Transmetre la fe – IV

Transmetre la fe és acompanyar en la recerca

Ens toca viure en una època de profunds canvis. Entre ells, el pas d'una societat on tot semblava cooperar a la transmissió de la fe, a una altra on s'experimenta una crisi generalitzada en la seva transmissió. En aquesta nova situació, és necessari valorar tot el que constitueix una atenció directa i personalitzada als qui sent inquietuds, planteja qüestions i s'esforça en la recerca de la fe. Avui no són pocs els que s'interessen per retrobar una fe que han descuidat o perdut, o mai no han arribat a conèixer. Les nostres comunitats es troben encara bastant escasses d'experiències i espais d'acollida per oferir-los.

Per poder oferir aquest servei d'acollida i acompanyament, és fonamental desenvolupar l'empatia, saber posar-se a la pell de l'altre, situar-se al seu lloc per comprendre des de dins les dificultats que li impedeixen accedir a la fe i ajudar-lo a descobrir-les, precisament per neutralitzar-les o debilitar-les.

Rememorar i compartir, amb senzillesa, com hem viscut a la nostra pròpia carn les proves de la fe, pot constituir una valuosa ajuda en l'itinerari dels altres. En bastants casos l'important, més que saber dir, és saber escoltar. Acollir els seus problemes i inquietuds moltes vegades requereix una pacient escolta compassada de llargs silencis.

Hi ha preguntes que no tenen resposta, buscar-la és perdre el temps. És necessari fer atenció a les qüestions importants sense perdre's en les inútil. “Acolliu els qui són febles en la fe i no critiqueu els seus escrúpols.” (Rm 14,1). Hi ha preguntes que només es responen amb altres preguntes. En l'experiència de fe això pot passar freqüentment perquè les preguntes que es plantegen són sobre la nostra pròpia vida, i ningú des de fora d’ella no pot donar-nos la resposta.

Tot creient conscient de les seves limitacions, quan veu que no pot respondre per si mateix a les expectatives que sorgeixen en altres persones a la recerca de la fe, té la responsabilitat d'orientar-les cap a qui pugui oferir l'ajuda adequada. Alhora, ha de procurar potenciar la seva capacitació com a comunicador de la fe..

Aixì doncs, el que creu, transmet la fe, i en el que transmet la fe, expressa la seva fe.

Transmetre la fe - III

Transmetre la fe és presentar-la com a camí de salvació.

La fe cristiana és fe en Crist i fe també en el Déu que va ressuscitar Jesucrist. La fe estableix una comunió de vida del creient amb Crist i amb el Déu de la resurrecció i la vida.  Transmetre la fe és convidar a esperar i acceptar la salvació que ve de Déu per mitjà de la fe tot “esperant d'arribar a la resurrecció d’entre els morts.”(Flp 3,11). La fe en Crist ens fa ser amb Ell veritables fills de Déu, i per ser fills assolim la possibilitat d'heretar i rebre les seves promeses de vida i de salvació. La fe en el Déu de Jesucrist obre les portes de la salvació eterna.

Transmetre la fe és ajudar a dialogar

En tota relació de trobada és imprescindible la comunicació, el diàleg, també en la trobada amb Déu. En ocasions, fins i tot abans de produir-se una trobada, hi ha una crida que ho provoca i la prepara. Però no sempre la comunicació es redueix a paraules, també es desenvolupa per signes o s'expressa amb símbols. En la comunicació amb Déu, el diàleg s'estableix a través de l'escolta de la Paraula i de l'oració des de la vida. Déu ens parla a través dels esdeveniments de la vida i per mitjà dels qui són al nostre voltant. En les seves necessitats, en les seves demandes, en les seves preguntes, en la seva força o la seva debilitat, hem d'identificar la crida que Déu ens fa. La Paraula, especialment a través les escriptures, ens ajuda a il·luminar la vida per descobrir en aquesta les crides i projectes de Déu. És una Paraula que vol reflexió, no pot ser interpretada de forma superficial. Tota ella té unitat sense contradiccions. La tradició de l'Església ens pot ajudar a comprendre el seu sentit més profund. Però cada un de nosaltres hem d'examinar-la amb la vida per buscar en ella el que Déu ens vol dir a nosaltres. Acompanyar en l'escolta atenta de la Paraula de Déu, que il·lumina els esdeveniments de la nostra història personal, social i comunitària, és una forma de preparar la trobada personal amb Ell, una manera de transmetre la fe. La nostra pregària pot ser una crida, una queixa, una petició, un reconeixement, una lloança, una acollida, una escolta, una contemplació... en qualsevol cas, una forma de trobada i diàleg amb Déu. Ajudar a pregar és acompanyar al camí d'iniciació en l'experiència de Déu, de preparació al diàleg amb Ell. El que comença a pregar i ho fa fins i tot des de la foscor o el dubte, ja ofereix una aposta inicial de confiança en aquell a qui busca i a qui desitja trobar.

Transmetre la fe és proposar la fe de l'Església

Sent la fe una opció lliure i personal, tanmateix ningú no la rep, la comunica ni la viu de forma individual i aïllat dels altres creients. La fe que rebem, comuniquem i vivim és la fe de l'Església, la que hem rebut de nostres pares transmesa ininterrompudament des ja fa més de 2000 anys. Aquesta fe la fem pròpia i personal cada un de nosaltres amb ajuda de l'Església. És la comunitat creient, dipositària de la fe, que ens garanteix la seva autenticitat cristiana. L'experiència personal de fe de tots els creients enriqueix la fe de l'Església, donant-li vida, adaptant-la a les diverses situacions. El credo de l'Església és una expressió de l'espiritualitat cristiana al llarg dels segles. Les idees en canvien la seva forma d'expressió i la seva finalitat d'una època una altra, per adequar-se als problemes i les cultures de cada temps o lloc, sí; però la seva essència persisteix; hi ha un Déu creador i Pare, origen i destí última de la humanitat; Jesucrist és el Fill de Déu, mort i ressuscitat per amor a nosaltres i per la nostra salvació; l'Esperit Sant viu en cada un de nosaltres i anima l'Església. La qüestió és si, aquest contingut del credo, té o no té sentit per a nosaltres aquí i ara. Hem de fer-ho una mica nostre, una mica viu i actual. Transmetre la fe és proposar el missatge cristià, el credo de l'Església, no com una fórmula, sinó com a un missatge carregat de referències i motius per viure d'una altra manera, des d'una nova perspectiva: la del mateix Déu. Viure amb l'esperança que un món nou és possible.

Transmetre la fe – II

Transmetre la fe és donar a conèixer el verdader rostre de Déu

Si volem ajudar a algú a tenir una trobada personal amb Déu hem de presentar-lo, donar-lo a conèixer, ajudant a descobrir el seu verdader rostre. No necessitem buscar complicats retrats de Déu, amb el fruit de la imaginació o la creativitat, en tenim prou amb donar a conèixer Jesús com a revelació del Pare. Ell mateix ens assegura: “Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare.” (Jn 14,9).

En no pocs casos, és necessari desfer falses imatges de Déu que nosaltres mateixos tenim i que no fan justícia al verdader rostre de Déu. Alguns rebutgen apropar-se a un Déu que només coneixen de lluny, de sentides, però que no els ofereix cap interès i, en alguns casos, els repel·leix. Cal netejar l'autèntic rostre de Déu de maquillatges deformadores si estem de veritat convençuts de l'atractiu de la seva veritat i bellesa. És molt important no fer mal als altres evitant oferir-los imatges falses, parcials o interessades, de Déu.

Nosaltres coneixem i volem transmetre el Déu que se'ns ha mostrat en Jesucrist ressuscitat. En Jesús coneixem el rostre de Déu que ens atreu i omple les nostres vides, un Déu que només busca la salvació de l'ésser humà,  un Déu amic de la vida, proper a les necessitats més profundes de l'home, respectuós de la llibertat humana, un Déu Pare de tots els homes, un Déu dels pobres, un Déu que vol justícia, fraternitat i pau; un Déu crucificat per la nostra salvació, un Déu en qui podem posar la nostra última esperança.

Transmetre la fe és respectar la llibertat

L'home que s'obre a Déu ha de ser lliure. La fe és una acceptació personal de la Paraula oferta i escoltada, sense imposicions. Només un home dotat de llibertat pot acollir la Paraula lliure de Déu que es confia. Hi pot haver una fe condicionada sociològicament, per la qual acceptem el que se'ns diu que cal creure. Però la fe pròpiament es dóna en el fons de les consciències lliures capaces d'acceptar o rebutjar la Paraula escoltada.

És el mateix Déu que busca l'home i vol ser trobat i acollit lliurement per Ell. És el mateix Déu que ofereix, com a do i com a gràcia, la llum necessària per descobrir en la nostra vida la seva presència propera. És el mateix Déu “que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos” (Mt 5,45) qui ofereix a tots aquest do. Cada un des de la seva pròpia llibertat personal pot acollir-lo o rebutjar-lo, acceptar-ho o negar-ho; l'important és estar bé disposat per reconèixer-ho i “obrir la porta tan bon punt arribi i truqui”. (Lc 12,36).

El nostre servei a la fe només té valor en el respecte a llibertat, la llibertat dels altres i la llibertat de Déu.

Transmetre la fe - I

Però, què és transmetre la fe?

La nostra tasca en la transmissió o comunicació de la fe als altres consisteix fonamentalment a disposar favorablement als altres a acollir, des de la seva pròpia llibertat, el do gratuït que Déu els ofereix.

Transmetre la fe és oferir un testimoni proper de vida creient

La comunicació de la fe es dóna en distàncies curtes, requereix presència i proximitat. La proximitat consisteix a compartir les situacions de la vida. Estar afectat per les mateixes condicions o circumstàncies en les quals transcorre l'existència quotidiana. En aquesta proximitat es descobreix la força del testimoni que ofereix qui actua motivat per la fe.

El principal atractiu d'un testimoni de vida creient és percebre de manera espontània la felicitat i la pau que omple qui fa de la fe en el Déu de Jesús el centre de la seva vida i es compromet amb senzillesa en el servei desinteressat als altres. Aquesta manera de viure manifesta de forma molt eloqüent que és inseparable l'amor a Déu a qui no es veu de l'amor als germans a qui es veu.

Transmetre la fe és provocar preguntes

Per orientar a la fe és necessari ajudar-ne cada un a viure la seva existència amb profunditat. Ajudar-lo a superar els límits d'una vida d'horitzons retallats al més immediat. Convidar-lo a prendre consciència de les grans incògnites de l'ésser humà. Inquietar-lo per les qüestions transcendents. Qui viu instal·lat i satisfet a la superfície de la vida mai arribarà a plantejar-se ni a descobrir el veritable valor i sentit de la fe.

Qui no es fa preguntes no necessita ni acull respostes. Només té sentit la resposta de la fe per a qui la cerca amb les seves preguntes, encara que no aconsegueixi fer-les adequadament.

Compartir amb els altres les preguntes que nosaltres mateixos ens fem en la recerca de la fe pot motivar en ells l'interès per les mateixes qüestions.

Transmetre la fe és narrar la pròpia experiència personal

El nostre millor servei a la transmissió de la fe no consisteix a oferir complexes reflexions sobre els misteris de la religió, ni a oferir una exposició racional dels continguts de la fe. Hem de comunicar la nostra experiència personal, com els deixebles d'Emaús, que van explicar “el que els havia succeït pel camí” (Lc 24,35). El més valuós consisteix precisament a explicar amb senzillesa les situacions i experiències de la nostra vida personal en les quals hem descobert Déu com a algú especialment proper. I aquest relat de la nostra experiència l'oferim amb el llenguatge humil, com a qui tracta de compartir el que ha viscut.

Narrar la nostra experiència de Déu és mostrar com vivim la seva presència en les nostres alegries o en les penes, com recorrem a Ell en les nostres necessitats, com confiem i esperem a Ell en la dificultat, com busquem la seva llum en la foscor, com trobem la seva pau... En la vida quotidiana és on millor puc experimentar i compartir amb els altres que hi ha “Algú”, més enllà de nosaltres i més gran que nosaltres, que ens crida una trobada amb Ell.

No podem ni hem d'ocultar les nostres limitacions, dubtes o vacil·lacions i incoherències, si volem oferir als altres un servei sincer al seu camí de fe.  La fe no ens fa perfectes, ni impecables, però sí ens exigeix ser humils i sincers.

Creure, transmetre, expressar la fe - VI

Creure és compartir

La trobada personal del creient amb Déu és l'experiència fonamental de la vida de fe. Aquesta trobada requereix certament moments de proximitat i intimitat amb Déu, però no fa del creient un ésser aïllat dels altres. La fe no es pot viure en solitari.

Una fe autèntica afecta a totes les dimensions de la persona humana. Qui experimenta Déu com Pare reconeix, alhora, tots els homes i dones com germans i fills del mateix Déu. ”Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots” (Ef 4,5-6).

La fe es rep, s'alimenta, es purifica, es prova, s'enforteix, se celebra i es comunica compartint-la. En la família, en la comunitat, a l'Església, al’escola, la meva fe és, alhora, la nostra fe. Això no significa que tots siguem iguals, ni tinguem les mateixes experiències o vivències de la fe. Però tots ens necessitem per viure la fe i ens ajudem a créixer en ella. La fe, com l'amor, és un d'aquests béns que augmenten quan es comparteixen.

Ser creient implica formar part d'una comunitat, compartir la fe amb els altres creients a l'Església i assumir el compromís de comunicar-la a d'altres, convidant-los a participar del regal més valuós que hem rebut del mateix Déu: l'amor.

Creure és comprometre's

La fe és, sobretot, vida, i no un simple coneixement, per la qual cosa només podrem comprovar la veritat de la fe tractant de viure-la. Per això, és precís comprometre's. Dir “crec en Déu” significa que em comprometo a fer de Déu una presència que ocupi el centre del meu cor en la vida de cada.

Per a un creient l'essencial no és el que pot dir de la seva fe, sinó el que viu i experimenta interiorment, encara que tingui dificultats en expressar-ho amb paraules. Creure és experimentar personalment una realitat que em supera i que a més m'omple plenament perquè em supera i em transforma. El compromís lliure ajuda a aclarir des de l'experiència viscuda la veritat de la pròpia fe.

Des de la fe percebo que mentre no em comprometi amb el Déu en qui crec, no comprendré cap altra cosa sobre la meva pròpia vida. La prova definitiva de la fe no és de caràcter racional, sinó existencial. La millor manera de provar que crec en Déu, que l'acullo com centre de la meva vida, és deixar-me guiar per Ell.

 Creure és estimar, servir

Qui coneix de veritat a Déu ha conegut l'amor ”perquè Déu és Amor” (1 Jn 4,8). Qui arriba a conèixer l'amor de Déu respon amb amor, però no solament a Déu, sinó també als germans. De manera que la veritat de Déu es prova per l'amor als germans, no de paraula ni de boca, sinó amb obres i segons la veritat.

Un creient no pot viure la seva relació amb Déu de forma individual, intimista o solitària. Fer de Déu el centre de la nostra vida ens exigeix viure oberts als altres. Creure és relacionar-se amb els altres en actitud de servei: solidaris en les seves necessitats, propers als seus sofriments, units en les seves alegries, disculpant les debilitats i perdonant les ofenses. Aquest amor de servei no coneix límits de proximitat, afinitat o reciprocitat, perquè ”si estimeu només els que us estimen, quin mèrit teniu?” (Lc 6,32).

Una vida transformada per la fe i l'amor de Déu es manifesta en compartir amb els altres tots els béns, en especial el més valuós, la clau de la pròpia felicitat: la mateixa fe. La comunicació dels altres béns serà signe i camí per a la transmissió de la pròpia fe.

Creure és, doncs, transmetre la fe.

Creure, transmetre, expressar la fe – V

Creure és acollir

El que busca obertament a Déu pot arribar a descobrir que, al seu torn, fins i tot anteriorment, és buscat pel mateix Déu. Ell ha posat en la nostra vida diversos signes de la seva proximitat, ha sembrat la nostra existència de senyals de la seva presència. Déu no envaeix ordinàriament amb terrabastalls en la nostra història personal, és present discretament en els esdeveniments quotidians i ens surt al pas a través de les nostres relacions amb altres persones. Déu ens crida fins i tot des del nostre propi interior, des del més íntim de la consciència.

L'experiència de la fe és experiència de la gràcia. L'acte de creure és fruit d'una experiència religiosa enterament original. Es tracta d'acollir un do gratuït, un regal ofert per Déu, un do que s'accepta amb tota llibertat.

Un do no és gratuït perquè sigui ofert només a uns quants. Un do no és menys gratuït perquè sigui ofert a tots. Però són molts els factors derivats de la història i situació personals, influïts per la família i l'ambient social, que poden ajudar o impedir acollir el do de Déu. L'oferiment de Déu es dirigeix a la nostra llibertat i se situa en la nostra història personal. El do gratuït de la fe no és selectiu per part de Déu, és ofert a tots, si bé no tots, des de la seva llibertat personal i les condicions socials, decideixen creure.

El coneixement de Déu, la trobada personal amb Ell, és, sobretot, fruit de l'Esperit Sant. L'Esperit de Déu fa present en el nostre esperit per il·luminar-nos, no coarta ni suprimeix la nostra llibertat. La influència de l'Esperit és una il·luminació que posa en marxa en nosaltres motivacions o desperta mecanismes psicològics pels quals percebem d'una manera nova el que ja teníem davant dels nostres ulls sense adonar-nos.

La trobada de la fe necessita de la pregària; hem de demanar el do de la fe. Com millor s'arriba a conèixer Déu és situant-nos confiadament davant d'Ell i dialogant amb Ell. En el contacte amb la Paraula de Déu podem descobrir el sentit de la nostra vida i motivar la nostra voluntat per viure segons Déu. Fins i tot als primers passos de la recerca és possible pregar. Qui està obert a la trobada amb Déu i desitja arribar a creure, pot fer seva la pregària de Charles de Foucauld, en la seva etapa de recerca: “Déu meu, si existeixes, fes que et conegui.”

Creure, transmetre, expressar la fe – IV

Creure és confiar (fins i tot arriscar)

La fe religiosa és la confiança total de l'home en un Déu amb qui s'ha trobat personalment. La verdadera qüestió de la fe no consisteix només a creure que Déu existeix, sinó a descobrir que la nostra vida està íntimament unida a la vida de Déu. És arribar a descobrir una forma diferent i nova de viure, des de la trobada i la relació amb Ell. Déu és qui dóna solidesa i consistència a l'home.

En la fe, com en altres formes de relació interpersonal, hi ha una confiança en l'altre que va més allà del purament racional, que és intuïtiva i constitueix una convicció raonable. Creure en Déu és, sobretot, confiar en Ell. Confiar significa creure en la seva fidelitat. Per això, la fe fa referència a la fidelitat d'un Déu que sempre compleix les seves promeses i mereix la nostra confiança. “Jo sé de qui m'he fiat” (2 Tm 1,12).

Creure significa confiar lliurement i no inclinar-se sense més ni més davant d'uns arguments contundents. La confiança que atorguem en creure no és cega, sinó il·luminada pel suport d'unes raons per creure. Per això, la comunicació de la fe que proposem als altres té la forma d'un testimoni que convida als altres a una actitud de confiança.

La confiança de la fe és finalment confiança en Déu; però al camí d'accés de la fe, la confiança troba suport en el testimoni dels qui ens transmeten la Paraula: Jesucrist, els apòstols, els creients i la comunitat cristiana, l'Església. Al costat de les debilitats i limitacions de molts creients i de la pròpia Església, existeix un colossal núvol de testimonis de la fe que han portat la seva fidelitat a la fe fins a les últimes conseqüències i són una invitació viva a confiar en Aquell en qui ells han posat tota la seva confiança.

Assumir la responsabilitat de comunicar a d'altres la pròpia fe ens exigeix una coherència de vida amb el que diem creure. Això no significa que només els “perfectes” estan cridats a assumir aquesta tasca, sinó només que el que s'esforça a progressar de manera conseqüent en la seva pròpia fe resulta un testimoni convincent.

Creure, transmetre, expressar la fe – III

Creure és trobar, o millor «trobar-se»

Creure és trobar-se personalment amb Déu. Una trobada només és possible com a autèntica relació entre persones. Déu no és una cosa abstracta, confusa o indeterminada, del que només es pot tenir una idea més o menys precisa. Déu és un Ésser personal, per molt gran que sigui, amb qui podem relacionar-nos en una veritable trobada. Aquest és el Déu que ens ha revelat Jesucrist, el centre de la fe de l'Església i el fonament de la nostra vida creient.

La trobada amb Déu, com tota veritable trobada entre persones, no consisteix en un contacte ocasional o superficial, no és una relació distant o freda. Es tracta d'una presència propera i profunda que m'afecta en el més íntim i de forma permanent, que requereix tota la meva atenció. En aquesta trobada podem arribar a situar-nos ambdós en una relació tan propera i especial que puc dir-li: “Déu meu". Això no significa afany de possessió o domini, perquè descobreixo que Déu em transcendeix com a persona i em respecta com a persona. En el Déu que trobo en el més profund de la meva vida i la plena de sentit, alhora que transcendir-la, descobreixo el Déu «que transcendir-lo tot, el penetra tot i l'envaeix tot» (Ef 4,6).

No és una veritable trobada de fe aquella relació interessada en la qual només es busca Déu per posar-lo simplement al servei de les nostres necessitats o interessos. Això seria utilitzar-lo més que arribar a trobar-se personalment amb Ell. En l'autèntica trobada de fe descobreixo el respecte de Déu a la meva llibertat i em comprometo a no instrumentalitzar-lo, a deixar-lo ser Déu, a deixar-lo ser el meu Pare.

Experiment que en descobrir-ho i acollir-lo a Ell, estic descobrint el sentit de la meva pròpia vida. Per això desperta en mi un gran interès, veig que afecta l'essencial de la meva vida i em disposo a obrir-li la meva existència. No es tracta d'una relació d'intercanvi, comerç o compensació, és un compartir més íntim i estable, es tracta d'una verdadera relació de comunió.

Les experiències especialment intenses de trobada amb Déu, no tenen per què ser inicialment experiències de pregària. Puc viure-les en les meves relacions de servei als altres, en experiències de reconciliació o de perdó, en gestos d'acollida o de solidaritat que ofereixo o rebo, en la trobada joiosa amb d'altres. Qualsevol experiència d'aquest tipus ens convida a portar-la al silenci del nostre cor, o a la comunicació amb altres creients, per fer-la pregària, per aprofundir i descobrir en ella la crida a noves experiències, a noves trobades.

Creure, transmetre, expressar la fe - II

Creure és buscar

Creure és obrir-se al misteri profund i íntim que habita en cada un de nosaltres. És buscar el sentit radical i últim de la nostra existència, tractar d'assolir el que val per si mateix i dóna valor a tot el que som i tenim. És preguntar-se per la realitat definitiva o absoluta davant la qual totes les coses són relatives. No és evadir-se de la realitat que vivim, sinó aprofundir en ella. Les qüestions últimes, i entre elles el problema de Déu, s'insereixen en el més quotidià de la nostra vida, encara que només sigui en forma de frustració o de buit. L'experiència humana, la de tots i cada un de nosaltres, és el punt de partida del creure, de la recerca de la fe, perquè Déu “no es troba lluny de cada un de nosaltres, ja que en ell vivim, ens movem i existim” (Ac 17,27-28).

Dir “crea” és obrir la meva existència al misteri que habita dins de mi, dir sí el misteri de la vida.

“Creure en Déu” significa mantenir la inquietud per la veritat última sense acontentar-se amb l'aparença materialista de les coses, buscar la salvació total sense quedar-se satisfet amb una vida fragmentada, estimar la vida fins al final unint-la amb el Transcendent.

La fe fa de la vida una recerca permanent. La fe impedeix que ens instal·lem tranquils o satisfets en la nostra situació renunciant a l'esforç de buscar. Aquesta recerca exigeix descobrir el centre de mi mateix: Déu. Aquest descobriment em transforma completament, perquè no consisteix a trobar Déu lluny, fora de mi, ni en fer-li un buit en la meva vida, sinó a descobrir tota la meva vida com referida a Ell, centrada en Ell, i unida Ell. Des d'aquesta experiència comprenem que les inquietuds i les preguntes en la recerca de Déu no poden ser tant especulatives i racionals com existencials.