divendres, 4 de febrer de 2011

La mort de Jesús ...

És un fet més que demostrat que Jesús va existir i va morir en creu. La seva mort va ser un cop dur pels que l'estimàvem. De fet no s'ho acabaven de creure tot plegat. No havia de ressuscitar? No ho havien entès.
Els apòstols tenien una comprensió de Jesús externa i superficial i  al capdavall es convertí en un total fracàs: una creu, un cadàver. “Quina llàstima havia estat tan bonic tot amb Jesús...! Però ara, quin remei, marxem cap a Emaús... que dè tot allò que havíem experimentat: res!” Calia que perdessin aquella fe falsa: la del Déu-totpoderós-solventa-problemes (que al capdavall el que fa és crear ateisme). Com l’Infant que ha fet totpoderós al pare (cf. Freud), ha de passar pel moment de la gran decepció-rebuig, per tal que pugui recuperar el pare real. En el text dels Fets dels Apòstols podem llegir que es testimonia que costa molt, fins a l’últim dels quaranta dies li fan preguntes de qui no ha entès gaire! A poc a poc descobriran el que l'Esperit els revelarà el dia de la Pentecosta.:
  • Van necessitar quaranta dies per a anar quedant admirats: “Ah! aquell home, amb qui hem menjat i l’hem vist plorar i patir... és Déu! Per tant, Déu és feble!, contingent, es cansa, té una mare, plora, fa un crit a la creu, sua sang... té fam, neix en una cova, és un immigrant, un desplaçat, està a la presó... “.
  • Quaranta dies per a interioritzar que el crucificat és el ressuscitat: aquella imatge horrorosa del Gòlgota, el crit, el cadàver que varen tenir als braços... aquella imatge és el Senyor. “Mireu les mans i els peus!”.
  • No els fou fàcil encaixar el fracàs, la mort, la feblesa, la contingència. Degueren exclamar: “Ah! un Déu feble, solidari dels nostres fracassos, un Déu crucificat, un Messies (un Alliberador, un Salvador) crucificat!”.
Però Jesús va ressuscitar. Ressuscitar?
El fet de la resurrecció de Jesús no és sols històric en el sentit d’haver succeït realment, sinó a més a més en el sentit de ser històricament verificable. Per suposat no és, ni va ser, verificable directament, ningú va assistir-hi, i per tant, ningú podia testimoniar-ho. En canvi, la resurrecció és un fet històricament comprovable de manera indirecta gràcies als testimonis críticament sòlids sobre el sepulcre vuit i les aparicions. Entenem doncs, que la resurrecció és un fet que sobrepassa la història, és metahistòric, és l’inici de quelcom nou que es situa fora dels límits i paràmetres del nostre món, quelcom inabastable des de la nostra experiència i la nostra existència. A la resurrecció de Jesús ens hi hem d’atansar des de la fe, una fe que té com a punt de partença el testimoni unànime dels qui el van seguir.

Però, és la resurrecció un fet real, que amb objectivitat podem afirmar a través de les empremtes que és possible trobar en la nostra historia?
  • Sense el fet de la resurrecció no s’explica el canvi ocorregut en els deixebles. Després de la crucifixió i la mort de Jesús, es trobem en un estat de tristor i desil·lusió. Talment ens passa a nosaltres quan ens trobem amb el trapàs d'un ésser estimat. D’una esperança morta no neix un fe viva.
  • Si el fet de la resurrecció hagués esta inventat, no ens explicaríem la sobrietat dels textos evangèlics.
  • Ni remotament pot somiar-se en el robatori del cos de Jesús. Per part dels deixebles, que després haurien inventat el sepulcre buit. La profanació dels sepulcres estava prohibida tant per la llei jueva com per la romana. A més no s’explicaria el testimoni donat pels Apòstols sobre la resurrecció, si a Jerusalem no hagués existit la tomba buida de Jesús..

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada