Els que creiem avui, com ho vivim? De què serveix que algú digui que té Fe si no ho demostra amb el seu fer de cada dia? La Fe si no es demostra cada dia, i no només amb paraules, és una Fe morta (Jm 2,14-18). La Fe sola acabarà morint, la Fe sense contingut, és només paraula. Cal actuar també. Cal tenir Fe, entenent com a Fe el creure en Ell, en Jesús, en Déu que és amor. (1Jn 5)
Les virtuts teologals (fe, esperança, caritat-amor) es necessiten mútuament. Una sense les altres són coixes. Però si n'hi ha una de més gran, aquesta és l'amor (1Co13,13)
Cada cop que ens reunim en una eucaristia ho fem per celebrar la nostra Fe. Però cal que fem un pas endavant. En les nostres celebracions no només és de celebrar la Fe, sinó també hem de celebrar l'amor, l'amor que Déu ens té i l'amor que tenim tots entre nosaltres, que és el que ens durà a construir tots junts aquella terra nova de la que Ell ens parlava. Així les celebracions ens ajudaran a créixer en la Fe i també en l'Amor.
Cal mirar el món amb els ulls de la Fe. Sí ho fem, veurem un món diferent, i hi reconeixerem més fàcilment a Déu i a tots aquells i aquelles que necessiten del nostre ajut.
Qui no estima, no coneix, no creu, no veu Déu, perquè Déu és Amor.
No hem de viure pels resultats. Tinguem Fe. La llavor ja donarà fruit. Ja creixerà. Si tenim Fe, hem de ser homes brillants, plens de llum. Se'ns ha de veure de lluny la flama del nostre cor, però anem amb conte, no ha de ser una flama vanitosa, que només espera ser vista, sinó una flama que només cerca encendre noves flames, fer llum a aquell que vulgui acollir-la. (Mt 5,16)
Avui els creients, els homes de Fe, que testimoniem? Testimoniem allò que hem rebut. No pots transmetre si no reps. No cal anar molt lluny per trobar testimonis de Fe: Maria, la mare de Jesús és un model i un referent de Fe (rellegim sinó el magnificat (Lc 1, 46-56); Santa Joana de Lestonnac dona de profunda Fe, Sant Ignasi de Loiola un bon guia i acompanyant de la Fe, els nostres contemporanis que ens han precedit i que també han estat testimonis de Fe (avis i àvies per dir-ne alguns)... I quin exemple ens donen? Maria ens convida a tenir Fe com ella i dir sí, un sí confiat i segur, un sí lliure, que ens convida a tenir fe i a celebrar aquesta Fe amb Ell. La vida de Joana és plena de Fe: el baptisme, el sí davant de Déu a estimar al seu home per sempre, les eucaristies celebrades amb els seus fill a Landiràs, el diàleg profund i autèntic amb Déu a la Mothe, un diàleg ple de Fe en Ell i en el projecte que en el cor de Joana s'anava construint. Sant Ignasi ens diu: "Pren Senyor lo invisible, us ho torno, doneu-me només el vostre amor". O com deia Santa Teresa d'Àvila: "Nada te turbe, nada te espante, todo se pasa, Dios no se muda; la paciencia todo lo alcanza; quien a Dios tiene nada le falta: Sólo Dios basta."
Beneïts aquells que posseeixen la força de la Fe i beneïts aquells que ens l'han fet conèixer.
Compartir-ho tot és font de riquesa que diu el cant. Compartir la Fe ens la farà créixer.
Hem de ser conscients de què la Fe és un do rebut, que cal saber acollir, cuidar, mimar, renovar, regar...
Però la fe d'un home sol no va enlloc. La Fe necessita de la comunitat per a què no s'apagui. Cal testimoniar-la en la vida tractant de ser bona nova pels altres. Cal que la Fe sigui confessada i manifestada. La fe és compromís. La fe és celebració i celebració d'ella. Aquella font que ens donarà aigua per la qual mai més no tindrem set és l'eucaristia. És la font de la nostra Fe. Tots els sagraments alimenten la nostra Fe, i l'eucaristia especialment. La vida de Fe sense pregària no pot existir, així com la pregària sense Fe.
L'alegria i l'esperança que podem transmetre naix de la nostra Fe.
De vegades les paràboles ajuden més que mil reflexions. Fa poc que he rebut aquesta "història". Aquest diàleg on es parla, en el fons de la Fe.
Conversa entre dos nadons abans de néixer.
En el ventre d'una dona embarassada hi havia dos nadons. Un pregunta a l'altre:
- Tu creus en la vida després del part?
- És clar que sí. Alguna cosa hi ha d'haver després del part. Potser estem aquí perquè necessitem preparar-nos pel que serem més tard.
- Bajanades! No hi ha vida després del part. Com seria aquesta vida?
- No ho sé però, segurament... hi haurà més llum que aquí. Potser caminem amb els nostres propis peus i ens alimentem per la boca.
- Això és absurd! Caminar és impossible. I menjar per la boca? Això és ridícul! El cordó umbilical és per on ens alimentem. Jo et dic una cosa: la vida després del part està exclosa. El cordó umbilical és massa curt.
- Doncs jo crec que ha d'haver alguna cosa. I potser sigui només una mica diferent al que estem acostumats a tenir aquí.
- Però ningú ha tornat mai del més enllà, després del part. El part és el final de la vida. I al capdavall, la vida no és més que una angoixant existència en la foscor que no porta a res.
- Bé, jo no sé exactament com serà després del part, però segur que veurem a la mare i ella ens cuidarà.
- La mare? Creus en mare? I on creus tu que és ella?
- On? En tot el nostre voltant! En ella i gràcies a ell és com vivim. Sense ella tot aquest món no existiria.
- Doncs jo no m'ho crec! Mai he vist a la mare, per tant, és lògic que no existeixi.
- Bé, però de vegades, quan estem en silenci, tu pots sentir cantant o sentir com acaricia el nostre món. Saps?... Jo penso que hi ha una vida real que ens espera i que ara només estem preparant per a ella...
Tinguem fe: Talita, cum (Mc 5,41). Aixequem-nos i caminem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada