Treball

“Ora et labora” que diu la regla de Sant Benet. Prega i treballa. El treball dignifica a l’home, que deia un altre. Vulguem o no, hem de treballar, des de què entrem a l’escola fins que arriba l’hora de la jubilació ens toca treballar, fins i tot un cop jubilats hem de seguir treballant. I el treball implica temps, esforç, constància ... Però no hem d’entendre només el treball com aquella tasca que ens reporta un benefici (ja sigui econòmic o moral). Cal que anem més enllà d’aquesta simple relació materialista. Cal que veiem també altres tipus de treball que fem, que cal fer-los ben fets perquè així la recompensa és més gran (i la recompensa a cops només és un somriure, un gràcies, un cop a l’esquena) si els fem ben fets, i no ens ha de moure aquest esperit egoista de tenir més, sinó de fer la feina ben feta perquè és així com s’han de fer les coses. Fer camí ens costa un treball, un esforç, un temps, una constància ... i val la pena fer-ho i fer-ho ben fet.

Et dono gràcies, Senyor, perquè puc treballar.

Beneeix les meves tasques i les dels meus companys.

Dóna'ns la gràcia de conèixer-te a través del treball de cada dia.

Ajuda'ns a ser servidors incansables dels altres.

Ajuda'ns a fer del nostre treball una pregària.

Ajuda'ns a descobrir en el treball una possibilitat de construir un món millor.

Mestre, ets l'únic que pot saciar la nostra set de justícia, doneu-nos la gràcia d'alliberar-nos de tota vanitat i de ser humils.

Et dono gràcies, Senyor, perquè puc treballar.

Una vida tal com Déu vol

Us demanem, germans, que reconegueu l'esforç d'aquells qui treballen entre vosaltres per encaminar-vos en el Senyor i per instruir-vos; tracteu-los amb el més gran respecte i amor per consideració a la seva tasca. Viviu en pau entre vosaltres. Us hi encoratgem, germans: amonesteu els desvagats, animeu els temorencs, feu-vos càrrec dels febles, tingueu paciència amb tots. Mireu que ningú no torni a un altre mal per mal, sinó procureu de fer el bé als germans i a tothom. Viviu sempre contents, pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist. No sufoqueu l'Esperit ni menyspreeu els dons de profecia. Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo. (1Te 5,12-21)

Respecte

Respectar significa valorar l’altre i en segons quins moments acatar la seva autoritat i considerar la seva dignitat. El respecte s'acull sempre a la veritat, al voltant de la mentida, la calúmnia i l'engany no hi pot haver-hi respecte. El respecte a més a més exigeix un tracte amable, de fet és l'essència de les relacions humanes, de la vida en comunitat, del treball en equip, de la vida conjugal, de qualsevol relació interpersonal. El respecte és garantia de transparència. Allà on hi ha respecte hi ha un ambient segur, cordial, on es reconeixen les virtuts dels altres, s’eviten les ironies i les ofenses, la violència no hi és. El respecte coneix l'autonomia de cada ésser humà i accepta complagut el dret a ser diferent. El respecte comporta acceptar la persona tal com és. És a dir, una acceptació sincera de les seves qualitats, actituds i opinions, una comprensió dels seus defectes i perquè no una ajuda a corregir-los. Ara, no només hem de respectar les persones. També hem de respectar la natura, el mar, el cel, tota la creació que ens ha estat donada, així com el camí que anem fent.

Senyor,

Ensenyeu a veure darrere de cada persona

un germà.

Algú que s'amaga,

amb els seus sofriments i les seves alegries.

Algú a qui moltes vegades fa vergonya

el presentar tal com és.

Senyor,

feu-nos descobrir darrera de cada rostre,

en el fons de cada mirada,

un germà semblant a Vós,

i al mateix temps completament diferent als altres.

Senyor,

que el vostre Esperit ens obri la mirada

per tractar cada un a la seva manera,

com Vós vareu fer amb la Samaritana,

amb Nicodem, amb Pere ...
Tal com ho feu amb nosaltres.
Voldríem començar avui mateix

a comprendre a cadascú al seu món,

amb les seves idees, les seves virtuts i debilitats.

I també, per què no? ... amb les seves obsessions.

Senyor, que us vegem darrere de cada rostre.

Servents de Déu enmig dels homes

Perquè és voler de Déu que, obrant el bé, feu callar la gent insensata i la seva ignorància; sou lliures, però no utilitzeu la llibertat com un vel per a encobrir la dolenteria: comporteu-vos com a servents de Déu. Respecteu tothom, estimeu la comunitat, reverencieu Déu, respecteu l'emperador. (1 Pe 2, 15-17)

Sacrifici

El sacrifici. Que vol dir sacrifici? Si rellegim les Escriptures, trobarem amb Abraham una explicació de què és un sacrifici. Sacrifici vol dir renunciar a quelcom estimat per fer el bé a un altre. Qui està avui disposat a renunciar a res? Vivim en un món on sembla que és més important tenir que ser. I quan un només pensa en tenir, i tenir, com pot renunciar a alguna cosa. El valor del sacrifici és quelcom que caldria recuperar. Sense sacrifici no hi ha una veritable caritat. Sense sacrifici no faríem camí. Perquè quan un es posa a caminar ha de renunciar al lloc on està en aquell moment, i potser s’hi està molt bé, però si no fem la renuncia, si no fem aquest petit sacrifici, caminaríem?

Gastar la vida

Senyor Jesucrist, ens fa por gastar la vida.

Però la vida Tu ens l'has donada per gastar-la;

no la podem economitzar amb estèril egoisme.

Gastar la vida és treballar pels altres encara que no paguin;

fer un favor a qui no el tornarà;

gastar la vida és llançar-se, fins i tot al fracàs, sense falses prudències;

és cremar les naus en bé del proïsme.

Som com torxes que només tenim sentit quan cremem;

només aleshores serem llum.

Deslliura'ns de la prudència covard,

aquella que ens fa evitar el sacrifici i buscar la seguretat.

Gastar la vida no es fa amb falsa teatralitat.

La vida es dóna senzillament, sense publicitat, com la mare que alleta el nadó.

El futur és un enigma, el nostre camí s'endinsa en la boira;

però volem seguir donant-nos,

perquè Tu estàs esperant dins la nit, amb mil ulls vessant llàgrimes.

Lluís Espinal

El seguiment de Jesús

Molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué: -Si algú ve a mi i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu. ¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l'obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d'ell dient: "Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar." O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s'asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l'altre encara és lluny. Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu. (Lc 14,25-33)

Pau

Que d’important és la pau per a construir el futur. Pau vol dir que no hi ha odi, ni enveja, ni rancúnia, ni gelosia, ...., vol dir que hi ha respecte, tolerància, justícia, comunitat ... És tan important la pau.

Que la Pau sigui amb vosaltres! Així comencen les nostres celebracions, i acaben dient: Aneu-vos en Pau! I entre mig: la Pau us deixo, la Pau us dono, doneu-vos la Pau. Els àngels al veure als pastors els van dir: “a la terra pau als homes que ell estima” (Lc 2,14) Hi ha tantes coses que ens uneixen però que no som capaços de veure. La Pau la construirem no a partir de les nostres diferències, sinó reconeixent allò que ens diferencia, trobar allò que ens uneix. I per poder-ho trobar i descobrir ens cal fer camí junts, però un camí volgut per tots i amb l’esperit i la il·lusió de la Pau.

Senyor, fes de mi un instrument de la teva pau!

Que on hi hagi odi, hi posi amor.

On hi hagi ofensa, hi posi perdó.

On hi hagi discòrdia, hi posi la veritat.

On hi hagi dubte, hi posi fe.

On hi hagi desesperació, hi posi la llum.

On hi hagi tristesa, hi posi la joia.

O mestre, fes que jo vulgui més aviat consolar que no pas ser consolat;

Comprendre, més que no pas ser comprès;

Estimar, més que no pas ser estimat.

Perquè és donant-nos que obtenim,

És oblidant-nos que ens trobem,

És perdonant que som perdonats,

És morint que ressuscitem a la vida eterna!

Sant Francesc d’Assís

Si la democràcia ve dels grecs

el cristianisme dels jueus

i la tècnica de meditació d'Orient...

Si les xifres que sumem són àrabs,

les lletres que escrivim , llatines
i la imprescindible roda és persa...
Si l'Àsia va aportar l'arròs,

els països mediterranis, el blat

i Amèrica el blat de moro...

Si molts ritmes que ballem són africans,

la no-violència que més inspira és índia

i la nadala universal "Santa nit " és germànica...

Si la raça humana és de tots els humans

i les humanes d'aquesta terra...

Per què no lluitem a fi que totes les cultures

dialoguin i contribueixin a la construcció

d'un món en justícia i en pau?

Pere Casaldàliga

La venjança

Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres. Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar.

Estimar els enemics

Ja sabeu que es va dir: Estima els altres , però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial. (Mt 5,38-48)

Esperança

L’esperança, una altra de les virtuts teologals. Qui té esperança té futur. Transmetre esperança és transmetre futur, però no un futur qualsevol, sinó un futur net de falsos paranys. Fer camí amb un altre suposa un esforç (ajudar-lo, escoltar-lo, estimar-lo, ...) Comunicar esperança és esforçar-se perquè l’altre pugui fer camí amb tu, i no tot sol sinó junts. Però transmetre esperança no vol dir amagar les dificultats, ans el contrari, és ajudar a assumir-les des de la confiança en un mateix i en els altres. El món nou que Jesús ens va prometre no hi té lloc sense esperança. Sense esperança no el construirem. Només segueix endavant en el camí aquell que té esperança, perquè el que té esperança va salvant totes les dificultats del camí.

Esperança

La meva petita esperança

és aquella que es lleva cada matí.

La meva petita esperança

és aquella que diu bon dia al pobre i a l’orfe

La meva petita esperança

és aquella que s’acotxa cada vespre

i es lleva cada matí

i passa, en veritat, molts bones nits.

La meva petita esperança

és aquella que dorm cada vespre

al seu llit d’infant,

després d’haver ben fet la seva pregària,
i cada matí es desperta i es lleva
i fa la seva pregària amb un esguard nou.
La meva petita esperança
no és sinó aquesta petita promesa de borró
que s’anuncia al bell començ d’abril.
Doncs, bé, jo us dic, diu Déu,
sense aquesta brotada
de bell començ d’abril
sense aquesta única petita brotada de l’esperança,
que evidentment tothom pot trencar,
sense aquest tendre borró cotonós,
que el primer que ve
pot fer saltar l’ungla,
tota la meva creació
no seria sinó fusta morta.
Charles Péguy[1]

Que l'esperança us ompli d'alegria. Que el Déu de l'esperança ompli la vostra fe d'alegria i de pau perquè vesseu d'esperança gràcies a la força de l'Esperit Sant. (Rm 12,12:15,13)

[1] Pren-te temps, I textos, col·lecció els daus, número 46, editorial Claret 1981, quarta edició.

Esforç

No fa pas gaire temps que el valor de l’esforç era present a quasi totes les cases. Si es volia alguna cosa, estava implícit el fet que allò no era gratuït i costava un esforç, o bé una renúncia. Es podia decidir entre dues opcions i renunciar a una d’elles per aconseguir-ne l’altra. I és que el món real funciona així. L’esforç és un puntal a l’hora d’encarar situacions com les actuals. És aquest valor el que farà que se superin situacions adverses i el que farà que siguem millors en el futur. No ens preocupa caure en situacions difícils, però sí com sortir-ne. És un tema de valors. Reforçar aquest valor farà una societat més forta i més preparada, ja que les crisis no se solucionen soles.

“Les capacitats ens vénen donades i cal que les acceptem i les desenvolupem en el màxim grau, però l'esforç és el que ens permet estirar al màxim el potencial humà que tots portem a dins. Els pares pateixen quan els fills s'esforcen i no aconsegueixen el que es proposen. Senten la temptació de resoldre'ls el problema, de dissoldre les seves contrarietats, però aquest esforç que fan és precisament el que cal educar, perquè l'hauran de conrear al llarg de tota la seva vida i sense ell no podran reeixir com a ciutadans.”^[1]Fer camí implica un esforç, implica renunciar a coses, si més no, implica renunciar a quedar-nos on som, a deixar la comoditat de la llar per anar vers quelcom promès: el cel nou i la terra nova.

Cançó després de la pluja

Ara el que cal és que tot recomenci:

els pollancres i els tells a la vora del riu

i les flors al jardí d'hivern,

els homes que treballen fora vila

i les cases incertes del raval,

les dones i els infants,

el soroll del carrer

i el de les fàbriques

i l'aigua sota el pont,

els que van i els que vénen

i els que no van ni vénen.

Ara el que cal és que tot recomenci:

la veu i el gest

on no hi ha veu ni gest,

els camins que no menen enlloc
i la incertesa del vent,

el que encara no hem dit

i el que encara no hem pensat,

el que voldríem i el que no voldríem,

el que és bell i llunyà

i el que és pròxim i obscur.

Ara el que cal és que tot recomenci;

ben certament,

el que més cal

és l'esforç de recomençar

un cop més encara.

(Miquel Martí i Pol)

La vocació cristiana

Heu de treballar amb tot l'esforç perquè la vostra fe vagi acompanyada de la virtut; la virtut, del coneixement;  el coneixement, del domini d'un mateix; el domini, de la constància; la constància, de la pietat; la pietat, de l'estimació fraterna; l'estimació fraterna, de l'amor. Perquè, si posseïu en abundància aquestes qualitats, no quedareu inactius ni sense fruit en el coneixement de nostre Senyor Jesucrist. El qui no les posseeix no hi veu, és un curt de vista, i s'oblida que ha estat purificat dels seus pecats d'altre temps. Per tant, germans, esforceu-vos més encara per refermar en vosaltres la crida i l'elecció de Déu; si ho feu així, mai no caureu, i us serà concedida generosament l'entrada al Regne etern del nostre Senyor i salvador Jesucrist. (2 Pe 1, 5-11)

La llibertat de l'apòstol

¿No sabeu que a l'estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s'emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur! L'atleta s'absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n'hem de guanyar una que mai no es marcirà. Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l'aire. Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix. (1Co 9,24-27)

---

^[1]Francesc Torralba; http://amesweb.tripod.com/laculturaesforc.htm

Servei

En el món en què vivim normalment nosaltres passem per davant dels altres. Nosaltres primer, i després, si hi pensem, ja ens preocuparem dels que tinc al voltant. Realment així es com fem realitat allò d’estima als altres com a tu mateix? Estimar no passa per servir primer a l’altre? Fixem-nos que va fer Jesús en el seu darrer sopar, es va posar de genolls i els va rentar els peus. Es va fer servent dels seus deixebles. Ens va voler ensenyar que primer hem de servir. Sí, és tota una revolució avui fer servei quan tothom vol ser servit. Oblidar-nos de nosaltres per pensar només en els altres. Però el món ens demana que servim. Escoltem-lo en el nostre caminar vers la Pasqua, i sentirem constantment que ens demanem que servim.

El servei

M'havia de tocar a mi, no podia haver estat un altre, Senyor?

El cert és que tots tenim un càrrec que és un servei per a la classe, és per això que no tinc raons per queixar-me.

Gràcies, Senyor, perquè és una forma senzilla de servir: el meu esforç ajuda els altres, la meva entrega fa que altres puguin fruir de les coses que fem.

Gràcies perquè Tu vas fer el mateix: servir sense ser servit. Gràcies, Senyor.

Marta i Maria

"Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué: - Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar." (Lc 10, 39-40)

La primera comunitat: tot al servei de tots

La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d'ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots. Amb gran poder els apòstols donaven testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, i la gràcia abundosa de Déu actuava en ells.

Ningú d'entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda, i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú. (Ac 4, 32-35)

Festa

Fer festa no és només no treballar, ni no anar a la feina o no anar a l’escola. Tampoc fer festa vol dir no fer res. Hem d’aprendre a gaudir de la festa, i no confondre-la amb el descans. Una cosa és descansar i l’altre fer festa. Fer festa és celebrar, és compartir, és viure, és estimar. Hauríem d’estar contínuament fent festa. Però tots sabem que no pot ser, per això, quan fem festa cal fer-la ben feta. La més gran festa pels cristians és l’eucaristia. Hauria de ser un moment de pau i d’alegria perquè hi sabem descobrir aquest Déu que ens estima i que ens convida a estimar. I també que ens convida a fer camí amb Ell cap aquella terra nova de la que ens va parlar.

Veniu a la festa

Heus aquí que el Regne

és com aquell qui convocà (dua, dua dua dua)
una gran festa i molts va convidar
Tots els seus criats encarregà de repetir.
Veniu, veniu a la festa! Veniu passeu.
Veniu a la festa, veniu, veniu!
Les portes obertes, veniu, veniu!
Veniu a la festa, veniu, veniu!
La taula és ben plena.
Tots presentaren excuses al gran Rei
Sempre és tractava d’assumptes molt urgents.
Per què deixar-ho tot i acceptar la invitació
si jo tinc tot el que vull i encara molt més?
Apa, marxeu!
Veniu a la festa, veniu, veniu! ...
El Rei cridà els més senzills a seure amb Ell.
Molts són cridats, però ben pocs els escollits.
Només qui tingui lliure el seu cor sentirà
la veu que el convida a la festa, a compartir.
Veniu a la festa, veniu, veniu! ...^[1]

Discurs de Pere

Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, mai no cauré.
El meu cor se n'alegra
i en faig festa tot jo;
fins el meu cos reposa confiat:
no abandonaràs la meva vida
enmig dels morts
ni deixaràs
que el teu Sant es corrompi.
M'ensenyaràs
el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir al teu davant (Ac 2,25-28)

[1] Veniu a la Festa, Kairoi http://www.youtube.com/watch?v=shYC9ck5Zek en castellà

Comunitat

Us heu fixat mai que la paraula comunitat està formada per la unió de comú i d’unitat? Les veritables comunitats formen una veritable unió. Les primeres comunitats que seguien els ensenyaments de Jesús ho tenien tot en comú, els que treballaven el camp ho donaven tot a la comunitat per a que fos repartit, els que comerciaven donaven els guanys a la comunitat per a què ho fes servir com millor cregués. Però no només feien junts les coses de cada dia, sinó que també quan llegien les escriptures ho feien junts, quan pregaven ho feien junts, quan celebraven la seva fe ho feien junts. I tot ho feien junts perquè tenien molt clar les paraules de Jesús: estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat. Nosaltres realment ens estimem com ell ens va estimar? Si més no, ho intentem? Com podem fer camí si no sabem viure en comunitat? Que farem cadascú un camí diferent? No seria més bonic fer tots junts un sol camí?

Decàleg comunitari

En tota comunitat ens cal:

1. Comunicació franca i sincera. La manca d’informació afavoreix la fantasia i els castells de fum. Amb tot, cal deixar un marge a la confiança, i al respecte. No tot sempre es pot explicar. És important que no ens inventem teories a partir d'engrunes d'informació.

2. Vigilar de no caure en l’inconformisme de la crítica. No criticar mai si no estem segurs d’estimar. No fer cas de crítiques que no neixen de l’amor.

3. No fiar-se de notícies de segona o tercera boca. Cal anar a les fonts per no caure en falsos judicis.

4. No deixar-se guiar per la saviesa popular: qui la fa la paga, no vagis amb el cor a la mà, ...

5. Recuperar el valor del silenci. Creure en la bonesa de cor de tothom.

6. Procurar no tenir dues maneres, l’una per mi i l’altra per a l’altre.

7. Tenir sentit de l’humor.

8. Pensar que allò que fa que una comunitat sigui insuportable normalment són aquells que es pensen que no ho són.

9. No agafar la mania de voler tenir la raó.

10. Així com no podem jugar a ser lliures, ni a ser senzills, ni a ser humils, tampoc no podem jugar a viure en comunitat. Aquests valors no toleren paròdies, succedanis.

(adaptació d’un text de Miquel Estrade)[1]

Vida de la primera comunitat

Tots eren constants a escoltar l'ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. Per mitjà dels apòstols es feien molts prodigis i senyals, i la gent sentia un gran respecte. Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú. Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor. Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. I cada dia el Senyor afegia a la comunitat els qui acollien la salvació. (Ac 2, 42-47)

[1] Miquel Estrade, FOC NOU, octubre 1981

Veritat

A l’evangeli de Joan llegim que la veritat ens farà lliures (Jn 8,32). Però què és la veritat? La veritat no és res més que dir les coses pel seu nom. I ens cal aprendre a dir la veritat. Quantes vegades no diem mitges veritats i ens quedem tan tranquils? Cal que aprenguem a expressar amb paraules allò que passa, allò que veiem, allò que vivim, sense por a les seves conseqüències, que és sovint el que provoca la manca de veritat. Si anem fent camí i veiem un roure, diguem que hem vist un roure, i no un arbre. Dir la veritat no sempre és fàcil. ¿Quantes vegades se'ns escapen petites mentides, dissimulem, “fem l'orni”? A Déu no el podem enganyar. Ell ens veu, ens contempla, ens estima i ens segueix en el dia a dia. El vuitè manament ens diu que no podem dir mentides, per petites que siguin, tot i que puguin semblar-nos insignificants. Tampoc hi cap la “mentida pietosa”. «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no» (Mt 5,37), ens diu Jesús en un altre moment. No podem fer un camí amb mentides. L’hem de fer amb la veritat pel davant.

Veniu!

Veniu, oh Déu, i distingirem el bé del mal.

Veniu, oh Déu, i deixarem el mal per només estimar el bé.

Veniu, oh Déu, i no caurem en la temptació.

Veniu, oh Déu, i gràcies a vós sabrem qui som.

Veniu, oh Déu, i feu-nos caminar amb vós.

Veniu, i feu camí amb nosaltres.

Veniu, i morirem a l'home vell per viure d'una manera nova.

Veniu, i ens sentirem forts.

Veniu, i ensenyeu-nos la veritat.

Veniu, truqueu a la nostra porta i deixeu-la oberta perquè tothom entri.

Veniu, porteu del cel el pa de vida i l'aigua que raja fins a l'eternitat.

Veniu, i esborreu el nostre pecat.

Veniu a visitar-nos, Senyor Déu nostre!

(Sant Agustí d'Hipona)

El costat de Jesús, traspassat

El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de crèdit. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu (Jn 19,35)

Escoltar

Quantes vegades no hem volgut estar dalt d’un penya-segat, un vespre d’estiu, amb el sol ponent-se i la lluna començant a saludar-nos; escoltant com les tranquil•les onades d’un mar en calma van xocant contra les roques, esberlant-les de mica en mica, segon a segon, sense pressa, ..., i tot observant, tot escoltant, un pensament ens ve al cap: que bonic que és això, Déu meu, que bonic. Gràcies per aquest moment. Gràcies per la creació. Gràcies per donar-me la vida. Gràcies per estimar-me. Sí, per uns moments, per uns instants, escoltem Déu i escoltem la seva bondat amb els xocs de les onades contra les roques, notem la seva escalfor amorosa amb els darrers raigs de sol, veiem la seva grandiositat en el mar immens... Sí, escoltem Déu, fins i tot pensem: si algú em preguntés com és Déu, una de les respostes seria dur-lo aquí al meu costat i que el sentís amb la vista, amb l’oïda, amb el tacte, amb l’olor, ..., però sobretot amb el cor. De fet, tots tenim al cap aquesta imatge, guardada com un gran i bonic tresor, i potser per això, quan veiem un cargol de mar correm a posar-nos-el a l’orella, per tal, si més no, de tornar a sentir aquell so del mar, i que ens tornin a la memòria aquells sentiments, aquelles emocions, que ens ajuden a tornar a sentir Déu. Sí! Agafem el cargol de mar per a tornar a sentir-te, i ho fem perquè volem, ningú no ens hi obliga. Déu sempre ens parla, però nosaltres no sempre l’escoltem, per això és important que nosaltres el vulguem escoltar. Cal que lliurement agafem el cargol de mar i l’escoltem. Ells no ens mana que l’escoltem. De fet Ell no mana, Ell ens estima, i espera, amatent, pacientment, com el pare que espera que el fill torni per abraçar-lo i fer gran festa, que nosaltres el vulguem escoltar. I molt sovint, encara que no ens adonem fa com el pastor: va a cercar l’ovella perduda, perquè es tant important com les altres cent, i quan la troba, se n’alegra i no l’obliga a tornar al ramat, només la convida a seguir amb Ell i anar plegats a construir el regne. Ara bé, un científic ens diria que quan escoltem la closca d’un cargol de mar, no escoltem el soroll del mar, sinó que escoltem la circulació de la nostra sang (es veu que fa d’amplificador). Però això no ens ha de desanimar. Una cosa és la ciència i l’altra la poesia. Sí, molt bé, no escoltem el mar, però si ningú no ens explica el que sentim, nosaltres fem el pas, lliurement, d’agafar-lo i posar-nos a escoltar, i allò que escoltem ens fa reviure el record de la meravellosa creació que Ell ens ha regalat. I si el científic ens qüestiona de nou, potser li podem recordar que, a part de la creació, Déu ens ha donat un gran regal, la VIDA, i no sempre l’escoltem, així que en agafar el cargol i escoltar, escoltem allò que Déu ens va donar i que Ell va donar per tots nosaltres, i l’escoltem a Ell. I en podem fer pregària. La pregària és el respir de la vida de fe. És escoltar i parlar amb Aquell que ens estima. La finalitat de la pregària no és , al capdavall, ser bones persones, pertànyer al grup dels escollits. La finalitat és escoltar aquella Paraula que transforma el cor, per fer-la viure en la vida quotidiana . No és la utilitat, el mòbil de la pregària genuïna, sinó la disposició a negar-se a un mateix perquè Déu es faci present en la nostra vida. Perquè t’escoltem, Déu, perquè hi ha coses que no entenem i necessitem que ens les expliquis, i ho fas perquè ets un Pare bo que estima els seus fills i vol el millor per a Ells, i ens ho recordes constantment que hem d’estimar-te a tu i als nostres germans, i això ens ho dius en tot lloc i en tot moment, només cal que ho vulguem escoltar. I és perquè t’escoltem que fem camí cap a la Pasqua.

Escoltar

Quan el bisbe d’Imus (Illes Filipines) es va asseure un aplaudiment sincer i generós va ratificar les seves paraules. Després, durant el Sínode de Roma sobre la Paraula de Déu, moltes vegades els oradors van fer referència a les paraules de monsenyor Lluís Antoni G. Tagle. Realment una intervenció encertada. Saps què va dir? Doncs, molt senzill, que cal aprendre a escoltar i que Déu també escolta. Si proclamem la Paraula de Déu, si la llegim a casa, si intentem desxifrar-ne el sentit i considerar la seva doctrina, si fem grups sobre la Bíblia i, al final, no escoltem.... quin fracàs !! Deia el bisbe que molts dels problemes de la nostra societat, de les famílies, de les empreses, del món social i polític són deguts a que la gent no escolta. Amb prou feines hom ha començat a parlar ja ens sembla que sabem el que vol dir, ja el cataloguem.... no escoltem, no acollim, anem a la nostra, tenim un soroll intern massa fort per acceptar el que ens diuen ni que sigui per uns moments, i donar, així, amable entrada a l’opinió, als sentiments, al clam dels altres. Aquesta nostra cultura és la del tot soroll i poca escolta. I quan preguem parlem massa, llegim massa, recitem massa, repetim massa, pensem massa, demanem massa.....i escoltem poc, acollim poc, ens obrim poc. Llàstima !! Déu intenta donar-se. A vegades de manera directa, altres mitjançant la Paraula, altres a través d’allò que passa: les persones, les opressions, les joies i els dolors, els conflictes, la bellesa i l’acció de gràcies. Quasi tot ens rellisca perquè som d’una cultura d’escoltar poc, i preguem en el marc de la nostra cultura. Parla, Senyor, que et teu servent escolta. Només Tu tens paraules de vida eterna. Ajuda’m a situar-me en aquella sintonia de la teva comunicació, La Paraula, el cor, el desig, els germans, el món.. en silenci interior, buidor activa, per escolar-te. Com deia algú fa molt temps: “Olvido de lo creado. Memoria del creador. Atención a lo interior y estarse amando al amado.”

Jesús Renau sj.

Les dues cases

Per això, tothom qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta aquestes meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa. (Mt 7, 24-27)

Fe

La fe, una de les tres virtuts teologals, però la fe, en un sentit més ampli, és essencial en el viure humà. Si no tenim fe en el que fem, en el que diem, en el que vivim, no farem camí. No avançarem. I la fe no es construeix damunt del no res. Per tenir fe, primer de tot cal creure en l’altre, en el nostre cas creure en Ell, en la seva paraula. Creure que Ell és present en tots els moments de la nostra vida. Però per a creure-hi cal que el coneguem, coneguem la seva història, el seu fer, el seu pensar. I també cal estimar. Un educador sap bé que és la fe. Per educar cal fe. Per afrontar l’esdevenidor cal fe. Per establir una relació amb els alumnes cal fe en ells. La fe és necessària per la vida. Visquem-la en el camí.

Credo

Crec en un sol Déu, Pare tot poderós,

creador del cel i de la terra,

de totes les coses visibles i invisibles.

I en un sol Senyor, Jesucrist, Fill Unigènit de Déu, nascut del Pare abans de tots els segles.

Déu nat de Déu, Llum resplendor de la Llum,

Déu veritable nascut del Déu veritable,

engendrat, no pas creat,

de la mateixa naturalesa del Pare:

per ell tota cosa fou creada.

El qual per nosaltres, els homes,

i per la nostra salvació davallà del cel.

I, per obra de I'Esperit Sant,

s'encarnà de la Verge Maria, i es féu home.

Crucificat després per nosaltres

sota el poder de Ponç Pilat;

patí i fou sepultat, i ressuscità el tercer dia,

com deien ja les Escriptures,

i se'n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare.

I tornarà gloriós a judicar els vius i els morts,

i el seu regnat no tindrà fi.

Crec en l'Esperit Sant, que és Senyor i infon la vida, que procedeix del Pare i del Fill.

I juntament amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat; que parlà per boca dels profetes.

I en una sola Església, santa, catòlica i apostòlica.

Professo que hi ha un sol baptisme

per perdonar el pecat.

I espero la resurrecció dels morts,

i la vida de la glòria. Amén.

Recomanacions finals i salutacions
Vetlleu, manteniu-vos ferms en la fe, sigueu valents, tingueu coratge. Feu-ho tot amb amor. (1 Co 16,13-14)

Confiança

La confiança vindria a ser allò que algú espera de tu, o tu d’ell. Dit d’una altra manera, és tenir fe en aquesta persona, en tot el que farà i dirà. Sense confiança no pot haver-hi una veritable amistat. No hi pot haver-hi una relació que faci créixer i que acompanyi. No hi té cabuda l’amor. Però hem d’anar amb compte amb els excessos i els abusos de confiança. Una relació basada en la confiança demana una doble responsabilitat. Demana creure en l’altre, i això no sempre és fàcil, però és important i vital per a poder fer camí junts.

Del negatiu al positiu

En totes les coses negatives que podem dir-nos... Déu té una resposta positiva.

Quan diem: - És impossible

Déu diu: - Tot és possible (Lc 18:27)
Quan diem: - Estic cansat
Déu diu: - Jo t'alleujaré (Mt 11:26-30)
Quan diem: - Ningú m'estima
Déu diu: - Jo t'estimo (Jn 3:16, 13:34)
Quan diem: - Ja no puc continuar així
Déu diu: - La meva gràcia et basta (2 Co 12:9,  Sl 91:15)
Quan diem: - Estic confós
Déu diu: - Jo t'ensenyaré el camí (Pr 3:5-6)
Quan diem: - No puc més
Déu diu: - Tot és possible (Fl 4:13)
Quan diem: - He fallat
Déu diu: - Jo et perdono (1 Jo 1:9, Rm 8:1)
Quan diem: - Em sento abandonat
Déu diu: - Mai més t'abandonaré ( He 13:5 )

Rep senyor!

Rep, Senyor, les nostres pors

i transforma-la en confiança.
Rep, Senyor, el nostre sofriment
i transforma-la en creixement.
Rep, Senyor, el nostre silenci
i transforma-la en adoració.
Rep, Senyor, les nostres crisi
i transforma-la en maduresa.
Rep, Senyor, les nostres llàgrimes
i transforma-la en pregàries.
Rep, Senyor, el nostre desànim
i transforma-la en fe.
Rep, Senyor, la nostra soledat
i transforma-la en contemplació.
Rep, Senyor, les nostres amargors
i transforma-la en pau de l'ànima.
Rep, Senyor, la nostra espera
i transforma-la en esperança.
Rep, Senyor, la nostra mort
i transforma-la en resurrecció.

Humberto G

Perdó

Quantes vegades diem a algú que el perdonem. És fàcil demanar perdó, i encara més ho és dir que et perdono quan es fa només de paraula. Però perdonar de cor és molt difícil. Perdonar de cor implica recordar allò que s’ha fet malament, reconèixer-lo com a cosa mal feta, tenir un veritable penediment i una ferma voluntat de posar-hi millora. No podem fer un camí enemistats amb algú. Ens cal perdonar i oblidar. I ens cal també saber demanar perdó. Perquè perdonant i sent perdonat podrem caminar amb uns nous vincles i fer un pas més ferm vers el demà.

Déu és perdó i fa festa en el cel
cada vegada que un home es penedeix.
Tu pots perdonar al teu germà
cada vegada que ell t'ha ofès.
I pots demanar perdó
quan has passat de llarg davant el teu proïsme.
Però el que més et costa i el que més necessites
és que et perdonis a tu mateix.
Que t'acceptis tal com ets,
que et vulguis amb els teus defectes,
amb les teves limitacions,
amb les teves possibilitats,
amb els teus problemes
i amb les teves inquietuds.
Estima la teva vida, la teva història,
el teu passat amb tot el que has viscut,
amb tot el que has experimentat,
amb els teus sentiments i les teves idees.
Perquè creure en el perdó de Déu
et pot resultar relativament fàcil.
Perdonar al que et va ofendre
pots fer-ho amb goig.
Fins i tot demanar perdó, ho pots fer cada dia.
Però perdonar-te a tu mateix
és creure veritablement
en el poder alliberador de Déu,
i és condició indispensable
perquè visquis en pau.
M. Ortega
Perdó, Senyor
Perdó, Senyor,
per la natura que trepitgem,
pels rius que embrutem,
per la bomba atòmica,
els diners que malgastem.
Perdó, Senyor,
per donar-li més importància als videojocs,
per finar-nos en la marca dels texans,
per l'enveja que tenim dels companys.
També us volem dir, Senyor,
que no sempre ho fem malament.
Sabem que tu, Senyor,
ets feliç quan estimem als amics,
quan no tirem papers al terra,
quan no ens barallem amb els germans,
quan sabem compartir el que tenim.
Ajuda’ns, Pare, a esforçar-nos
i a millorar cada dia una mica més.

D'un llibret de pregària del CIJAC.

Pregària de Jesús

I quan pregueu, si teniu res contra algú, perdoneu-ho, i així també el vostre Pare del cel us perdonarà les vostres faltes. (Mc 11,25)

Camí

En el món en què vivim, on fàcilment viatgem d’un lloc a l’altre, sovint anem per la vida com quan anem en cotxe de vacances o de cap de setmana, seguint una carretera llarga, llarga, i només pensem en quan arribarem, que farem, com ens ho trobarem, que hi haurà ....i voldríem poder anar més ràpid, i no ens fixem que mentre anem fent camí podríem anar gaudint d’aquell arbre, d’aquell ocell, d’aquell bosc, d’aquell camp ... Sí, és un camí que coneixem molt bé, el fem sovint, per això no mirem el paisatge, precisament perquè el coneixem hauríem de fixar-nos-hi més per conèixer-lo encara més i millor. En tot camí és important arribar, però no és la fita definitiva, recordem aquell vers “caminante no hay camino, se hace camino al andar”. El camí també és important.

Fent camí

Fent camí per la vida
em tocarà menjar la pols,
ficar-me al mig del fang
com ho han fet molts,
compartir el poc aliment
que porto al meu sarró,
tant si m'omple la joia
com si em buida la tristor.
Vindran dies d'angoixa,
vindran dies d’il·lusió,
com la terra és incerta
així sóc jo,
dubtaré del compromís
i a voltes diré no,
o em mancarà quan calgui,
decisió.
Però lluny a l'horitzó
ja lliure de l'engany
veuré milers com jo
que van vencent la por.
Alleugeriré el pas
duent amb mi el sarró
i avivaré amb el cant
el pas dels meus companys.
Amb la llum resplendent
la força del vent
m'empeny endavant.
Són els homes que van vencent la por.
Es la joia i l'esperit
la força i el crit
que em guia endavant.
Tan lleuger
com el pas dels meus companys.
Endavant![1]

La Motxilla

- Vigila la motxilla, que no pesi massa!

Sí, noi, l'avi té raó.  Cada dia quan surto de casa penso que potser porto massa coses a la motxilla i em prometo que quan torni d'escola miraré de fer neteja.
A la motxilla portem tot allò que ens cal per poder passar el dia fora de casa. Entrepans per a esmorzar i berenar, material per a treballar, algun joc o algun llibre per si tenim temps lliure, la roba d'esport, ... Cada dia ens cal revisar-la i fer neteja d'allò que no ens és necessari, sinó arribaria un moment que estaria massa plena i no ens hi cabria res més.
Per fer el camí de la nostra vida també ens cal una  motxilla en la que anirem acumulant l'amor que rebem i el que donem, l'alegria que sentim i la que fem sentir, la bondat i l'amistat,... Si cada dia, quan anem a dormir, fem neteja i eliminem les males experiències i només hi deixem les bones, la nostra motxilla serà més fàcil de portar i la nostra vida molt més agradable.
Jesús, tu ens acompanyes en el camí de la vida. Ajuda'ns a omplir la nostra motxilla de bones experiències i a saber deixar de banda les que no ens ajuden a caminar.

Els dos camins

Entreu per la porta estreta, perquè és ampla la porta i espaiós el camí que condueix a la perdició, i són molts els qui hi entren. Però és estreta la porta i dur el camí que condueix a la vida, i són pocs els qui el troben. (Mt 7,13-14)

---

FENT CAMÍ (Esquirols) Ll: Joan Vilamala M: Joan Crosas 

Bellesa

Avui en dia la societat ens marca quins són els cànons de la bellesa. Ens diuen quan una cosa l’hem de considerar bella, bonica i quan no. Però aleshores, on està la nostra llibertat a l’hora de decidir si una cosa és bella o no? Hem d’aprendre a veure la bellesa, i hem de saber veure que la bellesa dels homes i de les dones assoleix el màxim esplendor que la contemplem com a glòria de Déu. Quan som capaços de veure la llum de Déu en els altres, contemplem la bellesa ja que Ell és la font de tota bellesa del món. Font de la que en el nostre caminar hi hem d’anar a beure.

Paràbola del cercador de bellesa absoluta

El cercador de la bellesa absoluta anava visitant tots els museus del món des de feia molt anys. Buscava la pintura de la bellesa absoluta.  S‘havia passat una gran part de la seva vida d’una ciutat a una altra. Havia gastat quasi tota la seva fortuna, deixant família i treball.  A vegades restava davant d’una pintura hores i hores, però sempre hi trobava un defecte, una limitació, un detall que impedia el goig infinit que anhelava.

Per fi, en una ciutat provinciana d’un país de l’Àsia va trobar una pintura que dibuixava entre flors vermelles el rostre d’una noia, tan bella i tan perfecta, que el seu cor es va disparar amb una alegria il·limitada. Era un museu poc vigilat, i quasi mai hi anava ningú. El cercador de la bellesa absoluta va estudiar amb tot detall la forma d’entrar-hi una nit per robar aquella pintura i tornar a casa seva, per poder-la contemplar fins al final de la seva vida.

Aquella nit fosca d’hivern, mentre la ciutat dormia i queia la neu, el cercador de la bellesa absoluta va robar aquella pintura extraordinària, i ben empaquetada amb una tela suau i finíssima la va col·locar amb tota cura en el fals fons de la seva maleta.

El viatge de tornada va ser una mica llarg, però mai a cap de les fronteres que va passar ningú va sospitar que aquella persona venerable, de barba majestuosa i ulls tendres, pogués portar a la seva maleta la bellesa absoluta.

Arriba a casa, en un estret carrer de París, i per fi, descansa de totes les pors passades durant el viatge. A la maleta hi ha la bellesa absoluta que ha anat cercant tota la vida. La passió estètica  i la certesa de que podrà contemplar fins a la fi dels seus dies aquell rostre entre les flors, li produeix una eufòria fora mida.

Va traient les fines teles que embolcallen la pintura de la bellesa absoluta.... i quan la mira.... contempla com el rostre de la noia s’ha desfigurat pel tragí del viatge i només resten uns colors buits de tota imatge i connexió......  Se sent morir de tristesa.

Jesús anuncia la seva mort i resurrecció

Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix? (Lc 9,24-25)

Alteritat

L’altre. Aquell que viu al meu costat. Ens adonem que l’altre és un valor quan establim amb ell una bona relació, quan hi establim vincles. És aleshores que el trobo a faltar, que penso en ell, quan m’adono que m’escolta, em parla, dóna més sentit a la nostra vida, ... i sovint el valoro més quan no el tinc al meu costat. L’absència de l’altre em fa adonar del valor i la importància que té l’altre. Dir que els altres són un valor vol dir que són importants per a mi i per a la meva vida, i que aquesta seria diferent sense ells. Els altres, formen part del nostre camí?

Construir el món

Un nen portava una bona estona molestant el seu pare, que estava llegint. El pare, perquè es distragués i el deixés tranquil una bona estona, va agafar d’un atlas vell un full on estava dibuixat tot el món. A petita escala hi havia tots els països, regions i ciutats més importants. El va retallar en molts trossos i el va donar al seu fill perquè el tornés a formar.

-Li portarà molt de temps, i així em deixarà en pau.

Després de pocs minuts, el nen va tornar amb el mapa del món perfectament col·locat.

-Com has estat capaç de fer-ho tan ràpid? –li preguntà el pare estranyat.

-Molt senzill, pare. Per darrera dels papers que m’has donat hi havia dibuixada la figura d’una persona humana. Primer he reconstruït la persona i el món s’ha format sense dificultat.

Les persones –els homes i les dones- som els que donem sentit al món. Tenir cura de les persones, ajudar-les, defensar-les... (fins i tot només la salvació d’una sola persona) és la forma de tenir cura del món. El món tindrà molt més sentit només quan les persones siguin el centre de les preocupacions i de les atencions.

Els deixebles d'Emmaús

Aquell mateix dia, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. Jesús els preguntà: -De què parleu entre vosaltres tot caminant? Ells es van aturar amb un posat de decepció, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: -¿Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies? Els preguntà: -Què hi ha passat?  Li contestaren: -El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, els quals asseguraven que ell viu. Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l'han vist pas. Aleshores Jesús els digué: -Feixucs d'enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes!¿No calia que el Messies patís tot això abans d'entrar a la seva glòria? Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell. Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li: -Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar. I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. I es van dir l'un a l'altre: -¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allí van trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, que els van dir: -Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó! També ells contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa. (Lc 24,13-25)

Desinterès

Diem que algú actua interessadament quan les seves accions sempre van encaminades cap a un benefici personal. És en aquest sentit que hem de ser desinteressats. Actuar desinteressadament és donar sense esperar res a canvi, es convidar sense esperar ser convidat, és somriure sense esperar que et somriguin, és estimar sense esperar una reciprocitat. Una persona desinteressada és lliure perquè les seves accions no tenen cap dependència. Quan caminem nosaltres ho fem desinteressadament?

Capacitat de compartir

Aquesta és una de les moltes anècdotes que la mare Teresa de Calcuta explicava sobre les experiències viscudes entre la gent més pobra: “Un dia vam saber que una família hindú amb vuit fills no tenia res per menjar. Vaig agafar una mica d’arròs i vaig anar ràpidament a portar-los-el. Vaig poder veure la cara dels nens petits, amb els ulls brillants a causa de la fam. I vaig veure també -i em vaig estranyar- com la mare, quan jo li havia donat l’arròs, el va dividir en dues parts, va agafar-ne una i va sortir de casa. A la tornada li vaig preguntar: ‘¿On has anat? ¿Què has fet?’ I em va contestar: ‘També ells tenen gana’. Efectivament; molt a prop de casa seva vivia una família musulmana amb el mateix nombre de fills. I la mare sabia que ells tampoc no tenien res per menjar. I això em va commoure: ella ho sabia, pensava també en els altres, a pesar de les dificultats que tenia a casa seva. I vaig veure aquells nens feliços, encara que només els havia tocat la meitat de l’arròs; es descobria en ells l’alegria de compartir..”

A vegades, quan més tenim, més ens costa veure les necessitats dels altres. ¡No hi tanquem els ulls!

Pregària de Jesús a Getsemaní

Van arribar en un terreny anomenat Getsemaní, i Jesús digué als deixebles: -Seieu aquí mentre jo prego. Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà a sentir esglai i abatiment, i els digué: -Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu. S'avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s'allunyés d'ell aquella hora. Deia: -Abba , Pare, tot t'és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols. (M 14, 32-36)

Consell

El consell és quelcom a tenir en conte en la nostra vida. Precisament perquè som vulnerables, perquè ens equivoquem, perquè errem, necessitem dels consells. Donar un bon consell no és una tasca fàcil. I saber rebre un consell tampoc. El que aconsella bé no diu allò que ell faria en el seu lloc, sinó que pensa que ha de fer l’altre en la situació en que es troba. I per deixar-se aconsella cal ser molt humil i estar disposat a pensar allò que potser no gosàvem pensar. I sobretot cal estar disposat a escoltar. En el nostre camí ens cal molt rebre consells, però també hem de ser capaços de saber-ne donar.

Consell que salven

Una vegada, un conductor anava per una carretera de muntanya a una velocitat excessiva, quan de sobte just després d'un revolt, i en una recta bastant curta, li apareix un home aturat al bell mig de la via fent amb els braços el senyal de parada, i amb to de gran desesperació. El conductor, sorprès i a la vegada espantat, toca el clàxon de forma insistent per intentar que l’home s’aparti a un costat de la carretera, però és inútil: l'home continua fent senyals amb els braços, indicant al cotxe que s’aturi.

-"Deu estar boig" –pensa el conductor, mentre frena en sec amb un fort grinyol de pneumàtics i deixant dues llargues marques negres en el paviment, però aconseguint aturar el cotxe abans d'atropellar-lo. Molt enfadat, baixa del cotxe i tot tancant d’un cop fort la porta va cap a l'home i li diu: -"¿És que no tens ulls a la cara, no veus com és de perillosa aquesta carretera i et poses al mig com si res, o potser estàs tan boig que no saps veure el perill que corres?” L’individu se’l mira, ja més tranquil, i li respon: -"No senyor, no estic boig. El que passa és que el pont que ve després del proper revolt acaba d’ensorrar-se, i si no arribo a aturar-lo, vostè en aquests moments seria una persona morta. He hagut d'arriscar la meva vida per intentar salvar la seva".

¿No et sembla que, potser a tu també, en la carretera de la teva vida algun "boig" -com en diuen-, t'ha obstaculitzat el pas per dir-te algunes coses, o per fer-te adonar d’algunes altres? Coses del tipus “vigila amb el que fas” o “mira amb qui vas”; o unes altres, de nivell diferent: “Déu t’estima”, “el sentit de la vida és estimar, donar-se”... I en algun moment d’aquests segurament t'has enrabiat moltíssim: a tu no t’importa el que aquella persona t’està dient, perquè tu ja saps cap a on vas, i, a més, tens MOLTA PRESSA com per parar-te... Potser ara mateix escoltar això durant uns moments et suposi un obstacle, una parada innecessària... ¿Què hauria passat si el conductor no hagués fet cap cas de l'individu de la carretera? En la vida hi ha avisos, consells, gestos, crides de persones que ens conviden a fer una parada, una reflexió... Els podem considerar una molèstia, un obstacle... Però és convenient tenir-los en compte.

L'home ric

Quan es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà: -Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna? Jesús li digué: -Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare. Ell li va dir: -Mestre, tot això ho he complert des de jove. Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué: -Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me. En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.  (Mc 10, 17-22)

Crítica

Diuem que la crítica constructiva és bona per a tothom. Diuen que hem de mirar el món amb ulls crítics. Però la nostra crítica hauria d’anar més enllà de fer un judici sobre la realitat. Hauria de ser una valoració de les coses que ens permetés poder exercir la llibertat. Una persona crítica s’acosta a la realitat amb els ulls ben oberts, les orelles ben parades, i fa un anàlisi ben acurat de tot plegat, amb l’esperança i la il·lusió de poder fer créixer allò que viu. No ho confonguem amb el criticaire, aquell que critica sense conèixer-ho tot i que no accepta l’autocrítica. Una persona crítica sap que allò que diu també pot ser criticat, perquè al seva mirada del món no és absoluta, sinó relativa, com el nostre camí. Siguem crítics quan caminem.

Menys queixar-se ...

En certa ocasió en una classe hi havia una companya que va estar uns quants dies queixant-se de com estava feta la cartellera: dels apartats que s'hi havien posat, dels tipus de lletres, de les informacions... Els companys encarregats de la cartellera es van cansar una mica, i al final li van dir dues coses. Primera, que si tan malament trobava la cartellera, que s'oferís ella a fer-la millor, en lloc de tant criticar. I segona, que l'última classe de tutoria en la qual s'havia parlat del tema, ella no havia estat, i no sabia per què s'havia decidit fer la cartellera així; i que, per tant, abans de parlar, que fes el favor d'informar-se bé. El món no és perfecte, i tampoc no ho som ningú de nosaltres. Sí que podem millorar nosaltres, i contribuir a la millora dels altres i del món. El cas que hem explicat ens va molt bé per dir algunes idees sobre això: -Per millorar allò que creiem que no va bé, cal primer analitzar. I per això hem d'informar-nos: no podem opinar d’allò que no coneixem. -La nostra crítica és millor que sigui constructiva, que no ens dediquem només a criticar per destruir. Això és fàcil. No és tan fàcil aportar idees positives, i ser persones positives i optimistes, també davant de situacions que ens són contràries. -I, per últim, hem de ser persones coherents amb el que pensem. Hi ha gent que el que diu, ho fa, s'implica per portar endavant les seves idees. Les persones així ens agraden més que no pas les que només diuen, però no fan. Cadascú de nosaltres ha de veure de quin tipus de persona és. Si tenim en compte aquests aspectes, podrem dir que estem educant el nostre "esperit crític".

Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres

Joan digué a Jesús: -Mestre, n’hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Jesús respongué: -No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Tothom qui us doni un got d'aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa. (Mc 9, 38-41)

Innocència

Tots necessitem de la innocència per a poder viure i poder ser feliços. La innocència fa que puguem ser senzills. Ens ajuda a veure el món amb ulls d’infant, i això ens permet veure’l sense prejudicis, sense idees preconcebudes, cosa que ens permetrà fer-ne un anàlisi potser més net i clar. I en la relació amb els altres també ens cal un xic d’innocència, ja que així podrem descobrir coses que potser no descobriríem. Les persones innocents no volen el mal als altres, volen que estiguin bé i que prosperin. En el nostre camí ens cal ser innocents, i fiar-nos dels altres i voler per a ells el millor camí possible.

La meva pregària. La nova innocència

És un crit
que no projecta
en un Altre que no hi és,
és un plany
que no extrapola
del dolor el seu sentit.
És un prec
que no imagina
que tot l’univers el sent.
És un goig
que no es creu pas
alegria universal.
És un cant
que no s’escolta
com si fos a si mateix.
És un doll
que surt de l’ànima
com si fos un respirar.
És un plor
que el cos lamenta
perquè no es pot amagar.
És un prec
que jo m’invento
pel que no puc atrapar.
És un salt
que el meu cor sent
per no estar en lloc absent.
És un bes
que surt dels llavis
puix no saben més parlar.
La meva pregària és muda
car no sap dir estimar.
A quin Déu es dirigeix
puix que Déu està pertot?
De quin dimoni s’enfuig
si fugir ja és demoníac?
A quin àngel s’encomana
si l’àngel vetlla per mi?
No és diàleg,
no som dos:
car pregar no és xerrameca.
No és monòleg,
no som u:
la pregària no és silenci.
Què serà doncs la pregària,
sinó viure amb atenció,
escoltant l’alè de Vida
que palpita a tot arreu,
i escoltant-lo transformar-lo
per fer-lo més bell i bo?
No és pregària innocència
que no vol sinó estimar?
Raimon Panikkar

Jesús i els infants

Alguns presentaren a Jesús uns infants perquè els imposés les mans i pregués per ells, però els deixebles els renyaven. Jesús digué: -Deixeu estar els infants: no els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del cel és dels qui són com ells. I, després d'imposar-los les mans, se'n va anar d’allí. (Mt 19,13-15)