Pensaments d’un nen que encara no ha nascut.

- Hola, no em coneixeu per què encara no he nascut. Fa molt poc que he estat creat pels meus pares, o he estat engendrat? La veritat és que encara no ho tinc molt clar, tampoc tinc molt clar que soc ni qui soc, sols ser que estic dins de la que pel que sento és la meva mare i que no para quieta, ens passem el dia movent-nos, crec que és el que vosaltres en diu nòmades. De tant en tant ens aturem i puc descansar un xic i escoltat les seves converses amb calma, i parlen de no sé quins déus ...

- ... Des de fa uns dies que estem més tranquils, sembla ser que ja no ens belluguem tant. Sento que la gent no es queixa ja tant de caminar i es queixa més de la ronyonada. És el que passa quan es treballa el camp. Ja no som nòmades, som sedentaris. I sembla que en el tema de Déu ja comencem a tenir les coses un xic més clares. Se’ns han barrejat les nostres belles i velles tradicions amb d’altres, i sobretot amb les que hi havia per aquí, però del que comencem a estar segurs , és de què sols hi ha un sol Déu, i que aquest (uns li diuen Jahvé, d’altres encara l’anomenen El) ha fet una aliança amb nosaltres i que estarà al nostre costat per sempre, bé, directament amb nosaltres no, l’ha fet amb uns homes del poble, amb Abraham, amb Isaac, amb Jacob... potser per això la resta del poble no s’ho acaba de creure i a cops no li fan gaire cas...

- ... Fa uns dies que la mare està neguitosa, i ens hem bellugat una mica. Sembla ser que no hi ha prou menjar ni aigua per a tots, i hem hagut de marxar a una altra terra, que allà en tenen, però després de ser-hi uns dies, ens han posat a treballar en feines que no hi estem acostumats, em sembla que ens diuen fer d’esclau, una feina pesada, però sento que tots estan tranquils, perquè recorden la promesa de Jahvé... Avui ha tornat a haver-hi rebombori, aquesta nit sopar especial: un anyell, com si fossin barats, senyal de què quelcom important estava a punt de passar, he sentit dir que el farem cada any. Després del sopar ens hem posat a caminar, ens guia un tal Moisès, que diu que ens tornarà a portar a la nostra terra!!! Tots estem contents, i jo també ja que, per fi, ja em reconec les cames i els braços, i me n’adono que els que em cuiden a mi i a la meva mare cada cop tenen les coses més clares, i a més Moisès ens ha fet arribar, de part de Jahvé, unes taules que ens expliquen com ens hem de comportar i que hem de fer, de fet diu coses molt sensates, jo les resumiria com estimeu-vos els uns als altres com Jahvé us estima, el dia que naixi els ho hauré d’explicar...

- ... Per fi hem arribat a la nostra terra. Es veu que hem hagut de bregar una mica per fer fora els que hi havia, clar, és normal, si marxés de casa i estàs un temps fora, venen i te l’ocupen...

- ... Han fet un temple per posar les taules que ens va donar Déu, és bonic, però em sembla que no durarà gaire, perquè veig que cada cop més que una casa per a Déu, sembla un mercat de Calaf, quan sigui gran intentaré explicar-ho. A mi ja hem falta poc per nàixer. Les coses al meu voltant des què som de nou aquí, van si fa o no fa. Primer varem tenir uns Jutges que governaven, ja ho feien bé ja, però de tant en quan, catacrac, després varem veure la necessitat de tenir reis, i Jahvé va dir que si, i dos quarts del mateix. També hem patit alguna que altra guerra amb els pobles veïns, fins i tot hem estat exiliats de nou, però hem pogut tornar, els conflictes amb els anomenats edomites continuen (sembla ser que tot ve d’un plat de llenties, és que aquesta gent gran! que perdona però no oblida!), vaja que hem estat mogudets. Però crec que és normal. No hem fet gaire cas del que Ell ens va demanar que féssim.  I això que ho tenim escrit i només cal repassar-ho una mica! Sort en tenim que de tant en tant ve un que en diem profeta, i ens ho recorda (tot i que de vegades no hi ha qui l’entengui, tenen un llenguatge tan simbòlic!) ... Darrerament sento a dir molt sovint que naixerà un messies, un salvador pel poble, qui serà?...

- ... Crec que ja soc a punt de nàixer, i durant aquest temps he vist, escoltat i sentit prou coses que em sembla que hauré de compartir amb els del meu voltant, perquè no sé si realment tots han entès al meu pare. Ah, no us havia dit! L’altre dia em vaig assabentar que no vaig ser creat, vaig ser engendrat per Abbà! Avui naixo, i quan sigui un xic més gran intentaré fer entendre un xic més la llei del meu pare, la meva llei: estimar!... Ui, que Maria ja és a punt...

L'autoestima i els fills

L’autoestima és un sentiment social (perquè amb algú t’has de comparar) que reflexa l’acceptació i confiança que un té de si mateix.

Unes recomanacions a l'hora de treballar l'autoestima amb els més petits de la casa, els fills:

1.      Avalua de forma real al teu fill. És difícil ser realista ja que hi ha una sobreprotecció. El contrari, amb la superioritat tendeixes a ser més crític. Cal ser el més objectiu possible encara que pots perdre aquesta objectivitat quan es barregen els sentiments.

2.      No comparis al teu fill amb els altres. Cal intentar marcar les diferències, la individualitat i la personalitat.

3.      Premia les fites aconseguides del teu fill. Cal premiar i recompensar sense materialisme. Cal ser coherents.

4.      Premia els esforços que el teu fill realitza, no sols les fites aconseguides. L’esforç és important per a poder valorar el progrés.

5.      Col·labora amb el teu fill per a que es fixi fites on pugui arribar. Si les fites reals no s’acompleixen hi ha pèrdua d’autoestima. Cal marcar fites raonables. Cal vèncer les pors i usar la imaginació, com la “capsa dels problemes” o “la màquina de fer problemes”.

6.      Presta atenció al que el teu fill et diu. Cal prioritzar el temps d’escolta sense fer a l’hora altres coses. Cal seure i parlar. Encara agraeixen estar sols.

7.      Parla-li al teu fill d’una manera adequada. Sense paraules grolleres. Com si no fossin petits, però entenedora. Sense donar-hi voltes, i si hi donen voltes cal tallar-les i anar al gra.

8.      Lloa al teu fill de forma adequada. Sense donar-li massa “cova”, que no es pensin que són els reis del mambo.

9.      Quan corregeixis el teu fill critica el fet i no el nen. Com per exemple, quan un conductor toca el clàxon no deixar anar la grolleria sinó dir que no hauria de tocar-lo.

10. Castiga el teu fill de forma adequada. Ha de ser un càstig curt, intens, puntual i capaç de complir-lo per a no perdre credibilitat.

11. Dóna-li responsabilitats al teu fill. Cal no donar més del que toca. La responsabilitat ha de ser diària, sigui festa o no, com passejar el gos, parar la taula, ...

12. Fes-li saber al teu fill que l’estimes. És bàsic. Ho necessiten molt.

EL QUOTIDIÀ

Fins ara, el plantejament i la pràctica de l'educació en els centres escolars ha prestat molta més atenció a les activitats de l'aula que no pas a les coses de cada dia. Aquest plantejament és erroni, ja que en l'escola hi ha molts moments de situacions no volgudes i poc institucionalitzades, que sovint es presenten fora dels marcs habituals. El fet de que en un moment determinat no hi hagi una activitat determinada d'aula, fa aparèixer aquestes situacions com a plenes de potencial i molt aprofitables des del punt de vista educatiu. Em refereixo a les pujades i baixades de les escales, els canvis de classe, les hores de patí, les anades i tornades de les sortides culturals, les excursions, colònies, convivències, menjador,...

Cal doncs contemplar l'educació en valors del grup també des de la perspectiva global de la dinàmica de la seva vida quotidiana, i això implica considerar alguns aspectes:

• El marc en que es desplega la vida del grup
• El lligam que s'estableix entre un grup que realitza una vida, una activitat d'aula i el medi concret en què es materialitza la convivència
• La forma com es planteja i es resol l'atenció a les necessitats i els problemes bàsics

El quotidià, aquest espai de temps que sovint queda oblidat per part dels professors, ja que resulta fàcil d'avaluar, i, normalment ningú no ens demana resultats, sinó que simplement que els alumnes es portin bé i facin quedar bé a l'escola. Cal tenir en compte aquest temps a l'hora de programar una educació en valors. Resulta molt més senzill pensar com treballar diferents aspectes en aquest temps que no pas pensar activitats d'aula per treballar els valors.

Que entenem per quotidià

Sota aquest enunciat s'amaga quelcom més que el ritme invariable de cada dia. S'hi trobem moltes possibilitats d'estructuració de la personalitat dels nostres alumnes.

H. Lefebre defineix com a vida quotidiana "el temps que queda quan al qui l'ha viscut se li resten les activitats especialitzades". És a dir, el temps trivial, corrent, però ple de vida, els moments que, sense estar prèviament dissenyats, esdevenen educatius.

Quan parlo de quotidià en l'escola volem:

• plantejar-nos la utilització d'aquest temps amb finalitats educatives,
• situar la funció que la vida quotidiana té en l'estructuració de la personalitat dels nens,
• mostrar que el domini de la pròpia vida quotidiana és un pas important en el camí cap a l'autonomia personal.

Amb tot això no invento res de nou, ni descobreixo cap nova metodologia, ja que al llarg de la història de l'educació diferents escoles han utilitzat el quotidià com a mecanisme imprescindible per a la seva experiència, com ara Neill, que en certa manera també feia una educació en valors, fonamentat-se en la llibertat, Freinet, Montessori o Makarenko, per citar-ne alguns.

Sovint, però, a l'escola la vida quotidiana ha quedat entesa com un receptari de normes que s'han de complir, transformant d'aquesta manera la vida diària amb absència de marcs.

Fonaments d'una intervenció en el quotidià

Si entenem que el fet quotidià no pot resoldre's únicament mitjançant l'establiment de normatives, apareix com a necessària una perspectiva adulta que permeti d'elaborar prop dels nens en termes de "viure amb", en termes d'intervenció en un procés en el qual s'efectua una regulació constant.

Necessitats dels nens

Els nens tenen unes necessitats que han de ser la base per plantejar-nos uns objectius als quals nosaltres donarem la nostra resposta. El conjunt de necessitats que tenen tots els nens configura una demanda concreta al món adult, i dependrà de la capacitat i de la forma de la resposta que el circuit esdevingui positiu, que permeti una experiència vàlida. Hi ha moltes maneres d'expressar o enumerar les necessitats, nosaltres hem pres la següent:

• necessitats de supervivència, de seguretat,
• necessitats de relació social, d'estar amb els altres,
• necessitats d'expressar, d'ésser actius,
• necessitats de pautes, d'un ordre regular.

Aquestes necessitats, considerades en les formes concretes com apareixen en cada situació, estableixen unes primeres pautes d'intervenció en el fet quotidià: la vida diària no s'ha de considerar com un context per al qual es donen unes pautes o es vetlla per una "imatge" de l'acció educativa, sinó com un conjunt de llocs i relacions en els quals es pot respondre a les necessitats dels nens i ajudar-los a trobar les seves pròpies respostes a aquestes necessitats.

Dimensions del quotidià

Les activitats escolars són viscudes en molts casos dins d'una col×lectivitat. Moltes vegades -colònies, convivències, viatges fi de curs, ...- es viuen en règim d'internat. És a dir, a ple temps. Per això, i tenint en compte que la vida quotidiana del grup ha de respondre a unes necessitats, tant de l'individu com del grup en general, la intervenció adulta, els mecanismes reguladors, els marcs de referència necessaris s'han de fomentar en la pretensió que cada noi, en la mesura de les seves possibilitats, trobi el lloc, el domini, i els coneixements que li permetin "benestar", fer uns aprenentatges, guanyar una independència personal. Amb poques paraules, s'ha de sentir segur i ha de trobar el camí cap a la relació intensa amb els altres. Aquests aspectes han d'impregnar la vida col·lectiva. I aquesta ha de permetre a tots els components l'adquisició del sentiment de pertinença a una col·lectivitat concreta.

El grau de relació entre la dimensió individual i la col·lectiva per mitjà de la vida quotidiana, és el factor que permet un guany qualitatiu de projecte educatiu. En aquest paper hi jugarien un paper important els professors, per la seva capacitat d'intervenir amb previsió, amb sensibilitat i flexibilitat, evitant els despotismes tant els de tracte excessivament individual, com els plantejaments col·lectius que "ofeguem". I sobretot en això hi ha un factor importantíssim com és l'equilibri entre les atencions personals i les atencions col·lectives (la tutoria individual i grupal).

El camp d'acció de la vida quotidiana en l'escola es situa en dues coordenades bàsiques: el pla temporal, configurat en el temps que el grup està en relació, les possibilitats de domini que ofereix, el coneixement mutu, els límits i la forma de regulació, en la línia que la vida quotidiana possibilita de "viure" el temps amb intensitat; i el pla especial com a medi més pròxim, espais i llocs on es viu la realitat de cada dia, la seva destinació, el coneixement i l'acció personal sobre ell, etc.

Utilització de la vida quotidiana

La utilització de la vida quotidiana no sols consisteix a prestar als nois unes atencions externes que serveixin per a aconseguir o mantenir l'ordre. Cal tenir en compte que la utilització de la vida quotidiana és un treball coordinat de tots els membres del claustre. És un treball global que requereix la presència de l'adult, encara que en molts aspectes els nens el facin sols. I en el qual és molt important on es col·loca el professor en aquest pla de la institucionalització del temps i de l'espai, les relacions i les normes. Amb això volem dir que cal la implicació dels professors amb tot el cos, i sense fer "comèdia". És un treball global, no pot plantejar-se fragmentadament, sinó que ha de respondre a una estratègia de conjunt orientada als objectius globals de l'activitat educativa.

La mort de Jesús ...

És un fet més que demostrat que Jesús va existir i va morir en creu. La seva mort va ser un cop dur pels que l'estimàvem. De fet no s'ho acabaven de creure tot plegat. No havia de ressuscitar? No ho havien entès.

Els apòstols tenien una comprensió de Jesús externa i superficial i  al capdavall es convertí en un total fracàs: una creu, un cadàver. “Quina llàstima havia estat tan bonic tot amb Jesús...! Però ara, quin remei, marxem cap a Emaús... que dè tot allò que havíem experimentat: res!” Calia que perdessin aquella fe falsa: la del Déu-totpoderós-solventa-problemes (que al capdavall el que fa és crear ateisme). Com l’Infant que ha fet totpoderós al pare (cf. Freud), ha de passar pel moment de la gran decepció-rebuig, per tal que pugui recuperar el pare real. En el text dels Fets dels Apòstols podem llegir que es testimonia que costa molt, fins a l’últim dels quaranta dies li fan preguntes de qui no ha entès gaire! A poc a poc descobriran el que l'Esperit els revelarà el dia de la Pentecosta.:

• Van necessitar quaranta dies per a anar quedant admirats: “Ah! aquell home, amb qui hem menjat i l’hem vist plorar i patir... és Déu! Per tant, Déu és feble!, contingent, es cansa, té una mare, plora, fa un crit a la creu, sua sang... té fam, neix en una cova, és un immigrant, un desplaçat, està a la presó... “.
• Quaranta dies per a interioritzar que el crucificat és el ressuscitat: aquella imatge horrorosa del Gòlgota, el crit, el cadàver que varen tenir als braços... aquella imatge és el Senyor. “Mireu les mans i els peus!”.
• No els fou fàcil encaixar el fracàs, la mort, la feblesa, la contingència. Degueren exclamar: “Ah! un Déu feble, solidari dels nostres fracassos, un Déu crucificat, un Messies (un Alliberador, un Salvador) crucificat!”.

Però Jesús va ressuscitar. Ressuscitar?

El fet de la resurrecció de Jesús no és sols històric en el sentit d’haver succeït realment, sinó a més a més en el sentit de ser històricament verificable. Per suposat no és, ni va ser, verificable directament, ningú va assistir-hi, i per tant, ningú podia testimoniar-ho. En canvi, la resurrecció és un fet històricament comprovable de manera indirecta gràcies als testimonis críticament sòlids sobre el sepulcre vuit i les aparicions. Entenem doncs, que la resurrecció és un fet que sobrepassa la història, és metahistòric, és l’inici de quelcom nou que es situa fora dels límits i paràmetres del nostre món, quelcom inabastable des de la nostra experiència i la nostra existència. A la resurrecció de Jesús ens hi hem d’atansar des de la fe, una fe que té com a punt de partença el testimoni unànime dels qui el van seguir.

Però, és la resurrecció un fet real, que amb objectivitat podem afirmar a través de les empremtes que és possible trobar en la nostra historia?

• Sense el fet de la resurrecció no s’explica el canvi ocorregut en els deixebles. Després de la crucifixió i la mort de Jesús, es trobem en un estat de tristor i desil·lusió. Talment ens passa a nosaltres quan ens trobem amb el trapàs d'un ésser estimat. D’una esperança morta no neix un fe viva.
• Si el fet de la resurrecció hagués esta inventat, no ens explicaríem la sobrietat dels textos evangèlics.
• Ni remotament pot somiar-se en el robatori del cos de Jesús. Per part dels deixebles, que després haurien inventat el sepulcre buit. La profanació dels sepulcres estava prohibida tant per la llei jueva com per la romana. A més no s’explicaria el testimoni donat pels Apòstols sobre la resurrecció, si a Jerusalem no hagués existit la tomba buida de Jesús..