de Jesús, i es donen conte que tot ja estava escrit (per exemple el Salm 22 o el llibre d'Isaïes) Això donarà peu a una reinterpretació de les escriptures, a una reinterpretació de l'Antic Testament des de Jesús.
Les primeres comunitats ja donen molta importància a la paraula, no només a la recollida en l'Antic Testament, sinó a la tradició oral.
Un altre exemple seria el final de l'evangeli de Mateu, on posa en boca paraules que Jesús segur que no va dir, però ho fa dir pels seus llavis perquè el que ho llegeixi hi cregui, per a transmetre realment el missatge de fons. No volia transmetre les paraules exactes (raó històrica) sinó el veritable missatge religiós (fe) que ells havien fet seu. No és que vulgui dir mentides, no és pas la seva intenció, sinó el que vol és transmetre la seva experiència i l'experiència de les primeres comunitats.
El famós sermó de la muntanya (Mt 5 i 6) segurament no va ser tal i com el llegim, que és una gran catequesi. Són totes les paraules de Jesús interpretades, organitzades i posades en un sermó.
Als jueus els hi agradava, de fet encara els hi agrada, molt discutir, i aquestes discussions es reflecteixen en els evangelis.
Al principi del cristianisme tota la transmissió eren paraules a nivell oral. Mica a mica, les van anar agrupant i anaven fent col·leccions de paraules que també els hi anaven donant un ordre. Començaven a escriure (literatura popular pròxima al llenguatge oral).
En els texts podem trobar paraules del Senyor, fets narratius i apotegmes (paraules del Senyor en un text narratiu). Seria una classificació, però trobaríem subdivisions en les paraules: dites sapiencials, dites profètiques, fets viscuts. També hi hauria les paràboles amb diferents classificacions. Però es fa molt difícil classificar tot plegat perquè sempre es troben texts mitges tintes.
Sempre se'ns ha dit, i de fet ho podem constatar llegint els evangelis, que Jesús parlava molt en paràboles, però la seva intenció primera no era ser didàctic, sinó provocador. Volia crear judici i reacció a aquells que l'escoltaven
Totes les paraules transmeses, els reculls de paraules, la tradició fan que els evangelistes comencin a fer la seva redacció: tenia paraules, miracles, relats de passió que potser coneixien de molt bona mà, ho va ajuntar, i dins del seu context i tenint en conte la seva comunitat va escriure l'evangeli. Però no fa un crònica, no és cronista, ho escriu perquè vol que creguem. Lluc al principi de l'evangeli també ens parla de la investigació que ja seguit per a escriure'l. Fa síntesi del de Mateu i amb el que ell té, ho adapta a la seva comunitat (Lluc insisteix molt en la pobresa mentre que Mateu en el diàleg, segurament pel conflicte de la seva comunitat amb els jueus).
Van fer una obra que és expressió de la seva fe, que volen portar-te el cor cap a Jesús. Ho fan amb un estil narratiu per convèncer i agradar al públic; la narració ens fa entrar en la història i viure-la.
Es consideren tots texts inspirats per l'Esperit.
Els evangelis són les paraules de Jesús, què respons tu?
(Article confeccionat a partir de la conferència:La tradició de Jesús segons els sinòptics: les paraules, de Xavier Matosses, salesià)
El llenguatge que usa Jesús per predicar als seus seguidors deuria ser un llenguatge que enganxava, un llenguatge alhora que poètic fàcilment recordable. Jesús interpreta la realitat il·luminat per Déu, i ho fa d'una forma poètica.
Si els evangelis fossin escrits en arameu trobaríem moltes frases de Jesús que estan dites de tal manera amb la intenció de ser memoritzades i recordades. Trobaríem molts aspectes fet expressament per ajudar a memoritzar.
On està l'originalitat en Jesús respecte d'altres? Per començar és ell el que es tria els seus seguidors (normalment en aquella època és al revés, és l'alumne el que tria el mestre). Alguns li demanen de poder seguir-lo, de poder anar amb ell, però no, no tots els que li ho demanen estan disposats a fer el que ell els demana, ni tampoc sembla probable que ell volgués desconeguts com a seguidors. Però els que el seguien, el seguien de veritat, tenien una "fe prepasqual" en Ell, hi confiaven, hi creien. Els que acullin la seva paraula seran deixebles (cf Mc 4) Les paràboles no només servien per fer-se entendre, també servien per a causar disputa, per causar diàleg, per a forçar la pregunta, el dubte, per fer selecció. La manera com ens parla de com s'havia d'anar a predicar ens parla d'una historicitat certa. I què feien? Doncs senzillament no repetien allò que havien escoltat, sinó allò que havien interpretat, car veien que l'important no era tant repetir exactament les seves paraules com si repetir el missatge de fons, el que ens volia dir, que allò és el veritablement important.
En el moment de les escriptures dels evangelis els testimonis oculars hi són, potser un pel envellits, o potser testimonis de segona generació, o els que des d'un bon principi s'ajuntaran als apòstols. No era aleshores com avui en dia, la cultura del directe, que passa una cosa i en el mateix moment que està passant l'estàs vivint i no hi ha quasi temps per interpretar (com passa avui amb el Papa que deixa el pontificat). En aquell temps era la cultura del diferit, era una cultura del reflexionat. I com interpreten els fets de Jesús? Doncs a partir de les escriptures jueves. Ells són grans coneixedors de l'Antic Testament, i comencen a llegir-lo des dels fets de Jesús, i es donen conte que tot ja estava escrit (per exemple el Salm 22 o el llibre d'Isaïes) Això donarà peu a una reinterpretació de les escriptures, a una reinterpretació de l'Antic Testament des de Jesús.
Les primeres comunitats ja donen molta importància a la paraula, no només a la recollida en l'Antic Testament, sinó a la tradició oral.
Un altre exemple seria el final de l'evangeli de Mateu, on posa en boca paraules que Jesús segur que no va dir, però ho fa dir pels seus llavis perquè el que ho llegeixi hi cregui, per a transmetre realment el missatge de fons. No volia transmetre les paraules exactes (raó històrica) sinó el veritable missatge religiós (fe) que ells havien fet seu. No és que vulgui dir mentides, no és pas la seva intenció, sinó el que vol és transmetre la seva experiència i l'experiència de les primeres comunitats.
El famós sermó de la muntanya (Mt 5 i 6) segurament no va ser tal i com el llegim, que és una gran catequesi. Són totes les paraules de Jesús interpretades, organitzades i posades en un sermó.
Als jueus els hi agradava, de fet encara els hi agrada, molt discutir, i aquestes discussions es reflecteixen en els evangelis.
Al principi del cristianisme tota la transmissió eren paraules a nivell oral. Mica a mica, les van anar agrupant i anaven fent col·leccions de paraules que també els hi anaven donant un ordre. Començaven a escriure (literatura popular pròxima al llenguatge oral).
En els texts podem trobar paraules del Senyor, fets narratius i apotegmes (paraules del Senyor en un text narratiu). Seria una classificació, però trobaríem subdivisions en les paraules: dites sapiencials, dites profètiques, fets viscuts. També hi hauria les paràboles amb diferents classificacions. Però es fa molt difícil classificar tot plegat perquè sempre es troben texts mitges tintes.
Sempre se'ns ha dit, i de fet ho podem constatar llegint els evangelis, que Jesús parlava molt en paràboles, però la seva intenció primera no era ser didàctic, sinó provocador. Volia crear judici i reacció a aquells que l'escoltaven
Totes les paraules transmeses, els reculls de paraules, la tradició fan que els evangelistes comencin a fer la seva redacció: tenia paraules, miracles, relats de passió que potser coneixien de molt bona mà, ho va ajuntar, i dins del seu context i tenint en conte la seva comunitat va escriure l'evangeli. Però no fa un crònica, no és cronista, ho escriu perquè vol que creguem. Lluc al principi de l'evangeli també ens parla de la investigació que ja seguit per a escriure'l. Fa síntesi del de Mateu i amb el que ell té, ho adapta a la seva comunitat (Lluc insisteix molt en la pobresa mentre que Mateu en el diàleg, segurament pel conflicte de la seva comunitat amb els jueus).
Van fer una obra que és expressió de la seva fe, que volen portar-te el cor cap a Jesús. Ho fan amb un estil narratiu per convèncer i agradar al públic; la narració ens fa entrar en la història i viure-la.
Es consideren tots texts inspirats per l'Esperit.
Els evangelis són les paraules de Jesús, què respons tu?
(Article confeccionat a partir de la conferència:La tradició de Jesús segons els sinòptics: les paraules, de Xavier Matosses, salesià)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada