Reflexions, idees, pensaments de la xerrada de Mn. Armand Puig: La Constitució Dogmàtica Dei Verbum sobre la Revelació.
De la Dei Verbum sorgiran durant aquests 50 anys dos documents:
- 1993: La interpretació de la Bíblia en l'Església (discurs de Joan Pau II sobre la interpretació de la Bíblia, durant l'audiència, el cardenal Ratzinger (avui Benet XVI) li presenta el document de la comissió bíblica sobre la interpretació de la Bíblia)
- 2010: Verbum domini de Benet XVI on fa una relectura de la DV i la matitza com a Papa que és, sobretot cristològicament, donant importància a la patrística i l'edat mitjana, recalcant el següent: la paraula de Déu en la vida de l'Església
Trento va trigar més de 100 anys en dur-se a terme (el cas dels seminaris per exemple) el CV-II després de 50 anys ja ha fet molt de camí i la DV també (però no s'ha quedat un xic aturada l'Església els darrers anys?)
Els documents conciliars amb el pas del temps han anat creixent.
La DV és molt bíblica i teològica.
La revelació és l'automanifestació i acció de Déu.
La DV és ja per si mateixa ecumènica (rep influència dels pastors protestants alemanys).
La revelació és la paraula de Déu en la història humana. Déu es revela a ell mateix a l'home en la història. Qui vulgui arribar a Déu ho farà cercant el tu a tu. Déu es revela perquè necessita estimar, vol estimar. És un Déu que vol viure entre els homes, que vol plantar la tenda al nostre costat.
Com neix el text de la revelació? En l'Islam el text no es pot tocar, és tancat, és monolític, ve directament de Déu. La nostra revelació l'ha escrit algú, un home, amb les seves circumstàncies, situacions, entorn, context... Som prou amics de Déu per què no s'enfadi quan fem la segona edició de la llei de Déu (Moisés). D'aquesta manera la Bíblia expressa una manera de viure la relació amb Déu.
La paraula, la revelació parla no només amb la paraula mateixa, sinó també amb la mateixa vida dels profetes.
L'escriptura és una sinergia entre Déu i els homes.
La Bíblia és una acte de confiança de Déu en l'home.
Quan es comença a escriure? Es comença a escriure ja amb la tradició oral, però quan passa a ser escrita es torna tancada, i és aleshores quan toca ser selectiu i interpretar i transmetre. L'important és que l'Esperit és present en tots els moments, en l'oral, en l'escriptura, en la lectura, interpretació i transmissió. Per això constantment cal interpretar la paraula ja que tot i que l'Esperit hi és , no sempre "sona" igual.
L'escriptura és el cor de la tradició. El cor de l'escriptura és l'evangeli.
La DV també ens parla de la vinguda del verb (escatologia)
Els jueus no són cristians perquè la vinguda de Jesús no està escrita en el guió, no parla de l'encarnació ni de la crucifixió. Cal situar-se i llegir l'Antic Testament cristològicament per entendre tot el guió.
Ens cal viure més la centralitat de la paraula. No hem de mirar la Bíblia amb desconfiança.
La Paraula és el fonament de tot.
La DV ha fet molt de bé a l'Església del segle XX.
No hi ha revelació sense recepció.
No hi ha paraules sense escolta.
L'Evangeli existeix només si hi ha qui l'acull.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada