divendres, 29 d’abril del 2011

Creure, transmetre, expressar la fe

Els creients que vivim amb goig la nostra fe tenim consciència que altres, en la família, a l’escola i a l'Església, i per diversos mitjans ens han ajudat a buscar-la i a créixer en ella.

Però en el més profund de la nostra experiència creient hem arribat a descobrir que la fe és per a nosaltres un do, una gràcia de Déu, un regal. Sabem que des de la nostra llibertat, en ocasions amb esforç i dificultat, i amb l'ajuda dels altres, hem arribat a reconèixer i acollir el do de la fe. Però estem convençuts, sobretot, d'haver arribat a conèixer qui, a través d'altres creients i des del més íntim del nostre ésser, ens estava anomenant a una trobada personal amb ell: el mateix Déu.

Per això, reconeixem que transmetre o comunicar o expressar la fe consisteix fonamentalment a oferir a d'altres la nostra ajuda, la nostra experiència com a creients i com a membres de l'Església, perquè ells, per si mateixos i des de la seva pròpia llibertat, accedeixin a la fe moguts per la gràcia de Déu. Transmetre la fe és, doncs, preparar o ajudar a d’altres a creure, a trobar-se amb Déu.

El nostre servei d'ajudar els altres a trobar-se amb Déu, per la fe, no té com a efecte directe i immediat i ni tan sols necessari una resposta creient en l'altre. En la tasca de comunicar la fe no ens trobem sols i abandonats a les nostres pròpies forces. Hem de ser conscients de què, abans i per damunt de tot, actua la gràcia de Déu, que ofereix a tots el do de la fe. Però ni el mateix Déu amb aquest do no priva ningú de la llibertat personal de creure o no creure, ni ens treu a nosaltres la responsabilitat de comunicar activament la fe que hem rebut.

Però, què és creure en Déu?
Durant uns quants dies, intentaré fer veure alguns aspectes que ens poden preparar a descobrir com podem transmetre a d'altres la fe, com podem preparar-los o ajudar-los a creure.

Comencem amb:

Creure no és saber, però... també

La fe no consisteix en un saber intel·lectual, ni tan sols en un saber sobre Déu. El contingut fonamental de la fe no és un conjunt d'idees o coneixements sobre el misteri de Déu o sobre el sentit de la nostra pròpia existència. Per això, no n'hi ha prou amb transmetre a un altre el nostre coneixement per comunicar-li la fe. Precisament perquè la fe no consisteix en un saber, pot ser accessible a tots, tant als humils com als més savis. En la fe dels més senzills, la dimensió intel·lectual és limitada, però no per això la seva fe és més feble o menys autèntica.
Comunicar idees o coneixements no és suficient per transmetre a un altre la fe, encara que tampoc no és possible fer-ho sense la seva ajuda. És necessari tenir algunes idees fonamentals i clares que serveixin de vehicle a la nostra comunicació, però sobretot és necessari que estiguem convençuts d'elles en el més profund de la nostra ànima. La vida ens ensenya, de vegades sorprenentment i no només en qüestions religioses, que el que és evident per a l'ànima humana no requereix verificació científica. Creure alguna cosa és saber que és veritat, no en les nostres ments, sinó en el més íntim del nostre ésser, en el centre de les nostres ànimes. Per això diem que la fe supera la raó; no és contrària als fets, però va més enllà d'ells, transcendir-los i els situa en una nova perspectiva.

No arribem a creure com a resultat d'un esforç intel·lectual. Ni per mitjà de l'estudi, ni només pel raonament o el debat no s'arriba a assolir la fe, encara que poden disposar a ella. Creure i saber són dues experiències diferents, però no necessàriament oposades, que es combinen en una relació molt original. Tot creure requereix un mínim saber i es recolza en ell.

Com a creients estem cridats “a donar raó de la nostra esperança a tot el que ens la demani” (1 Pe 3,15), i només podrem fer-ho si a preguntes raonables, oferim respostes raonables i no simples opcions «voluntaristes».
Creure no és tampoc no deixar-se portar de la fantasia o obrir les portes a la irracionalitat. El mateix acte de fe es recolza en les raons que tenim per creure, però sense reduir-se a una simple conformitat mental. Perquè l'acte de fe supera a les raons que es tenen per creure, i als indicis o senyals que ens mouen a creure. Amb tot, la fe ha de ser raonable per ser autènticament humana; la fe ha de tenir unes raons per acollir i afermar el que transcendeix els límits de la mateixa raó. “Una fe sobre la qual no es reflexiona, deixa de ser fe” (San Agustí).



(aquesta i les següents reflexions han estat realitzades a partir de la il·luminació de la Carta pastoral dels Bisbes de Pamplona i Tudela, Bilbao, San Sebastià i Vitòria. Quaresma-Pascua 2001)

dilluns, 25 d’abril del 2011

Quin sentit té aquesta vida ?

Fa temps que vaig llegir el llibre “El sentit de la vida” del Francesc Torralba, que dóna moltes pistes per poder respondre aquesta pregunta, però sense acabar de donar-li la resposta perquè, i usant paraules seves:  “El sentit de la vida es construeix.

Jo, per començar diria això mateix, que el sentit de la vida és construeix, no es troba. I que en la construcció podem aixecar un primer envà que potser hem de tirar a terra i tornar a començar.

Afeigiria que Jesús, el ressuscitat,  ens pot ajudar a aconseguir que la nostra vida sigui més bella i dotada de sentit.

Però cal que visquem la vida amb sentit, perquè aquest sentit serà el que el que ens donarà la força per anar cercant el sentit d’aquesta vida. Per ajudar-nos a entendre-ho deixeun-me que usi la comparació que usa en Francesc al seu llibre, comparant la vida amb quan viatgem en un tren, però no sabem cap on. Jo sóc al tren, i no vaig demanar entrar-hi, ni sé ni m’han preguntat ni em preguntaran quan haig de baixar. I mentre sigui al tren puc empipar els altres o estimar-los, fastiguejar-me o somriure i ser feliç, robar o compartir, i també puc contemplar el paisatge, establir vincles... I intentant donar sentit a la vida ara i aquí. Cada moment és important per a donar-li sentit. També , però, cal ser sincer, i hem de ser conscients de què la vida per se no és bella: a la vida hi ha bellesa, però també hi ha molta lletjor; hi ha bondat i maldat, i molts cops hi trobem la buidor. I l'antídot de la buidor no és evadir-se, ni sortir desenfrenadament a la nit, ni la beguda ni la droga, sinó l'aposta per l'autenticitat. O sigui, viure d'acord amb el jo. Una persona viu autènticament quan intenta fer de la seva vida un projecte personal. No simplement una rutina per cobrir les necessitats primàries, cosa que hem de fer tots, sinó que intenta fer de la seva vida una obra d'art. No admet que la seva vida tingui un guió escrit. I per a fer de la nostra vida una obra d’art Jesús ens pot ajudar.

Ah! I com a derrer afegitó, l’important no és el que cobraràs a final de mes, això no donarà sentit a la teva vida, sinó fer una bona feina i fer-la a gust, com em van dir una vegada quan vaig optar per ser mestre, amb ”aquesta feina que has triat no et pensis que t’ompliràs la butxaca, però et faràs ric en esperit”.

diumenge, 24 d’abril del 2011

Amor

L’amor hi és sempre present. No fa soroll, sempre hi és tot silenciós fent camí amb nosaltres. Però tot hi que és silenciós hem d’aprendre a escoltar-lo. Perquè escoltant-lo entendrem que el treball, el servei, la puntualitat, l’hospitalitat no tenen sentit si no hi ha darrere l’amor. L’amor el trobem en la família, entre els germans, i nosaltres, tots els cristians com a fills del mateix pare, celebrem aquest amor en comunitat, fent de la nostra vida una festa d’amor. Però per poder viure junts l’amor ens cal confiar en l’altre i en Déu, ens cal un esforç i un sacrifici, no sempre hi estem disposats, ens cal perdonar-nos, ens cal ser tolerants i ens cal ser fidels per poder establir diàleg amb tots els germans. I una manera d’establir aquest diàleg d’amor és mitjançant la pregària, que ens demana un compromís, ens demana que visquem sempre l’amor, i això és una gran responsabilitat i ens ha de fer respecte. Déu que ho va fer tot, fins i tot morir per nosaltres, també ens va crear a nosaltres i ens va donar el seu amor per a què actuéssim amb justícia, fóssim coherents amb la nostra fe, i que caminéssim amb fe, esperança i pau vers la veritat, veritat que en paraules seves ens farà lliures. Hem de fer el camí de l’amor. Camí que tots triem lliurement. Camí que ens porta cap a la Pasqua, cap a Déu, cap a l’Amor.

L'oració és amor
El Joan es va trobar amb un home que resava, però deia unes coses tan estranyes que la pregària semblava absurda. No sols absurda. Al Joan li semblava un insult a Déu. L’home deia: “Deixa’m apropar-me a tu, Déu, i et prometo que et netejaré el cos quan estigui brut. Si tens polls, els mataré. Sóc un bon sabater i et faré unes sabates perfectes. Ningú es preocupa de tu, Senyor... Jo me n’ocuparé. Quan estiguis malalt jo et vetllaré i et prepararé els medicaments. Sóc també un bon cuiner”.

El Joan, nerviós, va cridar: “Prou. Prou de bajanades! ¿Què dius? ¿Déu te polls? ¿I que la seva roba està bruta i tu la rentaràs? ¿I tu seràs el seu cuiner? ¿De qui has après aquesta pregària?”

“No l’he après de ningú. Sóc molt pobre i sense cap educació i reconec que no sé com resar. Jo ho he inventat... i això és el que sé. Tinc molts problemes amb els polls. Crec que també han de molestar a Déu. I molt sovint el menjar que aconsegueixo no és molt bo i em fa mal l’estómac. Déu també ha de sofrir alguna vegada. Aquesta és la meva pobra experiència, que s’ha convertit en la meva pregària. Però si en coneixes una que sigui correcta, et demano que me l’ensenyis”, va dir l’home.

Llavors el Joan li va ensenyar una oració correcta. L’home li va agrair amb llàgrimes aquell favor. Va marxar i el Joan es va quedar sol i molt feliç, pensant que havia realitzat una bona acció. Va mirar al cel per a veure què pensava Déu de tot això.

I Déu estava enfadat. Li va dir: “T’he enviat per a que m’apropis la gent cap a mi, però ara m’has apartat un dels qui més m’estimava. Ara, aquesta oració “correcta” que li has ensenyat no serà de cap manera una oració, perquè l’oració no té a veure en normes. L’oració és amor, un amor espontani, que no necessita ser imposat des de fora”. Ni precisa grans fórmules, composades amb paraules altisonants. És una senzilla conversa sobre la vida. Cadascú la fa a la seva manera. L’important és mantenir un diàleg confiat amb el Pare Déu. Quan es regala un objecte preciós, el més important no és l’estoig, sinó la joia. L’important en l’oració és el que diem. No té tant valor com ho diem. El Pare del cel ja ens entén.

24 Juliol 2005,  X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida

Anunci de la traïció de Judes
Jesús digué: -Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. Fills meus, encara estic amb vosaltres per poc temps. Vosaltres em buscareu, però ara us dic allò que vaig dir als jueus: "Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir." Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres. (Jn 13, 31-35)

Estimar és la plenitud de la Llei
No quedeu a deure res a ningú, si no és l'amor que us deveu els uns als altres. Qui estima els altres ha complert plenament la Llei. No cometre adulteri, no matar, no robar, no desitjar allò que és d'un altre, i qualsevol altre manament, tots es resumeixen en això: Estima els altres com a tu mateix. Qui estima, no fa cap mal als altres. Estimar és la plenitud de la Llei. (Rm 13,8-10)

dissabte, 23 d’abril del 2011

Vida



El regal més gran que ens ha estat donat és la nostra vida. Som vius! I la nostra vida és plena d’alegries, d’esperança, també té els seus moments complicats i difícils, però som vius! Sovint ens quedem meravellats davant la grandesa i la bellesa de la natura, que també són creació de Déu, però fem el mateix cada matí quan ens llevem? Quina bellesa més gran podem trobar que no sigui la nostra vida. És el més preuat que tenim, i cal que el visquem en comunitat, és un regal massa preuat per no compartir-lo. És el nostre camí, un camí que val la pena fer.

Gastar la vida

El Senyor Jesús ha dit:
“Qui vulgui reservar la seva vida, la perdrà;
i, qui la gasti per mi, la retrobarà en la vida eterna”.
Però, a nosaltres ens fa por gastar la vida,
entregar-la sense reserves.
Un terrible instint de conservació ens reclou en l’egoisme,
i ens atenalla, quan volem jugar-nos la vida.
A tot arreu, ens fem assegurances, per tal d’estalviar-nos els riscos...
I, sobretot, som covards...
Senyor Jesús, ens fa por gastar la vida.
Però, Tu, la vida ens la dones perquè la gastem;
i no ens la podem reservar en un egoisme estèril.
Gastar la vida és treballar pels altres, encara que no paguin;
fer un favor a aquell que no ens el retorna.
Gastar la vida és llançar-se al fracàs, si cal, sense falses prudències.
És cremar les naus en bé del proïsme.
Som torxes que únicament tenim sentit quan ens cremem;
únicament aleshores serem llum.
Allibera’ns de la prudència covarda,
que ens fa estalviar el sacrifici i que cerca la seguretat.
Gastar la vida no es fa amb gestos ampul·losos ni amb falsa teatralitat.
La vida es dóna senzillament,
sense publicitat, com l’aigua que vessa, com la mare que dóna el pit al nen,
com la suor humil del sembrador.
Entrena’ns, Senyor, a llançar-nos a l’impossible,
perquè, darrere l’impossible, hi ha la teva gràcia i la teva presència.
No podem caure en el buit.
El futur és un enigma. El nostre camí s’endinsa en la boira.
Tanmateix, volem donar-nos, perquè tu estàs esperant, en la nit,
amb mil ulls plens de llàgrimes.
Lluís Espinal

Jesús, el camí que porta al Pare
Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta. Tomàs li pregunta: -Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? Jesús li respon: -Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist. Li diu Felip: -Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més. Jesús li respon: -Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré. (Jn 14,1-14)

divendres, 22 d’abril del 2011

Mort

 Es fas molt difícil parlar de la mort. Precisament perquè quan la mort hi és nosaltres no hi som. I tot el que coneixem de la mort és que un ésser estimat ja no hi és. Un home o una dona que era viu entre nosaltres ara ja no hi és. Però segur que no hi és? Jesús també va morir, i potser ara és més present que mai entre nosaltres. Segur que si mirem en el nostre cor trobarem tots aquells que ja no hi són. N’hi ha que pensen que el nostre camí té un final i és la mort. La mort és present en el nostre camí, però no és la fita. La fita del nostre camí és Ell. Ell va vèncer la mort.

Pregària d'un soldat mort

Escolta'm, Déu meu, jo no havia parlat mai amb Tu!
Avui voldria saludar-te. Com va, això?
No sé si ho saps, em deien que no existies,
i jo, pobre de mi, vaig creure que era veritat.
Mai no havia mirat la teva gran obra,
però ahir, des d'aquell cràter que va fer un obús,
vaig veure el teu cel ple d'estrelles
i vaig comprendre que m'havien enganyat.
Ja és ben curiós:
en aquest terrible infern
he trobat la llum per mirar la teva Faç.
Després d'això, no tinc moltes coses per dir-te,
sinó només que estic content d'haver-te conegut.
Després de mitjanit hi haurà l'ofensiva,
però no tinc por. Sé que tu vetlles.
El senyal! ...Bé, Déu meu, me’n haig d'anar...
T'he agafat afecte...
Et voldria dir encara que, com ja saps, la lluita serà dura,
i potser aquesta nit trucaré a la teva porta.
Encara que mai no havíem estat amics,
¿em deixaràs entrar si vinc a veure't?
Mira, estic plorant.
Veus, Déu meu?
Estic pensant que ja no sóc dolent.
Bé, Déu meu, me n'haig d'anar.
Bona sort!
És estrany, però ja no em fa por la mort.
Un soldat anònim mort durant la Segona Guerra Mundial.

Mort de Jesús

Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda. I a les tres de la tarda, Jesús va cridar amb tota la força: - Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? —que vol dir: Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? En sentir-ho, alguns dels presents deien: -Mireu com crida Elies. Llavors un corregué, xopà de vinagre una esponja, la posà al capdamunt d'una canya i la hi donava perquè begués, dient: -Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu. Però Jesús llançà un gran crit i va expirar. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió, que estava enfront d'ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: -És veritat: aquest home era Fill de Déu. També hi havia unes dones que s'ho miraven de lluny estant; entre elles, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep, i Salomé. Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut. N'hi havia també moltes d'altres que havien pujat amb ell a Jerusalem. (Mc 15,33-41)

dijous, 21 d’abril del 2011

Celebració

Ens cal celebrar les coses. D’entrada cal que cada dia celebrem la joia d’existir, d’estar vius, i segur que podem trobar altres motius per a celebrar. I aquesta celebració no l’hem de fer sols, l’hem de fer amb els altres, amb la comunitat. Una celebració no té sentit quan un la fa sol. Jesús mateix, el seu últim sopar no es va quedar sol, plorant pel que li anava a passar, va voler celebrar amb els seus amics un últim sopar. Va voler fer festa en comunitat. El mateix fet de caminar, ja ha de ser per si una celebració.

Inici de la festa de La presentació de Maria als col·legis Lestonnac

Santa Joana va fundar la primera escola el 1607, però les classes no van començar fins dos anys més tard. Joana estava contenta per l'èxit obtingut a la ciutat. Tan alegre estava que necessitava donar gràcies a Déu.
El 21 de novembre, Presentació de Maria al Temple, va reunir totes les alumnes en una gran sala. Una noia que es preparava per ser monja va parlar de la Verge a les noies. Tot seguit van sortir al carrer en processó. Una alumna amb la imatge de Maria anava la primera i la seguien totes les altres amb una flor per oferir a Maria. Després van entrar a l'església i van celebrar l'eucaristia. Moltes persones van anar encuriosides per veure què passava i comentaven sorpreses la idea de Joana.
Per a les alumnes va ser un dia de festa gran a l'escola. I des d'aleshores sempre es celebra la festa de la "Presentació de Maria".

A l'edat de dotze anys, Jesús va al temple

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: -Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia. Ell els respongué: -Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare? Però ells no comprengueren aquesta resposta. Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes. (Lc 2, 41-52)

L'últim sopar

I els digué: -Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua trobi el seu compliment en el Regne de Déu. Llavors prengué una copa, digué l'acció de gràcies i afegí: -Preneu això i repartiu-vos-ho, perquè us asseguro que des d'ara ja no beuré més del fruit de la vinya fins que haurà arribat el Regne de Déu. Després prengué el pa, digué l'acció de gràcies, el partí i els el donà tot dient: -Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. I, havent sopat, féu igualment amb la copa, tot dient: -Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres. (Lc 22,15-20)

dimecres, 20 d’abril del 2011

Pregària

Quan l’esperit de l’oració s’apodera d’un cristià, la vida esdevé vida de pregària, perquè tot el que fa ho fa pregant. A part de les possibles pregàries que un pugui fer, es tracta de viure en la presència de Déu. Es tracta d’anar presentant al llarg del dia els pensament, els desigs, les obres, ..., a Déu. Així la vida va donant fruits, Ell mateix ens ho va dir: “Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res” (Jo15,5). La pregària ha de ser l’alè de l’ànima dels cristians. Igual que no deixem mai de respirar, hauríem d’anar tractant amb Déu tot el dia, tot tenint-hi un diàleg constant i confiat. El que prega està amb Déu i no depèn dels altres ni de les coses, sinó només de Déu. I, amb Ell i des d’Ell s’apropa als germans i a les coses. Ho posa tot sota la seva benedicció i la seva presència, i qui actua així obté la pau i el goig. Una vida de pregària vol dir compartir-ho tot amb Crist. I la pregària té molta relació amb la vida. I una relació la trobem amb perdonar als germans allò que no fan bé. Jesús estableix una relació especial entre la pregària i el perdó dels pecats. El mateix Parenostre diu “perdoneu-nos les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. I és amb aquesta actitud de pregària com hem de fer camí.

Pregar amb els ulls tancats i oberts

Molts cops preguem amb els ulls tancats. És una forma d'endinsar-se vers al fons d'un mateix a la recerca del silenci, del record i de la Presència. Caldrà possiblement anar fent callar tantes veus que portem a dintre, per poder estar en disposició de la Veu, si vol parlar. El ritme de la respiració és un bon exercici per anar silenciant les veus i obrir-se a la Veu. Pregar amb els ulls tancats té cert risc: capficar-se, rumiar petits problemes... i també adormir-se.
Alguns cops, però, la pregària d'ulls tancats, com a do de Déu, pot esdevenir lluminosa en la foscor, amorosa en la fe i sorprenent per inesperada i fugaç.
Molts cops preguem amb els ulls oberts. Contemplem la natura, contemplem persones, situacions, mirades, penes i felicitats.
La mirada cap enfora ens comunica, ens retroba, ens dona a entendre, ens parla. I arriba a la Presència del que hi és arreu. Caldrà possiblement oblidar-nos de nosaltres, desplaçar-nos vers l'altre, vers els altres i lo altre. Fer-nos realment presents generalment callant, vivint, sentint, plorant o gaudint. Pregar amb els ulls oberts té cert risc: despistar-se, quedar-se a la superfície... oblidar-se de que estem pregant.
Alguns cops, però, la pregària d'ulls oberts, com a do de Déu. pot esdevenir transformadora, vocacional, prefaci d'acció i inici d'un procés irreversible.
Ulls tancats, ulls oberts. Dues actituds absolutament necessàries per a la nostra pregària. Els tanquem per obrir-los després. Al poc temps necessitem tancar-los de nou.
Tot és VIDA.

La pregària

I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu. Vosaltres, pregueu així: Pare nostre del cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia; perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal. (Mt 6, 5-13)

dimarts, 19 d’abril del 2011

Compromís





Vivim en un món on es fa difícil viure el compromís. Compromís vol dir que hom vol assolir unes fites concretes en la seva vida, i per aconseguir-les necessitarà fer unes coses concretes i comprometre’s en aquestes. Ara bé, en aquest món on sembla que el futur serà igual que el present, qui es preocupa per millorar? Qui es compromet a intentar fer un món millor? És ben cert que els temps que ens han tocat viure no conviden al compromís, però si ens aturem un moment en el nostre camí, pugem dalt d’un turonet i ens posem a veure els que fan camí amb nosaltres sí que podrem adquirir petits compromisos envers ells, i plegats comprometre’ns en caminar cap aquell cel nou i aquella terra nova que ens parlava Jesús.

El Rei tardaner

– Sempre falta el mateix –rondinava la Rentadora tot esclarint la roba, mentre els ànecs nedaven sobre el riu de paper de plata. El Caganer, sempre tan pragmàtic, ja ho havia dit a la Filadora, que algun any no arribaria a temps i els faria quedar malament. Els Pastors de l'Anunciata ni se n'havien adonat que faltava un Rei, feina tenien a mantenir el caliu i a escalfar les sopes. Sant Josep sortia de tant en tant del portal amb l'excusa de cercar un parell de branquillons per al foc. Des d'allí podia veure millor com els altres dos, a l'altra punta, dalt del camell esperaven amb impaciència l'arribada del seu company. Els Àngels ja feia estona que afinaven el Glòria. Faltava ben poc per a la mitja nit i ni els mateixos animalons, allà quiets, ensumant la molsa humida, gosaven pensar què passaria si no hi era a temps. Mitja nit. L'estel resplendent envia el seu raig, per l'escletxa, al bell mig del portal. Un cop més Jesús és nat. I dalt la muntanya de suro, els Reis, tots tres, amb la mirada fixa en l'Estel; el tardaner, però, amb un somriure sota el nas. Un sospir tranquil·litzador omple el pessebre i Maria, tot aclucant els ulls, fa un petit gest amb el cap. Només ella sap que el tardaner fa de Rei tot l'any, fins l'últim minut, portant aquelles coses que potser ningú no ha demanat.
(Ramon Mª Serchs Santamaria)

I l'aigua prefigurava el baptisme que ara us salva i que no és una neteja de la brutícia del cos, sinó un compromís amb Déu de viure amb rectitud de consciència, gràcies a la resurrecció de Jesucrist.(1 Pe 3,21)



dilluns, 18 d’abril del 2011

Diàleg



En un diàleg hi ha un que parla i un altre que escolta. Per escoltar no vol dir només sentir el que ens diuen, és molt més. És donar valor al altre, és dir-li que el que ens està dient ens interessa, i per això hi hem de posar tots els nostres sentits. I el que és escoltat també esperarà quelcom de nosaltres, també voldrà escoltar-nos. I així hi haurà un veritable diàleg. Perquè sense escolta no hi ha diàleg. I no hem de pensar en escolta i diàleg de paraules, sinó també de fets.
Dialogar també demana paciència. No sempre tots parlem igual de ràpid i bé, i no tots escoltem igual, cal donar temps a l’altre .
Déu és el que, sense que ens en donem compte, més escolta i el que més ens demana que escoltem. Està sempre disposat a dialogar. I tot plegat perquè ens estima. De fet Pau ja diu als Romans que estimar és l’única llei (cf. Rm 13,10), però el que estima, si una cosa fa, és escoltar. I és el que ens demana que fem.
Al llarg de la història sagrada Déu ens ha parlat, amb un diàleg salvador, prenent la iniciativa, sent la seva paraula més gran el seu Fill. I ens parla perquè ens escolta, i ho ha fet abans que nosaltres el parlem i l’escoltem .
Hem dialogat, i dialoguem amb Ell. Quina gran sort que tenim. Joan ja ens ho diu: “Al principi existia el qui és la Paraula.” (Jn 1,1). I si hi ha una paraula és perquè hi ha algú que l’escolta, sinó per què parlar?
Déu sempre ens ha parlat, fins i tot ens va enviar al seu fill per què l’escoltéssim (i després de més de 2000 anys encara hi ha molts moments que sembla que no el vam escoltar gaire) i ell ens va donar lliçons d’escolta (el clam de tants i tants desfavorits en la seva època que Ell va escoltar: cecs, coixos, infants, ...)  i avui encara continua parlant-nos a traves de l’Església, a través de les Escriptures, a través del clam dels desfavorits d’avui (Haití, El Congo, ...) i els oprimits (els innocents d’Afganistan, les víctimes del terrorisme, ...), ... però encara hem d’aprendre a escoltar-lo. No podem fer camí sense dialogar.

El disc dur de la pregària

El disc dur de la pregària té quatre elements, íntimament relacionats, i que es viuen de formes diverses, personals, segons moments, i totes guiades per un Déu que per sobre de tot ens estima.
Els quatre elements són: parlar, escoltar, dialogar i silenci.
PARLAR: Molts cops la parla neix des de l’abisme de la soledat, de la frustració, del mal que ens consumeix, de la injustícia o el perquè sense resposta. Altres cops a la pregària parlem més serenament, àdhuc amb agraïment, amor, esperança, acció de gràcies. La parla pot ser espontània, pot repetir un salm, un mot, un desig... Normalment és una parla interior, també algunes vegades pren la forma sonora, i pot anar acompanyada d’emocions soledats o fins de música i dansa.
ESCOLTAR: La veu interior, molt clara i indiscutible de tant en tant, també difuminada, barrejada en altres sorolls i veus. Escoltem les paraules quan llegim atentament les Santes Escriptures. Un mot, com “mestre”, una expressió com “la pau sigui amb vosaltres”, un relat com  el de “la dona que donava una petita moneda”... Escoltem també a Déu quan estem escoltant a persones, a fets que passen, a determinades lectures. Què bell és escoltar de debò, abocar-se plenament cap enfora i deixar que entri la veu, la fragància, l'aire fresc.
DIALOGAR: Es combina el parlar i l’escoltar en una mateixa relació , jo – tu, tu – jo. No resulta necessari emprar tots els mots, al contrari, a la pregària els mots són sempre més simbòlics que en una conversa normal. Poden esdevenir com llums ràpides, espurnes plenes de contingut. Es va passant de les paraules a la mútua donació. Aviat resten curtes, insuficients, es van diluint en amor. També passa que el diàleg es para, queda en una aparença de no res, entra en la soledat d’un desert, i deixa de donar-se.
SILENCI: Quan la pregària arriba al silenci hi ha una certa buidor de tot, que pren distància que no pas oblit. Tot el que normalment ens afecta hi és present i callat. No és que ens allunyem de les situacions i els problemes, sinó que per un temps resten com parats i enlluernats per una realitat que omple l’espai i el temps acallant i simplificant. No és el silenci del res, sinó el silenci del tot. Culmina la relació en la comunió  S’obre el pou i la petita remor de l’aigua definitiva. Sobre tot és do. I quan retorna la realitat dels sentits i la ment el silenci resta a la memòria com el testimoni del Déu Amor.
Jesús Renau sj

Ell els digué: -Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació. (Lc 11,2-4)



diumenge, 17 d’abril del 2011

Llibertat


La llibertat és un gran valor. Possiblement, sense ella no tindrien sentit molts dels altres valors. Fem nostres altres valors, altres creences, altres maneres de fer lliurement. Però tot i que llibertat vol dir optar per una cosa o una altra, té els seus límits. La llibertat no ha de ser una excusa per a fer o dir qualsevol cosa. La nostra llibertat no pot entrar en conflicte amb la dels altres. La llibertat implica responsabilitat, responsabilitat envers tu i els altres. Hem optat lliurement a seguir un camí, el camí de Jesús, un camí ple de fe, amor i esperança. Un camí que cal recórrer responsablement amb els altres.

Jo vull ser lliure.

Jo vull ser lliure.
I estimo la llibertat;
Lliure a la recerca de noves idees.
Lliure, com a protagonista de nous projectes;
com algú que ja no és un nen i vol ser adult.
Lliure, com algú que té les seves raons i vol dir-les;
com algú que no necessita indicadors de camí.
Lliure, com algú que ja se sent responsable;
com algú que ha estrenat llibertat.
Senyor, no és el teu Evangeli un cant al cor lliure?

Jesús i Abraham

Jesús digué als jueus que havien cregut en ell: -Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures. Ells li replicaren: -Nosaltres som descendents d'Abraham i no hem estat mai esclaus de ningú. Com pots dir que hem de ser lliures? Jesús els respongué: -Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau, i l'esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s'hi queda per sempre. Per això, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò. (Jn 8,31-36)



dissabte, 16 d’abril del 2011

Temps


Què és el temps? La mesura que hi ha entre el nostre naixement i la nostra mort? Què vol dir viure el present? Què vol dir pensar en el futur? Existeix el temps? Quin valor li donem al temps que dediquem a una cosa o una altra? Perquè de vegades el temps passa volant i de vegades sembla que quasi ni existeixi? El temps és un bé? No tinc temps ... diem molts cops, però quan el tenim, com el guardem? On el guardem? I amb el temps que tenim, que en fem d’ell? L’usem exclusivament per a nosaltres, o el compartim amb els altres? El que si que podem veure, és que durant el nostre camí ens cal temps, però hem de ser capaços de saber distribuir-lo.

Pren-te temps

Pren-te temps per fer alegres als altres,
és la joia de l'home.
Pren-te temps per comprendre,
és la font de la fraternitat.
Pren-te temps per escoltar,
aprendràs dels altres.
Pren-te temps per descansar,
és una ajuda pel cos i l'ànima.
Pren-te temps per fer excursions,
és la joia del conèixer.
Pren-te temps per expressar-te,
és una veu per als altres.
Pren-te temps per ajudar als demés,
és la font de la convivència.
Pren-te temps per l'art,
és donar vida a les coses.
Pren-te temps per parlar,
és la manera d'entendre's.
Pren-te temps per somiar,
és la ruta de la fantasia.
Pren-te temps per caminar,
estimaràs la natura.
Pren-te temps per cantar,
és la font de l'alegria.
Pren-te temps per créixer,
arribaràs a ser persona.
Pren-te temps per construir,
serà un profit pels altres.
Pren-te temps per donar gràcies a Déu,
s'ho mereix.

Cada cosa té el seu moment

Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps
per a cada cosa.
Hi ha un temps d'infantar
i un temps de morir,
un temps de plantar
i un temps de collir.
Un temps de matar
i un temps de guarir,
un temps d'enrunar
i un temps de construir.
Un temps de plorar
i un temps de riure,
un temps de plànyer-se
i un temps de dansar.
Un temps de tirar pedres
i un temps d'aplegar-ne,
un temps d'abraçar
i un temps d'estar-se'n.
Un temps de cercar
i un temps de perdre,
un temps de guardar
i un temps de llençar.
Un temps d'esquinçar
i un temps de cosir,
un temps de callar
i un temps de parlar.
Hi ha un temps d'estimar
i un temps d'odiar,
hi ha un temps de guerra
i un temps de pau. (Coh 3,1-8)


divendres, 15 d’abril del 2011

Descans



Avui en dia disposem de molt més temps de descans que temps enrere. És l’anomenat temps lliure, o dit d’una altre manera, el temps que no dediquem a treballar, o estudiar, ni el temps d’aquelles tasques quotidianes com treure la pols, anar a comprar, fer el dinar ... Com invertim aquest temps de descans és prou important com per parar a reflexionar-hi. El dediquem exclusivament a fer el que ens agrada a nosaltres sense preocupar-nos dels que tinc al costat, i potser pertorbant el seu descans? O dedico una part per a mi, i una part als altres? És evident que cal una estona personal de descans, però el descans també es pot fer col·lectivament tot fent activitats que trenquin amb la rutina diària i que ens poden ajudar a créixer i fer camí junts.

Saber descansar és una part molt important de la saviesa. Hi ha tres formes generals de descans: desconnexió, acceleració i comunicació. Totes ens ajuden segons situacions i circumstàncies.
Quan Jesús ens va dir: “veniu a Mi tots els que esteu cansats i afeixugats...” ens invitava al descans comunicatiu. Però no el comunicatiu normalitzat... sinó el descans comunicatiu a fons.
Anem a suposar que tu estàs cansat o cansada. Anem a suposar que no es tracta únicament de manca de son. Anem a suposar que hi ha quelcom dur a la teva vida, una trencadissa fenomenal,  l’angoixa del pronòstic incert, l’abandonament d’una persona que estimes....etc. O infinites situacions semblants, pròpies de tot ésser humà que viu en el nostre mon.
Saps que desconnectant congeles una estona el tema, ni que en el fons hi ha sota les brases, el foc encès. Ja n’has provat tantes de desconnexions!!. També has après una cosa important, accelerar el ritme, evadeix, et provoca vibracions a tota velocitat... i  al final... què passa al final? Quina buidor!!
El descans que desitja el teu cor és de comunicació. Possiblement més enllà de mots i discursos. No, “hola, què tal? Va bé tot? Jo també...” Saps que una mirada entenedora val més que tres hores de ja, ja, ..je,  je...etc.
Per fi, encara que de nit, vas entrant en el silenci interior. Molt sorollós, per cert, al començament. Però mentre t’hi vas ficant com qui baixa pel camí d’una cova al costat d’un rierol sota terra, tot va callant. Cada cop sents més el pas de l’aigua de vida. Aquella del qual parlava Jesús a la samaritana.
I el descans de fons arriba. A la fosca. En la fe. En soledat aparent. Tot hi és, però callat. Saps que vius. Oh, misteri de Pasqua, Ell és amb tu, i et mira.
Insisteixo,.... de nit. Saps que et mira i calla. No li fan falta paraules, li basta la presència. I, per fi, descanses en la comunicació essencial de la comunicació rebuda. Una pregària regalada per amor.

Jesús Renau sj.

Així van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l'obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora. (Gn 2,1-3)



dijous, 14 d’abril del 2011

Fraternitat

Fraternitat. Ser fratern no és res més que tractar l’altre com un germà.  Veure’l com un germà, com un ésser unit a la teva pròpia existència. Vol dir tractar-lo de tu a tu, sense fer-li cap discriminació, respectant la seva llibertat, la seva autonomia, el seu fer de cada dia, i si té dificultats en el seu camí, ajudar-lo, ser-li un punt de recolzament per a poder seguir avançant. I això ens suposa un esforç. No és gens fàcil tractar al desconegut com a un propi germà. La fraternitat és la que ens permet sentir-nos units, lligats als altres i ens ajudarà a ser més solidaris, caritatius, atents ...

Ets el meu germà! Perquè:
Ets com un llaç que uneix,
però no empresona...
Ets com un estel que em guia,
però no m’enlluerna...
Com una font que apaga la set,
però que no ofega...
Com una llar de foc, que escalfa,
però sense cremar...
Ets mirada propera i atenta,
però que no jutja...
Ets paraula que amonesta,
però que no condemna...
Ets com una mà que acompanya,
però sense forçar mai...
Ets com un oasi que reanima,
però que no enganya...
Tens un cor que estima molt,
però sense exigir mai res...
Ets tendresa que protegeix,
però que no lliga mai...
Perquè ets imatge del Déu que estima;
sense esperar res a canvi...
Per tot això i molts més:
Ets el meu germà!

Discurs d’Esteve
L'endemà comparegué mentre uns es barallaven i mirà de posar pau entre ells dient: -¿No veieu que sou germans? Per què us feu mal l'un a l'altre? (Ac 7,26)

La nova vida en Crist
Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres. Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d'esperit, serviu el Senyor. Que l'esperança us ompli d'alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l'oració. Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l'hospitalitat. Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. Viviu d'acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. (Rm 12,10-18)




dimecres, 13 d’abril del 2011

Família

El valor de la família neix i es desenvolupa quan cadascun dels seus membres assumeix amb responsabilitat i alegria el paper que li ha tocat fer en la família. El valor de la família va més enllà de les trobades habituals i ineludibles, els moments d'alegria i la solució als problemes que quotidianament s'enfronten. El valor hi és i creix quan tota els membres procuren el benestar, el desenvolupament i la felicitat de tots els altres. La unió familiar no es plasma en una fotografia, es va teixint cada dia amb petits detalls d'afecte i atenció, només així demostrem un autèntic interès per cadascuna de les persones que viuen amb nosaltres. És en la família on podem viure plenament l’amor. I l’amor entès en tots els seus sentits tant l’amor fraternal com l’amor matern. Viure plenament la família és una manera de fer camí cap a Jesús

Quina màgia, la família.

Quina màgia, la família
grup de gent meravellós.
Grans, petits, homes i dones,
tots per tots tenim amor.
La setmana passa ràpid
amb els pares i els germans.
Els dissabtes i els diumenges
creix la colla; es fa més gran.
Oncles, ties i cosines,
avis, néts i cosinets,
amb dinars, sopars i festes,
celebrem que ens estimem.
Quan t'agafa un mal de panxa,
febre, tos i un trencament,
algú de la gran família
apareix i et fa content.
Quina màgia, la família,
tots per tots tenim amor.
Pensa en les persones de la teva família. D'un en un. Recorda moments feliços que t'apropin a cadascun d'ells. Dóna gràcies de tenir-los. Recorda't de demostrar-los que els estimes. Prega per a ells i per les seves necessitats.
Gràcies Senyor perquè ens has donat una família que ens estima, ens cuida i ens acompanya en la nostra vida amb tanta comprensió i paciència.

A l'edat de dotze anys, Jesús va al temple

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: -Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia. Ell els respongué: -Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare? Però ells no comprengueren aquesta resposta. Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes. (Lc 2, 41-52)




dimarts, 12 d’abril del 2011

Fidelitat

La paraula fidelitat ve del llatí “fides” (fe). La fidelitat a una persona, a una creença, a una cosa ve en virtut de la fe que es té en ella. És com una força que amb el pas del temps no es transforma ni canvia, és manté. Ara bé, tot i que està emparentada amb la paraula fe, no l’hem d’identificar amb la fe. Ser fidel al que hom pensa no vol dir que no es pugi canviar de pensament, no vol dir negar-se a escoltar d’altres i valorar el propi. La pitjor infidelitat no és la que puguem fer a una altra persona, estimada o no, sinó és la ens fem a nosaltres mateixos. A l’hora de fer camí, hem de ser fidels a la ruta que hem decidit emprendre, però amb el cor obert a possibles nous itineraris.

Fidelitat a la pregària

Un do particular que et donarà la fidelitat en la pregària és l’amor als altres i el sentit de l’església:com més preguis, més sentiràs misericòrdia per tots, més voldràs ajudar els qui pateixen, més fam i set de justícia tindràs per a tothom, especialment per als més pobres i febles, més acceptaràs d’assumir el pecat dels altres per completar en tu allò que manca a la passió de Crist en benefici del seu cos, l’església. Resant,sentirà que n’és, de bell, ser a la barca de Pere, solidari amb tots, dòcil al guiatge dels pastors, sostingut per la pregària de tots, disposat a servir els altres gratuïtament, sense demanar res a canvi. Resant sentiràs créixer en tu la passió per la unitat del cos de Crist i de tota la família humana. La pregària és l’escola de l’amor,perquè és en ella que et podràs reconèixer estimat infinitament i renéixer constantment a la generositat que pren la iniciativa del perdó i del do sense càlcul, més enllà de tota mesura de fatiga
Bruno Forte (arquebisbe metropolità de Chieti-Vasto)

Acusacions contra els mestres de la Llei i els fariseus

Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, l'amor i la fidelitat! Calia complir això sense deixar allò altre (Mt 23,23)

dilluns, 11 d’abril del 2011

Felicitat

Goehthe deia que la felicitat no és fer el que ens agrada, sinó que ens agradi el que fem. Leopardi deia que la felicitat rau en la ignorància de la veritat. Schopenhauer deia que el que és essencial per a la felicitat en la vida és el que un té en ell mateix. Es fa molt difícil dir que és la felicitat. Potser és més fàcil dir el que ens impedeix ser feliços. No podrem ser feliços si tenim por, si anem estressats, si no sabem controlar la nostra ira, si no tenim amics, si la nostra autoestima és molt baixa, si no sabem dir que no quan és que no, si no estimem i no ens estimen ... Així que per tenir la felicitat i poder-la valorar ens cal molta feina. Però és un valor que l’hem de tenir ben present a l’hora de fer qualsevol camí. Fer camí sense ser feliç, no és fer camí.

El darrer missatge de B.P.
Recordeu bé aquests mots seran els últims que sentireu de mi.
He tingut una vida molt feliç, i voldria que també la tinguéssiu cada u de vosaltres.
Jo crec que Déu ens posà en aquest món tan bell per a ser feliços i gaudir de la vida. La felicitat no s’obté pas fent-se ric, ni tan sols reeixint en la carrera ni satisfent tots els gustos. Un bon pas cap a la felicitat és fer-se sà i fort mentre sou nois, perquè pugueu ser útils i, per tant, gaudir de la vida quan sigueu homes.
L’estudi de la natura us demostrarà quantes belleses i meravelles ha posat Déu en el món que gaudiu. Acontenteu-vos amb el que hàgiu aconseguit i feu tot el possible per a conservar-ho. Mireu el cantó bo de les coses, i no pas el dolent.
Però el camí autèntic per arribar a la felicitat és fent feliç a l’altre gent. Procureu deixar aquest món una mica millor de com l’heu trobat, i quan us arribi l’hora de la mort, podreu morir feliços pensant que no heu malgastat el temps, sinó que heu fet tot el que heu pogut. Estigueu sempre a punt per a viure feliços i per a morir feliços, sigueu fidels sempre a la vostra Promesa escolta –àdhuc quan ja no sigueu nois- i Déu us ajudarà. El vostre amic,
Baden-Powell[1]
(la promesa escolta diu així: Pel meu honor, prometo que faré tot el possible per acomplir el meu deure envers Déu i el meu país; per ajudar a altres persones en tot moment; per obeir la Llei Escolta.)

Les Benaurances

En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient:
Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!
Feliços els qui ploren: Déu els consolarà!
Feliços els humils: ells posseiran la terra!
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!
Feliços els compassius: Déu se'n compadirà!
Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!
Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!
Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel!
Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit (Mt 5,1-12)


diumenge, 10 d’abril del 2011

Solidaritat

Valor molt de moda en les acaballes del segle XX i en els inicis del segle XXI. De fet és una paraula de moda, que tothom fa servir. Ens la recorden quan algú està patint molt, ens exigeixen i obliguen a ser solidaris sense saber ben bé que comporta la pràctica i l’experiència de la solidaritat. No podem saber si una persona és solidària a priori. Podem saber que justifica intel·lectualment la solidaritat, que es manifesta, per exemple, entristida davant de situacions en les quals altres persones senten dolor. Però no sabrem si és capaç de tenir actuacions solidàries fins que no hagi arribat a l’acció. De manera que un pot saber perfectament què és la solidaritat, (entén el concepte) pot ser capaç de posar-se en la pell d’aquell altre que pateix insolidaritat, (sent tendresa per aquelles persones que pateixen) però el que és rellevant és que arribi a l’acció solidària. I l’acció solidària demana sacrifici, temps, compromís, i sobretot estimar. No podrem fer camí si no som solidaris. Faríem el camí sols.

El camí de la solidaritat

Jesús
mestre bo,
ensenya'm el camí per a viure solidàriament.
Ajuda'm a convertir el meu cor dur
en un cor sensible i proper als que sofreixen.
ensenya'm a veure el dolor, el sofriment,
i les necessitats dels altres.
Dóna'm la senzillesa que calgui per a commoure'm
davant l'altre i acudir a la seva ajuda.
Que no sigui mesquí en la meva entrega,
que aprengui a donar tot el que tinc:
les meves coses, el meu temps, el meu esforç
la meva vida sencera perquè altres visquin millor.
Ajuda'm a tenir compassió, que no és llàstima,
sinó solidaritat activa i compromís amb l'altra.
Sentir amb l'altra, pair amb ell,
Remenar-se des de dintre per anar al seu encontre.
Deixar el propis interessos, per atendre el dels altres.
Aprendre a donar, abans que demanar i rebre.
Ensenya'm a ser solidari.
A viure l'amor de veritat i a construir
la justícia i el Regne.
Ensenya'm a compartir-ho tot el que tinc.
Ajuda'm alliberar-me de tot el que em lliga
I m'impedeix ser generós amb els demés.
Ajuda'm a dedicar-hi temps a atendre als que sofreixen
I als que ho necessiten.
Ensenya'm a descobrir el teu rostre en el que passa fam,
o pateix set o fred, o està nu,
malalt o en la presó.
Ensenya'm a veure't en els despullats
que viuen al costat del camí en la nostra societat d'avui.
En els malalts, en els que tenen sida,
en els que es droguen, en los xicots del carrer,
en els ancians que estan sols, en els que no tenen feina,
en els exclosos per la nostra injusta societat.
Ensenya'm a ser solidari compartint el que tinc,
que no és meu, sinó un regal i do teu.
Jesús
Ajuda'm a viure com el samarità
de la paràbola, que va ser capaç de veure al altre
compungint-se, deixar el seu camí,
atendre al despullat, tenir cura del seu restabliment,
ajudar-lo a tenir vida plena.
Mostrar-me el camí i donar-me forces per seguir-lo.
Que la meva fe passi per obres concretes.
Que no que quedi en paraules.
Jesús,
vos que vas viure solidàriament i practicant la justícia.
Ajuda'm a seguir els teus passos i a ser deixeble teu pel camí
de la solidaritat activa i el compromís amb la vida dels demés.
Marcelo A. Murúa

Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S'assegué i començà a instruir-los. Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren: -Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius? Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: -Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. 10 Jesús es posà dret i li digué: -Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat? Ella va respondre: -Ningú, Senyor. Jesús digué: -Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més. (Jn 8,1-11)

dissabte, 9 d’abril del 2011

Coherència



La coherència és sovint molt més del que ens pensem. En un primer pas podem veure la coherència com la relació que hi ha entre el que pensem i el que diem. Per tant, el que no pensa no pot ser ni coherent ni incoherent.  És per això que moltes vegades no som coherents, diem les coses sense pensar. En un segon pas hi ha la relació entre el que diem i el que fem. Sovint les persones no són coherents perquè no fan allò que deien que farien. Podem veure que la coherència és una relació entre el que pensem, el que diem i el que fem. Si pensem que fer camí cap a la Pasqua és bo, cal que ho diguem i que a més a més el fem. Hem de ser fidels al que pensem, diem i fem. No és fàcil, però així serem coherents.

No es tracta de ...

No es tracta de "com va morir?" sinó de "com va viure?"
No es tracta de "quant va guanyar?" sinó de "quant va donar?"
Aquestes són les unitats per mesurar el valor
de tots els éssers humans, i no el seu naixement.
No es tracta de "Va tenir diners?" sinó de "Va tenir cor?"
Va tenir sempre una paraula amable, un somriure?
Va saber sempre eixugar una llàgrima?
Va estar al costat del necessitat?
No és tracta del que deia, sinó de què pensava les seves paraules.
No es tracta del que feia, sinó de què actuava com pensava.
No importa quin va ser el seu temple, ni quin va ser el seu credo.
El que importa és si va ajudar als necessitats.
No importen els elogis que, en morir, li va fer la premsa.
El que importa és quants anònims van plorar la seva mort.

Pregària

Criticar els estaments, la jerarquia, l’organització, les estructures , els altres ... exigeix un xic de valentia però malgrat tot és més fàcil que mirar a dins de nosaltres mateixos. Atreveix-te. Mira’t a tu mateix. Fem lloc al projecte de Jesús en el nostre cor. És aquest el santuari que el Pare vol ressuscitar. Ajuda’ns a ser agosarats, crítics i respectuosos, coherents i fidels al missatge que proclamem.

Negacions de Pere

Mentrestant, Pere s'estava assegut a fora, al pati. Se li va acostar una criada i li digué: -Tu també hi anaves, amb Jesús, el Galileu.  Però ell ho negà davant de tothom: -No sé de què parles. Quan Pere sortia cap al portal, una altra criada el veié i digué als qui eren allí: -Aquest anava amb Jesús, el Natzarè. Pere ho tornà a negar tot jurant: -No conec aquest home. Poc després, els qui eren allí es van acostar a Pere i li digueren: -És veritat que tu també ets d'ells: si fins i tot se't nota per l'accent amb què parles! Llavors es posà a maleir i a jurar dient: -Jo no conec aquest home!  A l'instant va cantar el gall. Pere es va recordar d'allò que Jesús li havia dit: «Abans no canti el gall, m'hauràs negat tres vegades.»  I així que va ser fora va plorar amargament. (Mt 26, 69-75)



divendres, 8 d’abril del 2011

Hospitalitat


El valor de l’hospitalitat en el món i la gran ciutat en que vivim no el podem veure gaire. Ser hospitalari vol dir acollir l’estranger, acollir el desconegut. No si val ser hospitalari amb els meus. Quan som hospitalaris amb el desconegut estem reconeixent que li falta alguna cosa. Però la importància de l’hospitalitat no rau tant en el sentit físic de donar-li sostre, pa, aigua, sinó en el sentit simbòlic. L’hospitalitat no depèn de la quantitat sinó que depèn del cor. Ser hospitalari implica escoltar, implica fraternitat, implica compassió. Que vessin fet els antics peregrins sense l’existència a l’edat mitjana dels hospitals (antigament els hospitals no eren el que són avui). Que seria del nostre camí si no trobéssim persones hospitalàries que ens acollissin ...

Envoltat d'una gran gentada aquell noi arrossegava els peus a cada graó de l'escala que comunica les dues línies del metro. Bambes molt velles, pantalons bruts, anorac gruixut i carregat de grassa, el cabells desordenats..... semblava un penjat. No ho semblava, hi anava de penjat.
Se m’ha acostat, però no tenia temps per a ell. He fet com si no el sentís. Evidentment no podia arribar tard a la classe. I ves a saber com hagués reaccionat! També... hi havia tanta gent! Quin espectacle! Quina vergonya!
No puc evitar ara, que tinc un moment de soledat, de pensar en ell. On deu ser? Sol o amb altres? Que potser estar malalt? És d'aquí o de fora ? Què volia?
Ni una resposta. Tot són preguntes. A cadascuna només hi ha un buit.
I Tu, Déu, que em vols dir amb tot això? M'agradaria que m'ho expliquessis. Ja saps que no soc capaç d'aturar-me per mostrar compassió, però això no implica que no pugui ser hospitalari. Em fa pànic rebre un moc inesperat, fer el ridícul. Per ara és superior a les meves forces. Senyor dóna’m força per superar les meves pors.

El judici final

Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: -Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm. Llavors els justos li respondran: -Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't? El rei els respondrà: -Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu. Després dirà als de la seva esquerra: -Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. Llavors ells li respondran: -Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir? Ell els contestarà: -Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna. (Mt 25, 31-46)



dijous, 7 d’abril del 2011

Amistat


Amistat, quina bonica paraula. Però quan arriba el moment de definir-la sorgeixen un munt de dificultats. Potser podríem pensar que cal què tingui una amistat per poder-la definir. Una amistat necessita generositat, disponibilitat i entrega, cal que els amics parlin, i riguin i plorin junts, necessita també fidelitat, cordialitat, respecte, i sobretot confiança en l’altre, fe en l’altre, esperança en l’altre i sobretot estimar-lo. El camí de l’amistat verdadera no és un camí fàcil de fer, però és un camí que val la pena fer-lo amb un amic.

Necessito amics

Charly: No m’estima ningú ... Ja em puc morir i tot, que de mi no se’n preocupa ningú.
Lucy: Què et passa? Charlie Brown?
Charly: No tinc amics ,,, No puc dir de cap persona que sigui un amic.
Lucy: Digues: què és un amic?
Charly: Un amic és algú a qui pots clavar un cop a l’espatlla!
Un amic és algú a qui pots prendre el lloc sense que et miri malament.
Un amic és algú que desitja veure el programa que vols veure.
Un amic és algú que t’estima encara que hi hagi molts altres nois al voltant.
Un amic és algú que comparteix la casa amb tu.
Lucy: Em que ho fas massa difícil, Charlie Brown ...
Sigues com jo. Jo no necessito amics ... Sóc autosuficient.
Charly: Doncs, jo no ... Jo necessito amics! Me’n fan falta! Em caldria fins i tot un amic per als bons moments!
Lucy: Pobre Charlie Brown ... Hauria de fer com jo i ja està.
No em preocupa gens si tinc amics o no ...
Precisament per això sóc tan popular.
Schroeder: Saps què és un amic, segons jo, Charlie Brown?
Un amic és algú que t’accepta tal com ets.
Un amic és algú que no té gelosia si vas amb altres amics.
Un amic és algú amb qui tens coses en comú.
Un amic és algú que es sent fascinat per la mateixa música que tu.
Un amic és algú que no pot suportar la mena de música que tu no suportes.
Un amic és algú que et guarda tanda en una cua,
Un amic és algú que es baralla per tu quan no hi ets al davant.
Un amic és algú que t’envia una postal quan estàs de vacances.
Un amic és algú que no et critica allò que acabes de comprar.
Snoopy.  Un amic és algú que et deslliga la corretja!
Amic ... una persona que és ben coneguda i estimada.
Charles M. Schulz

La fe i les obres

Així es va complir allò que diu l'Escriptura: Abraham va creure en Déu, i Déu li ho comptà com a justícia; per això fou anomenat amic de Déu. (Jm 2,23)

La pregària dels deixebles

I els digué encara: -Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: "Amic, deixa'm tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li", segur que no li respondrà de dins estant: "No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls." Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita. I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. (Lc 11,5-10)