dissabte, 23 d’abril de 2011

Vida



El regal més gran que ens ha estat donat és la nostra vida. Som vius! I la nostra vida és plena d’alegries, d’esperança, també té els seus moments complicats i difícils, però som vius! Sovint ens quedem meravellats davant la grandesa i la bellesa de la natura, que també són creació de Déu, però fem el mateix cada matí quan ens llevem? Quina bellesa més gran podem trobar que no sigui la nostra vida. És el més preuat que tenim, i cal que el visquem en comunitat, és un regal massa preuat per no compartir-lo. És el nostre camí, un camí que val la pena fer.

Gastar la vida

El Senyor Jesús ha dit:
“Qui vulgui reservar la seva vida, la perdrà;
i, qui la gasti per mi, la retrobarà en la vida eterna”.
Però, a nosaltres ens fa por gastar la vida,
entregar-la sense reserves.
Un terrible instint de conservació ens reclou en l’egoisme,
i ens atenalla, quan volem jugar-nos la vida.
A tot arreu, ens fem assegurances, per tal d’estalviar-nos els riscos...
I, sobretot, som covards...
Senyor Jesús, ens fa por gastar la vida.
Però, Tu, la vida ens la dones perquè la gastem;
i no ens la podem reservar en un egoisme estèril.
Gastar la vida és treballar pels altres, encara que no paguin;
fer un favor a aquell que no ens el retorna.
Gastar la vida és llançar-se al fracàs, si cal, sense falses prudències.
És cremar les naus en bé del proïsme.
Som torxes que únicament tenim sentit quan ens cremem;
únicament aleshores serem llum.
Allibera’ns de la prudència covarda,
que ens fa estalviar el sacrifici i que cerca la seguretat.
Gastar la vida no es fa amb gestos ampul·losos ni amb falsa teatralitat.
La vida es dóna senzillament,
sense publicitat, com l’aigua que vessa, com la mare que dóna el pit al nen,
com la suor humil del sembrador.
Entrena’ns, Senyor, a llançar-nos a l’impossible,
perquè, darrere l’impossible, hi ha la teva gràcia i la teva presència.
No podem caure en el buit.
El futur és un enigma. El nostre camí s’endinsa en la boira.
Tanmateix, volem donar-nos, perquè tu estàs esperant, en la nit,
amb mil ulls plens de llàgrimes.
Lluís Espinal

Jesús, el camí que porta al Pare
Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta. Tomàs li pregunta: -Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? Jesús li respon: -Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist. Li diu Felip: -Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més. Jesús li respon: -Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré. (Jn 14,1-14)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada