Escoltar

Quantes vegades no hem volgut estar dalt d’un penya-segat, un vespre d’estiu, amb el sol ponent-se i la lluna començant a saludar-nos; escoltant com les tranquil•les onades d’un mar en calma van xocant contra les roques, esberlant-les de mica en mica, segon a segon, sense pressa, ..., i tot observant, tot escoltant, un pensament ens ve al cap: que bonic que és això, Déu meu, que bonic. Gràcies per aquest moment. Gràcies per la creació. Gràcies per donar-me la vida. Gràcies per estimar-me. Sí, per uns moments, per uns instants, escoltem Déu i escoltem la seva bondat amb els xocs de les onades contra les roques, notem la seva escalfor amorosa amb els darrers raigs de sol, veiem la seva grandiositat en el mar immens... Sí, escoltem Déu, fins i tot pensem: si algú em preguntés com és Déu, una de les respostes seria dur-lo aquí al meu costat i que el sentís amb la vista, amb l’oïda, amb el tacte, amb l’olor, ..., però sobretot amb el cor. De fet, tots tenim al cap aquesta imatge, guardada com un gran i bonic tresor, i potser per això, quan veiem un cargol de mar correm a posar-nos-el a l’orella, per tal, si més no, de tornar a sentir aquell so del mar, i que ens tornin a la memòria aquells sentiments, aquelles emocions, que ens ajuden a tornar a sentir Déu. Sí! Agafem el cargol de mar per a tornar a sentir-te, i ho fem perquè volem, ningú no ens hi obliga. Déu sempre ens parla, però nosaltres no sempre l’escoltem, per això és important que nosaltres el vulguem escoltar. Cal que lliurement agafem el cargol de mar i l’escoltem. Ells no ens mana que l’escoltem. De fet Ell no mana, Ell ens estima, i espera, amatent, pacientment, com el pare que espera que el fill torni per abraçar-lo i fer gran festa, que nosaltres el vulguem escoltar. I molt sovint, encara que no ens adonem fa com el pastor: va a cercar l’ovella perduda, perquè es tant important com les altres cent, i quan la troba, se n’alegra i no l’obliga a tornar al ramat, només la convida a seguir amb Ell i anar plegats a construir el regne. Ara bé, un científic ens diria que quan escoltem la closca d’un cargol de mar, no escoltem el soroll del mar, sinó que escoltem la circulació de la nostra sang (es veu que fa d’amplificador). Però això no ens ha de desanimar. Una cosa és la ciència i l’altra la poesia. Sí, molt bé, no escoltem el mar, però si ningú no ens explica el que sentim, nosaltres fem el pas, lliurement, d’agafar-lo i posar-nos a escoltar, i allò que escoltem ens fa reviure el record de la meravellosa creació que Ell ens ha regalat. I si el científic ens qüestiona de nou, potser li podem recordar que, a part de la creació, Déu ens ha donat un gran regal, la VIDA, i no sempre l’escoltem, així que en agafar el cargol i escoltar, escoltem allò que Déu ens va donar i que Ell va donar per tots nosaltres, i l’escoltem a Ell. I en podem fer pregària. La pregària és el respir de la vida de fe. És escoltar i parlar amb Aquell que ens estima. La finalitat de la pregària no és , al capdavall, ser bones persones, pertànyer al grup dels escollits. La finalitat és escoltar aquella Paraula que transforma el cor, per fer-la viure en la vida quotidiana . No és la utilitat, el mòbil de la pregària genuïna, sinó la disposició a negar-se a un mateix perquè Déu es faci present en la nostra vida. Perquè t’escoltem, Déu, perquè hi ha coses que no entenem i necessitem que ens les expliquis, i ho fas perquè ets un Pare bo que estima els seus fills i vol el millor per a Ells, i ens ho recordes constantment que hem d’estimar-te a tu i als nostres germans, i això ens ho dius en tot lloc i en tot moment, només cal que ho vulguem escoltar. I és perquè t’escoltem que fem camí cap a la Pasqua.

Escoltar

Quan el bisbe d’Imus (Illes Filipines) es va asseure un aplaudiment sincer i generós va ratificar les seves paraules. Després, durant el Sínode de Roma sobre la Paraula de Déu, moltes vegades els oradors van fer referència a les paraules de monsenyor Lluís Antoni G. Tagle. Realment una intervenció encertada. Saps què va dir? Doncs, molt senzill, que cal aprendre a escoltar i que Déu també escolta. Si proclamem la Paraula de Déu, si la llegim a casa, si intentem desxifrar-ne el sentit i considerar la seva doctrina, si fem grups sobre la Bíblia i, al final, no escoltem.... quin fracàs !! Deia el bisbe que molts dels problemes de la nostra societat, de les famílies, de les empreses, del món social i polític són deguts a que la gent no escolta. Amb prou feines hom ha començat a parlar ja ens sembla que sabem el que vol dir, ja el cataloguem.... no escoltem, no acollim, anem a la nostra, tenim un soroll intern massa fort per acceptar el que ens diuen ni que sigui per uns moments, i donar, així, amable entrada a l’opinió, als sentiments, al clam dels altres. Aquesta nostra cultura és la del tot soroll i poca escolta. I quan preguem parlem massa, llegim massa, recitem massa, repetim massa, pensem massa, demanem massa.....i escoltem poc, acollim poc, ens obrim poc. Llàstima !! Déu intenta donar-se. A vegades de manera directa, altres mitjançant la Paraula, altres a través d’allò que passa: les persones, les opressions, les joies i els dolors, els conflictes, la bellesa i l’acció de gràcies. Quasi tot ens rellisca perquè som d’una cultura d’escoltar poc, i preguem en el marc de la nostra cultura. Parla, Senyor, que et teu servent escolta. Només Tu tens paraules de vida eterna. Ajuda’m a situar-me en aquella sintonia de la teva comunicació, La Paraula, el cor, el desig, els germans, el món.. en silenci interior, buidor activa, per escolar-te. Com deia algú fa molt temps: “Olvido de lo creado. Memoria del creador. Atención a lo interior y estarse amando al amado.”

Jesús Renau sj.

Les dues cases

Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa. (Mt 7, 24-27)